El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Una riuada de viscosa mucositat s’enclota en algun racó ocult del meu coll. Les cordes vocals es tenyeixen dels greus d’un Tom Waits carregat de criminal verí. Les constants vitals s’entollen pel terra i reben trepitjades de rates farcides de detritus urbans. Les restes de la batalla suren dins del meu desfet castell. Assaltants i defensors lluiten entre somnis pesats, només trencats per l’ardent fiblada de la gola abrusadora. L’estat de les coses em fa llevar i glopejar aigua rasposa d’un got lardós que em tremola entre dits incerts i dèbils de jove revellit. Desanimat, canvio de costums i, sense adonar-me’n, tensiono les proporcions de l’entorn i faig creíexer aquest malaltís núvol que em colla cos i ment.

Costipat lleuger, que no grip febril, és el que baixo a ciutat en tren de rodalies. Com aquesta matinada de vel solar lleuger que malda per trencar la grisor d’un cel ennuvolat i fosc.

Amb coïsor al nas, intento endinsar-me en la lectura, però només puc sentir sons tribals, sons actuals. Puaj! Assegut al tren, veig com l’esperit em fuig per la boca i s’eleva per damunt del tren. Jo sóc cos i ell, ànima pura, em manlleva l’intel·lecte, i m’escriu:

Benvolgut polissó,

T’escric des del món exterior per a fer-te saber que això que escoltes està reclòs
en dues úniques notes del ric pentagrama musical. Escoltant aquests
sons, insultes l’univers i tot allò que ens ha fet el que som.

Has de saber, benvolgut polissó, que les set notes musicals es corresponen amb els set planetes esmentats al Gran Llibre de Ptolomeu. Set planetes padrins de l’astronomia, de la música i, malgrat et sembli ridícul,
de la perfecció. Per ordre primordial aquests planetes són: la Terra
(do), la Lluna (re), Mercuri (mi), Venus (fa), el Sol (sol), Mart (la),
Júpier (si) i l’immens Saturn (do)!

Has de saber, però, que la perfecció de la notació musical no acaba amb Ptolomeu, sinó que veu directament dels pitagòrics. És així, com el pentagrama no es pot entendre d’altra manera que una representació apaïsada de la divina proporció. Aquella proporció perfecta que representa el Pentàgon Pitagòric, que tan familiar et resulta.

Deixa doncs de manllevar la riquesa còsmica a la música i viatge lliure com pols d’eternitat.