El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A Yonibigut, l’únic ésser capaç d’entendre-ho… o no!          
– Quinxo Portinho, el brut

Al món hi ha d’haver de tot – va començar dient-me un brut que somia -. I suposo que aquesta és la raó que manté operativa encara aquella línia de tren que, ancorada en l’antigor, conserva estacions renovellades però de l’any de la picor.

La Caverna és el nom que, amb irònic criteri, van posar els inquilins al bar d’aquella remenuda estació. Allà, abans no surt el sol, s’hi passeja un col·lectiu d’endormiscades formigues que, essent com són de la ceba, viuen la diària aventura de prendre un d’aquells espigolats i escadussers combois.

Rere el taulell, i el finestró del bitllets, en Jon de Maddi Onak vesteix samarra negre amb el serigrafiat d’un primigeni Makoki que ho il·lumina tot. Ara serveix un cafè, ara una targeta, ara parla amb un habitual. Ara el deixa i, de cop, agafa un tovalló i hi dibuixa un drac vermell d’un realisme que esparvera. I és que, en Jon, tocat per l’art del llapis, dibuixa i pinta i meravella amb un art que, si alcem els ulls, veurem que decora tota la caverna. Vampiresses i dracs, difunts i ésser alats, … tot un inframón d’un realisme forassenyat que arriba a les oïdes d’un misteriós mecenes vingut de més enllà de tots els mars.

El prohom, amb capa i barret negres i sabates enllustrades, entra a la caverna sense fer soroll i, amb veu atractiva i captivadora, demana:

– Vos! Oh Cantiner! Mestre en l’art de reviure! Que us podria fer l’encàrrec de la vostra vida?

En Jon dubta d’aquell energumen que li recorda els vells il·lusionistes del tombant de segle. No pas d’aquest recent, sinó d’aquell de la disbauxada Belle Epoque on en Houdini s’escapava i en Lautrec bevia i pintava. L’home l’embolcalla d’elogis i tracamanyes, de trucs i paraules alades fins que en Jon, derrotat, sucumbeix el desvarieig d’aquell ésser ancestral.

La dona i els fills doblen torns, car en Jon desapareix del món per tancar-se en el seu catau reclòs per a treure tot el suc que pot donar el seu cos. Enfebrit, però sense poder deixar la feina, dibuixa i pinta i ni tan sols es fixa en les postes de sol ni en la piuladissa dels ocells que regalen encissadores matinals crepusculars. En Jon no dorm, no menja, només malda per treure’s de dins la demanda feta per aquell caïnita de pell lletosa i posat senyoril.

Després de nits i dies i setmanes i mesos, en Jon es mira satisfet, però aterrit, l’encàrrec del maleït. I és llavors quan un aire remou la closa cambra. I és llavors quan sent l’alè del seu possessor.

El somriure irònic de Moloc, que aquest és el nom del ocult prohom, desvetlla Varda, la sublim i fa embogir al pobre Jon. Pobre humà que, encisat per aquell retrat que acaba de prendre vida, malda per abastar-lo, però en tocar-lo es crema les mans amb aquella bellesa sublim. El crit de dolor és apagat pel bes de Varda la sublim que li xucla l’ànima, el cor, les entranyes i el magí.

Amb en Jon buit de vida, Varda, la sublim i Madoc, el navegant, fugen d’aquell remenut racó, tot cavalcant l’óssa major, l’enigma que ens explica els misteris d’aquesta arcana estació.