El Cau de l'Ós Bru de Taradell

“Como despedida de Jerusalén quiso Biscuter seguir la llamada de la Via Dolorosa (…), a manera de ratificación de las muchas veces que lo habían obligado a recorrerla por las calles de Lérida o de La Seo, en su infancia” – MVM (2004) Milenio Carvalho 1. Rumbo a Kabul. Ed. Planeta, Barcelona

El respectable Tribunal
condemna en Manel
a la mort més
criminal.

Els policies, diligents,
vigilen en Manel
que es carrega
la parabòlica cruel.

Aclaparat en feixuguesa
el pobre i ferit Manel
cau en pendent
rebel.

Les llàgrimes de sa mare
es miren un Manel
que tentineja
fidel.

Un pagès vingut
del camp, an Manel,
dóna auxili
benèfic.

L’hemorroïssa del drap
brut, d’en Manel
la suor
eixuga.

I ja som a mig camí
quan en Manel
trabuca i cau
con un esclau.

Les dones ploren
l’heroic Manel
qui les consola
infidel.

Trabuca i cau de nou,
el bon Manel
a les envistes
del sublim.

No són pas dones
qui nuen Manel
a les portes de
la fi.

Parabòlica tirada en terra,
hi claven en Manel,
i l’aixequen cap
al cel.

Amb dos pillards
per banda, en Manel
sintonitza bé:
eRRe I Pe

Dolços braços
agombolen un Manel,
enrampat i
ert.

I com aquest món
tan nostre, en Manel
és sepultat, sota capes
de TDT.

Potser heroic, potser profund,
el nostre Amor es viu de lluny.
I, en la distància bastida,
els llaços s’estiren
en bonic record.

L’amor heroic emmalalteix,
quan la divinitat no hi és
per a rendir-ne amor cortès.

L’amor profund persisteix,
quan la parella no hi és
i l’enyorança l’apropa.

Entre la Soledat i el Silenci,
tanco els ulls i hi veig clar:
amistat i companyonia,
complicitat i conversa,
un tou de confiança,
un molt de respecte i
aquells dies de matalàs
que donen passió,
carícies i tendresa.

De lluny t’estim
com aquell dia.
De lluny t’estim
amb fantasia.

I llançant aquest missatge
en mar binaria,
em sento a prop i a
cor obert.

Dijous, 8 de març de 2012. Un quart de vuit de la tarda
Dia Internacional de la Dona. A casa, sense tu.

Matí de dimecres, tot arranjant
el web principal, en jornada laboral.
Els Amics de les Arts
em parlen de Sibiuda,
de Llull i del Gran Pujols,
el Jean-Sol Partre més nostrat.

Com un aplicat bon elévè,
m’emociona reconèixer
Honoré Balzac i el Baron Visi,
en Bison Ravi i en Brisavion,

le Grand capitaine i en Bison Duravi,
n’Agénor Bouillon i en Xavier Clarke,

n’Aimé Damour i en Charles de Casanove
n’Amélie de Lambineuse i en Gédéon d’Éon,

en Michel Delaroche i en Joëlle du Beausset,
en Gérard Dunoyer i en Jules Dupont,

le grand Fanaton i n’Hugo Hachebuisson,
en Zéphirin Hanvélo i n’Onuphre Hirondelle,
 
N’Odile Legrillon i n’Eugène Minoux,
le Professeur Gédéon Molle i en Jacques K. Netty,
 
n’Adolphe Schmürz i en Vernon Sinclair,
en Lydio Sincrazi i en Vernon Sullivan, que,

amb Anna Tof de Raspail i
Claude Varnier dancen
la Jaze Bande

de Josèfe Pignerole i els excelsos
Butagaz i Otto Link,
S. Culape i Boriso Viana,
Andy Blackshick i Boris Vian,
el pare del país de l’inverser
vers on el meu esperit juganer
s’envola
fugint d’un mecànic cos que
treballa
tot fent dissabte
en el web principal
un matí laboral
com cal.

Avui tocava relatar el making off de la calçotada de dissabte a Can Pepitu. Pensava que, diumenge, tindria algun moment per escriure. Però, no fou així. Fos per la tensió, fos pels excessos gastronòmics, fos per una grip intestinal mal curada, el fet és que la nit es va fer penosa romeria del llit al lavabo i del lavabo al llit. Ens guardarem fora lletra, els resultats de les peregrinacions, però no pas aquesta accídia sobrevinguda que m’ha tingut tot el diumenge al llit, a base de suero fisiològic, aigua d’arròs i poma al forn.

El cap no ha parat d’escriure, però la mà no el seguia. Ara, en arribar al vespre d’aquest diumenge pavorós, sembla que tot es va aposentant i em veig en cor de substituir el making off, esperem tenir-lo per dimecres, per unes ratlles curtes escrites amb el senderi d’un malaltó:

Calçoters i calçoteres que,
a Can Pepitu, heu pujat,
esperem que la jornada
us hagi enamorat.

En Mensió i la Maria,
la Susana i un servidor
us agraïm, fora mida,
que venguéssiu
al nostre racó.

Qui té ínfules literàries, sovint s’eleva massa per damunt de les seves possibilitats. Aquest és el meu cas: Cada cop que em crec poeta, la realitat m’empenta avall.

Mireu si en sóc d’atrevit que, fins i tot, em vaig presentar a un concurs de poesia amb un recull – El terrat, es deia – que acabava amb el següent aplec de ratlles curtes que, ara, em resulten de força actualitat:

El bust

A Granell Moles 1845-1927

Impertèrrit rostre de bronze
que espies al vianant
quina és la teva nissaga?
Quins han estat els teus guanys?

Entre Mossèn Cinto, poeta notable,
i Anselm Clavé, el gran cantant,
el teu rostre sempre lluca
al carrer més industrial.

Escapçat terrat en cos de pedra
i amb el nom difuminat
fossin quins fossin els teu mèrits
la ciutat t’ha decapitat.

Naranjos hay en Sevilla
preñaos de naranjitas,
odas amargas, alguna rica
como una tapa y una cañita.

Triana, barrio amigo,
por Astarte pario,
me subes hasta las nubes
pa saludar al año vencio.

Y que dulce compañía esta,
preñada de alegria…

El pensament se m’envola,
la imaginació ja espia
per caure en la terreta
que reviu en l’aima mia. 

De Taradell a Balenyà, 
i del Poblenou a Calafell
la volta del meu cervell
no dura ni un instant. 

I aquest és, 
t’ho puc ben dir
el dilema del
migrant feliç.

Quan ja crec que n’he pescat
una, se m’escola per algun forat
i em surt esperitada per la
falange distal. Quan la veig
a la pantalla em venen
ganes de plorar,
car l’ordre que jo cercava
no és el que han
triat

Acomiadem doncs el 2mil11
amb aquests versos mal girats
i mirem d’entrar al 2mil12
amb poemes de veritat

Salut i bona entrada d’any!

El bloc de poesia diària, atrevida, innovadora i de qualitat Rimes turbades, m’ha recordat una d’aquelles tradicions de Nadal que a casa sovint acabava amb un xarrupet de cava pel menut glossador. Allà, al bloc citat, van publicant el poema, a raó de 4 versos cada dia, tot deixant-lo ben acabat el mateix dia 25, a les 12 del migdia.

En el meu cas, us el deixo tot seguit:

Jo que sóc tan petitet
que de versos no en ser dir
he pujat dalt la cadira
per a fer-ne un de ben fi.

Aquestes festes de Nadal
són més petites que les altres
car retallant i retallant
només queden bou i ase.

En Josep és cercant feina,
i la Maria, caritat,
mentre el Jesuset
fa jocs de mans.

Els pastors són tots a Plaça
i és que estan ben indignats
perquè la crisi del farratge
l’ha provocat el fabricant.

Els tres reis han perdut l’estrella,
i ja van com desvagats
perseguits per les hipoteques
dels seus palaus reials.

I l’Heròdes, pobre noi,
que s’ha quedat sense aigua
per no poder pagar una factura
que cada dia s’enlaire.

Valdrà més deixar el Nadal
per quan tornin vaques grasses,
ara que el greix obstrueix
les ments dels qui ens manen.