De nou, al tren
Deixa un comentari
Próxima parada Balenyà Hostalets
Propera parada Balenyà Hostalets
La metal·litzada veu de la Senyoreta Renfe m’indica, de manera evident, que sóc camí de la feina, de nou, dalt d’un tren.
I és que torna l’horari d’hivern i, amb ell, el cotxe descansa i el trajecte el torno a fer dalt d’aquest vehicle tan lent.
Cares noves, alguna de vella. Veus que reboten a les parets del tren.
Endormiscats silencis en vagons mig nus, de plàstic color crema que impacta en la ment.
La fosca embolcalla la cuca de llum i una suau brisa s’escola juganera per les portes del vagó.
Perseverança i tenacitat.
M’agrada pensar que són aquests dos trets, els que encara em porten
a ciutat per treballar. No m’agradaria creure que faig aitals
distàncies per comoditat, car ¿quina és la comoditat de viatges diaris
tant llargs i pesats?
Perseverança i tenacitat, amb un xic de tossuderia, que em porten a
fer-me la vida lluny de casa i en terreny. Sovint m’agrada creure que
no és pas tant fomut
això de viure a cavall del sorollós cap i casal i la tranquil·la Plana.
A vegades, però, emmurriat faria cants d’emigrant en ser entotsolat a ciutat.
Dalt del tren, esgratinyo
pensaments en un full de paper. El vespre, a casa, passaran pel sedàs
digital i, llençat a la mar d’Internet, esdevindran gra de sorra de la
presència d’una llengua tan bella i nostrada com, per d’altres, minoritzada.
No ho sé, però, ara que la democràcia ja no és política i els
partits juguen al joc de ser societat civil, potser el tren és l’únic
reducte on puc seguir llegint a balquena i pensant, tot innocent, que
la unió fa la força idividits no guanyem res.