El Cau de l'Ós Bru de Taradell

M’agraden aquestes humides matinades de primavera, aquestes hores petites on, les muntanyes i els paisatges, comencen a prendre forma rere els xops borrissols de boira que, tot jugant pels aires, les tornen a la vida diürna.

M’agraden els cels incerts que cobreixen el món al pic de l’albada. Cels que generen l’esperança d’un nou ruixat o una nova solellada.

M’agraden les arrugues de la terra, les de la terra i les de la gent. Gent que va creixent en experiència i saviesa i que es miren l’entorn des de la talaia d’una vida farcida de records i de vivències.

M’agrada arribar a Sant Martí, porta septentrional al màgic congost afaiçonat pel riu que, enclotat, l’atravessa i li cedeix el nom.

M’agrada flanquejar-lo penjat a mitja alçada dins d’un tren que no progressa.

M’agrada veure els remenuts cotxes que corren esperitats pel nou riu d’asfalt que hem construït al fons d’aquest estret pas entre muntanyes.

M’agrada el verd viu que envolta el riu i li fa de niu. I el túnel que me l’amaga. I els còdols i les roques que, l’aigua del país on visc, ha baixat i amanyaga en llargues i lentes riuades.

M’agrada imaginar què puc trobar rere els espadats que conformen el paisatge que m’envolta i m’acotxa. Hi veig carruatges antics… i pagesos d’espardenya, algun passavolant i un senyor ben estant. Altres temps, altres èpoques, altra gent que ha vist i ha afaiçonat el rostre d’aquest paisatge.

El Figaró m’impregna d’enyor en aquestes hores matutines. Les seves cases anuncien el final de la travessa, la sortida d’un úter matern i etern que, malgrat els anys, m’agrada, m’encisa i m’enamora.