El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Fugen els somnis al toc somort de les campanes que anuncien un funeral.
El cel, pren el gris plujós d’un núvol prenyat de gotims d’aigua cridats pel sol d’un dia d’estiu.

Entortolligat en les darreres puntes del Montseny proper, el cumulunimbus no s’atreveix a avançar Congost avall. Encara no plou.
El món mandreja, com el temps que s’atura a l’espera del pas del tren.

Què és l’amor?
Què és la passió?
Incapaç d’estimar, faig la mà i em sento pobre.
Potser hauria de començar a trencar tendrums i enfilar els peus als pedals d’una bicicleta?

Els somnis semblen alçar-se com la furient i ràpida baixada a l’estació en aquest vehicle de tracció animal i velocitat contemporània. Estius al Pirineu, tardes del Montseny, visites al país proper, reclusió en l’estalvi, … El cel s’ennegreix del tot.

El núvol, decidit, es deixa anar de la moma que el nodria. Plou. Plou i pedrega i se’m mulla el full de paper on escric sense escriure. Les lletres s’escorren i s’escolen com els somnis, com les pors, com els dubtes, com les esperances, com la sorra dels tendrums que es dilueixen i fugen empesos per l’aigua que em xopa i em fa somriure.

A l’estació de La Garriga, espero el tren. Un tren que no arriba.