El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Engripat dins d’un clot
que no es tanca. Obro els ulls
en un món fosc.

On són les paraules?
On són els records?
Les carícies que rebia
són d’espart, aquest cop.

Engripat passo hores eternes,
instants allargassats que no es clouen mai.

En obrir els ulls, la suor ha fugit,
la grip recula i, al meu costat, et veig a tu.

Et veig però, perbocant tot lo món
en malaltia còsmica. Tu
també has caigut.

I en la immensitat de la nostra dissort,
la baula més feble, la dolça pubilla
que tot just aprèn aquest món,
ens mira amb mirada absorta,
amb ulls esquifits que remouen el cor.

Una taca ací, una altra allà.
El pit i el rostre reben l’atac
d’una enfermetat benigna,
d’un mal que’s millor passar.

Aprofitant la debilitat conjunta,
la zòster army hi ha niat
i senyoreja el cos més estimat.

Nit de febres i malestars,
tempesta d’insomnis eixelebrats.
Batallem amb dolçor la batalla
de la varicel·la que ens ha atacat.

Després, quan tot passi,
riurem cofois el record de la nit,
tot honorant la tendre pubilla
que ha guanyat una nova guerra
contra els dimoniets més petits.

Un diàleg entre gegants
que la mar agermana
amb la dolçor del seu bressol
amb la tendresa de s’aigua salada.

En la solitud de la clara albada
els cims alts de Tramuntana
s’alcen altius i formosos
damunt la mar nostrada.

I en les tenebres del capvespre,
en declinar el sol per ponent,
els monjos de Tramuntana
s’extasien amb el Pirineu.

Puig de l’Àliga ancestral,
bella serra de Tramuntana,
altiu Pirineu, ferreny i distant,
es reconeixen en rotllana

Barcelona, a 9 de gener de 2014
Inspirada en una informació publicada a Vilaweb.

Quan les ombres malastrugues
sibil·lines i atziagues,
penetren al nostre tros,
les nits s’esfilagarsen
i els somnis et fugen
en mantes de suor.

L’amor, que tot ho accepta,
perboca en la foscor
per encendre una llumeta
que, menuda i distreta,
malda per obrir clarianes
en el dolor.

La febre, però, perdura!
I la tos no vol marxar!
És la flama qui actua
i malda per curar.

Els pares,
un xic maldestres,
pateixen com déus alats
que, llançats de l’Inabastable,
no saben com actuar.

Ai, malastruga ombra!
Ai, pesada pesantor!
Malaltia que perdures,
fot el camp del nostre tros.

Muntanyes que m’esculpireu
i m’afaiçonàreu tal com sóc.

Cims altius, dolces vivències
d’un temps que em fèu millor.

Jo us presento, aquest dissabte,
l’excels fruit de vostra llavor:

És menuda i riallera
com una joliua riera
sorgida entre les pedres
del vostre front carnós.

Canteu goges, dones d’aigua!
Obriu els pètals pastorívoles flors!
I que la brama corri i arribi
al Costabona i al Canigó.

Xiuxiuegeu com ocells perennes
Oh, Puigmal! Coll de Noufonts!
I que ho celebri el Costabona
i fins la Pica del Canigó!

Esgarips en la foscor
d’una terra que agonitza,
d’una guerra entre germans
que, sense diàleg, s’eternitza.

Localismes malcarats
que acusen de nacionalista
a aquell que és tan plural
que, fin i tot, a ells estima.

De Taradell a Tidjidja,
de Burjassot a Masindi,
defensaré sempre la pau
i el diàleg com a eixides.

Perdoneu doncs detractors,
perdoneu-me si us he ofès,
però no entenc què us hem fet
aquells que us oferim estima.

A Vicent Andrés Estellés
amb la modestia d’un lletraferit

No m’agraden les diades
que tenen sabor comercial.

M’enbafen les festes sagrades
on és imprescindible comprar.

Demà és una d’aquestes dates:
Sant Josep pels cristians. Ara
en diuen el Dia del Pare
i és, de les compres, dia notat.

Jo sempre el rebutjava,
era un jorn ben quotidià,
però enguany una baldufona
me la ben tergiversitat.

No vull mitjons, ni corbates,
ni res que es pugui comprar,
però si que vull un somriure
de la pubilla de la llar.

Demà serà el primer dia
de Sant Josep venerat.
El meu primer Dia del Pare
en què exerceixo com a tal.

Agraeixo a la Xixeta
que a pare m’hagi alçat.

i agraeixo a la Baldufona
que em faci sentir un gegant.

De Sinera a Lledarat,
passant per la gran ciutat,
corre una idea senzilla,
humil, tossuda i joliua.

Sinera, com Lledarat,
és somni d’algun atleta,
que amb ínfules de poeta
ratlles curtes s’enginyà.

Esquinçada pell de brau,
cementiri de notables,
localisme universal,
etern mur de bàrbars.

Lledarat sorgit de Sinera,
després de moltes lectures,
passades algunes fractures,
somnis de tendre infant.

Si Sinera és una quimera,
Lledarat un somni serà,
car són passat que marida
amb la inventiva que els ha creat.

Amb la mare ben adormida

i la pubilla, en braços, dormint,

el record d”uns fets amargs

no em deixen restar tranquil.

El cementiri de Sinera

se m’apareix de seguit

i orb per no veure-hi massa,

veig volaiar com aucells

les cendres del més pur

dels esperits jovencells

Vola bona ànima, vola!

Vola lliure i lluny d’aquì,

que els que en vida t’estimàvem

en el record n’hem guardat un bocí.

La pubilla, encara en braços,

no deixa pas de dormir.

Sa mare, una encisera,

es desperta de seguit:

– Qué passa?

– Res, amor meu, res.

La pubilla segueix dormint.