El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Llegeixo per Internet que el dilluns de pasqua, les famílies anaven a fer fontades, àpats prou d’una font, on acabaven mentjant-se la Mona, pastís amb molta menys xocolata que no pas ara i amb tants ous com anys tenia el fillol o la fillola que la rebia de mans de la padrina.

A l’àrea del Penedés no es feien les fontades pròpies, sembla ser, del Pla de Barcelona. En aquest país, al Penedés, la festa de la Pasqua s’anava a fer entre vinyes, al tros, al terreny de conreu de la família.

I, encara més a prop d’aquí, a Balenyà, el dilluns de Pasqua, se celebrava, i encara perdura, l’Aplec dels Ous, una trobada veïnal a Sant Jaume de Viladrover que sembla que es reprodueix en d’altres llocs de la comarca.

Ara bé, quan en sobretaula, parlem de la mona de Pasqua amb els pares, la tradició es dilueix en realitat.

Mon pare, de família masovera entre camps i bestiar, no recorda cap celebració amb pastís i dolços. El Dilluns de Pasqua es vivia, com la majoria de festes, d’una manera menys luxosa i els padrinatges eren de mena menys material i més, diguem-ne, espirirual.

Ma mare, de família catòlica i menestral, recorda algun escadusser ou de Pasqua, però no té memòria de mona tampoc. Eren temps de, parafrasejant Emili Teixidó, pa negre. I, pel què sembla, les mones no entraven de menestralia en avall.

Ara, quan mengem la mona, podem endolçir-nos nosaltres de la xocolata i el pastís. Unes menges que, en altres temps, eren cosa de gent amb possibles, una tradició de propietaris que no arribava a la taula dels llogaters.

Bé, si hi pensem, potser com ara. Però no oblidem que les tradicions, per molt populars que semblin, demanen d’estabilitat aposentada i una bona bossa de calerons.

Algun dia les podrà gaudir tothom?

Lluís de Taradell

Escric de matinada. Adormir al més menut de tots m’ha desvetllat altra vegada i m’ha portat fins aquí, fins la tàctil del telèfon.

Quanta gent es pot permetre un smartphone? Quanta gent queda exclosa de les oportunitats informatives que aquest gadget inclou?

La divisió en castes socials es manifesta també en la propietat i ús d’un aparell fabricat, com no?, amb la sang, la suor i les llàgrimes de força persones nascudes més enllà del “món civilitzat”.

El passat mana! Europa és la presó d’ivori construida de les nostres pors, del nostre odi al diferent, del nostre terror al què encara no coneixem.

Tanquem fronteres, mentre expulsem gent. Tanquem fronteres, mentre criminalitzem la vulnetabilitat de la casta intocable, de les veïnes que aterren, nues de propietats, als barris on la ciutat perd el seu nom.

I després assegurem que tot és culpa de la immigració, que les escoles públiques tenen pitjors resultats educatius per culpa de la quitxalla immigrada que hi és destinada.

Quatre taules desmenteixen el fet i posen el dit a la nafra. El problema no és de l’altra, del diferent, el problema és ben nostre. El problema és la manca de voluntat inclusiva i el manteniment d’un sistema educatiu de castes socials on els rics estudien amb els rics i els pobres amb els pobres.

D’això no se’n deia apartheid i era dolent?

De fons, el finançament públic a escoles privades, a centres que ajuden a mantenir aquesta guetització de la pobresa i, dins d’ella, als immigrants com a excusa.

És trist topar-te amb comentaris xenòfobs dins l’administració que ha de maldar per igualar les oportunitats, és trist que la mateixa persona que els fa no sia conscient del seu racisme.

I més trist és comprovar que la mateixa Europa que es ven com a garant universal de la pau i els drets humans tanqui fronteres exteriors i alci murs interiors entre castes socials a llaor del manteniment de la desigualtat en oportunitats i la manca de llibertat vital pels que menys tenen.

Jo, avergonyit d’Europa, visc l’educació des de la utopia de l’escola pública, plural, diversa i amb mala fama perquè hi va gent d’aquesta. Visc la vida pensant que tot comença per educar en vencer les nostres pors, en l’amor etern al diferent i en la perenne curiositat per a descobrir tot allò que no coneixem.

Només així tindrem futur. Només així la força de tots vencerà l’exclusió acumulada de la nostra història.

Ahir a la tarda va cloure un dels periodes més intensos i surrealistes de la política catalana. Ho va fer, a ulls d’un ciutadà com jo, de la manera més intrigant possible.

La sensació que en tinc és que tot plegat és el resultat d’un acord, el valor del qual es veurà en els propers divuit mesos i que haurà de viure moments de tensió que ben pocs ens podem arribar a imaginar.

Ara com ara, la música que, distorsionada pels mitjans i els piuladors socials. m’arriba, no em desagrada del tot.

El pacte retorna la Presidència de la Generalitat al municipalisme que hi va portar el tripartit amb en Pasqual Maragall i que és en l’ADN de la CUP. No debades el nou MHP arriba a Palau des d’un Ajuntament on ha fet el gruix de la seva carrera política, tot presidint, a més a més, una entitat que agrupa a l’àmplia majori de municipis catalans. Si, ja ho sé, falten els metropolitans, però aquest és el gran repte que en KRLS i llurs socis hauran de treballar per a fer el país de tots.

La tria d’en @KRLS Puigdemont, aparentment feta pel President Mas, m’ensumo que té força i anònima gent al darrera, que no ha estat cosa de la “brillant” ment de l’estratega que, els seus partidaris, defensen com un actiu i que, s’allunya de la política institucional, amb un tornaré que, si se’m permet la ironia, és propi dels villans dels serials d’intriga o, per a ser més catalans, del dimoni dels pastorets.

No. No em renyeu encara, però un servidor és de tradició llibertària i els lideratges, quan generen adhesions irrompibles i submissions que porten a insultar com a mètode argumental, em creen urticaria.

Ja veurem com evoluciona tot plegat, però trabar la Generalitat des del municipalisme dóna solidesa a un procés que haurà d’omplir-se de contingut social per a eixamplar llur base ciutadana a les barriades on tot plegat put encara a retallades, desnonaments, problemes convivencials i retallades a l’escola i el dispensari.

Ara com ara, i per la banda dels signants, semblen guanyar-hi tots: CDC es dóna temps per a refundar-se amb el seu lider natural dedicat a aquesta fi; Esquerra surt reforçada per llur mestria mitjançadora en els moments més crítics de tot plegat; i la CUP surt rellançada per haver aconseguit l’objectiu de fer net amb l’autonomisme convergent- recordem que el nou inquilí de Sant Jaume ve del municipalisme-, a l’hora que té divuit mesos de penetració en els òrgans de gestió de Junts Pel Si i, per tant, de participat en el gir social del buc insignia de l’independentisme mainstream.

Fins i tot, les piulades de l’alcaldessa de Barcelona denoten que els Comuns no s’hi posen de cul i són amatents a la gestió del nou Executiu i llur pla de xoc social, migrat, ja ho sé, però compromès.

Altra cosa és, aquells polítics que fa temps que van alçar trinxeres i no saben navegar per mars incerts i tempestuosos com els d’aquesta nova transició.

Per cert, si els polítics espanyols tiressin d’intel·ligència el proper govern de l’Estat seria PSOE, Podemos (amb comuns, marees i compromisos) i el suport d’Esquerra i DiL, entre més.

Si s’enroquen en llur intransigència, com sembla que fan, Catalunya serà la primera d’una llarga llista d’independències que els faran força mal. Ara com ara, són nous en pluralitat i es nota.

Lluís de Taradell

Els mascles de casa estem en mode mocosete. El menut ja ho portava de Barcelona. El granadet, un servidor, s’ha costipat, entre Nadal i Sant Esteve, a Sevilla.

Dic això, així, d’entrada, perquè demano comprensió per un cap emboirat per la malaltia i incapaç de filar prim i encadenar pensaments en mode possitiu i tradicional.

Som uns innocents.

Els humans som innocents de mena. Ens creiem tots els gripaus que ens llancen i posem la il·lusió del perdut en mans de qui, posat seriós, ens assegura quin és el camí a seguir per a viure millor.

Els humans mai vivim bé. Percebem sempre que tot és millorable i per això, innocents de mena, ens creiem les paraules, que no pas els fets, d’aquells que, des d’una tribuna, un escó o la pantalla del televisor, ens prometen l’oru i el moru.

Després venen els retrets, les realitats, el llit sense fer, i tu, innocent, amb les mans buides i criticant a aquells que fan, que lluiten, que batallen, que… No parlaré d’ahir. L’espectacle mediàtic ho diu tot. Però els que ahir eren a Sabadell, avui són al carrer, al barri, retrobant-se després de la revolcada per a construir un món on el “omnia sunt communia” no sia tan sols una llatinada.

Avui és Nadal. Aquesta nit la lluna de pa ha fet de les seves, venint-nos a visitar.

De fet, quan escric això, encara no és Nadal, ni tan sols la lluna ha sortit per l’horitzó.

Escric dins el ventre de la veloç cuca de llum que em mena sud enllà, sud enllà d’aquest hemisferi nord on el discurs científic ens aboca, conceptualment, ha viure.

De la ciència, com de la religió, m’enamora el misteri, la descoberta, l’exploració, els outer spaces, la dimensió desconeguda que, via fe via raó, es va encongint dins llur magnífica grandesa.

Nadal i el solstici d’hivern són això: misteri, frontera entre dimensions que es toquen, fines linies d’aquestes que generen malaltís rebuig o beneurada tafaneria.

Despertat el menut, faig un break a la cafeteria. Pot ser que el tren torni enrere? La velocitat toca les percepcions, aquelles inamobibles percepcions que posen valles a les fronteres, aquelles percepcions que els tafaners de mena creuem i movem i canviem i explorem i …

Tanquem l’escrit passada una llarga i agradosa sobretaula nadalenca. La primera noche buena al sud.

Avui és Nadal i demà Sant Esteve i, per molt que els mitjans inflin veles, el 28 de desembre, el món seguirà rodant, els límits se seguiran maridant i el diàleg, el parlament i la democràcia s’anirà fent gran.

Bon Nadal!

Lluís de Taradell

Són quarts d’onze de la nit i, a casa, tothom dorm. El primer diumenge de Nadal ha estat un dia dur, cansar, feliç, joliu i rodó.

Potser hauria de parlar de les eleccions a Cortes Generales, com feia abans.

Però és evident que, tan sols el Sistema Electoral, sustenta els dos partits del règim. Per fi, Espanya es catalanitza i es pluralitza. Per fi, el Congreso de los Diputados serà un parlament. Del Senado ni se’n parla. Curiós.

A casa, hem començat el dia a la banyera, l’hem seguit votant i l’hem acabat jugant amb la remor de fons del tercer mundialet de clubs pel FC Barcelona, l’equip que, arribada la independència, serà expulsat de La Liga. Qui vol tenir espectacle i negoci quan pot quedar-se amb l’Orgullo Patriótico?

Bé. Crec que me’n vaig lluny, massa lluny, però és que Catalunya m’ha donat, sembla, de nou la raó. Si l’independentisme mainstream llegeix correctament els resultats, En Comú, Ho Petem Tot.

Esperem que l’arrauxat seny ens ajudi a veure-hi clar, oi més quan tothom ha comprovat on queda el Ministre de l’Interior i la Ministra de la Guerra que lideraven les opcions més votades a la pell de brau, Catalunya a banda.

Ah! I acabo. Interessant veure com Podemos es menja Euskal Herria. Serà el retorn dels autónomos?

La lectura que se’n deriva dóna per una tesi doctoral.

@Gladys del Estal

A vegades, sento veus.
A vegades,
recordo cartells imprecisos
amb rostres que es volen
atractius

Escric empès per una troballa que m’ha semblat reveladora i que em resulta d’incalculable valor històric.

La troballa l’he feta en aquesta realitat paral·lela que és l’spotify i encara no sé ben bé com ni qui m’ha empès vers aquestes gravacions d’uns temps d’il·lusionant trempera.

Es tracta d’unes gravacions fetes pel segell Edigsa i presentades públicament al maig del 1977, just un mes abans de les primeres eleccions ‘democràtiques’.

El doble LP és un cant coral on, els principals representats dels incipients partits polítics del país, més algun independent de renom, granen llur pensament i el del partit que governen.

Poc després de la troballa, m’assebento, per una nota en premsa d’aquell mateix any, que el treball en qüestió tenia, com a complement, un LP amb una llarga intervenció del President de la Generalitat, Josep Tarradellas.

I pel magi se’m passa el pensament de portar aquells documents sonors als temps d’ara. El long play d’en Tarradellas el faria n’Artur Mas i, en l’altra gravació hi haurien les veus de la Gabriel, en Jonqueras, en Romeva o en Fernández, entre més.

Hi ha alguna Edigsa disposada a fer història de la nova Transició i el nou Procés Constituent que estem vivint col·lectivament?

Lluís de Taradell

Prenc el titular d’una editorial d’en Partal per tergiversar-lo i portar-lo un xic enllà. L’escric sota l’embogidor soroll de motor d’un helicòpter policial que em transporta a la ucronia de 1984, la mateixa ucronia que torna a manifestar-se en la hipòcrita demagogia que converteix els ciutadans francesos – paradigma dels europeus – en ciutadans de primera, les morts dels quals tenen un impacte sentimental més alt que la defunció diària i constant d’altres humans arreu del planeta.

La demagogia dels “liders”, dels “millors”, dels – per emprar nomenclatura francesa – enarques ens porta a un ull per ull que esdevé tsunami, onada gegant d’odi, de haine, al diferent.

En contrast amb la demagogia dels formats en les escoles d’elit de les diplomacies internacionals, on l’ENA francesa és altament reconeguda, els carrers s’omplen de fraternitat entre persones humanes, que empren llur llibertat individual front a inútils estats d’excepció i lleis mordassa, l’únic obkectiu de les quals ésaterrir la població i eliminar qualsevol nivell d’igualtat entre veïnes que reconeixen els seus origens diferents i el seu únic destí: ésser feliços i vius.

La demagogia dels amos del món ens aboca al patiment continu, a l’enriquiment d’uns pocs que fan de la guerra, l’acaparament i la reconstrucció el seu modus vivendi, a l’odi al diferent, a la por al desconegut, a prendre l’arma i disparar.

Però les accions dels anònims, ens allunya d’aquest culte a la mort i ens insufla l’aire fresc de la comprensió, l’aventura de conéixer, el maridatge entre contrastos, la solidaritat entre veïnes i la generació d’un nou (des)ordre mundial més humà i vitalista, un (des)ordre que reneix cada cop que la propietat privada venç al servei als veïnat o, per dir-ho ras i curt, cauen Tres Lliris que es tornaran a plantar.

Deixem que els millors juguin a fer-se la guerra, deixem-los rebaixar-se a llur malaltissa demagogia i, silenciosament, sense alçar la veu,, anem-los deixant sense soldats per lluitar. Treballem per erradicar la demagogia, pasem d’ells i construim un demà millor, un demà de carrer, un demà alternatiu on ningú tingui motius per matar ningú, on tothom estigui més disposat a conéixer al desconegut que no pas a tenir-li por. On els somriures es contagïin de rostre en rostre. Només així podrem convertir la demagogia en demà goig hi ha.

I això també serveix per a d’altres realitats tan actuals com el procés dels millors, on la demagogia de la velocitat es vol imposar al goig de la negociació i del pacte amb sentit de futur, de llarg recorregut i capaç d’integrar als exclosos, fins i tot a aquells que avui fan obscures misses a llaor d’un genocida que va saber navegar per la realitat, tot deixant el seu terrós atado y bien atado.

Aquest cap de setmana ha estat traumàtic per a molts europeus que han patit la sindrome del not in my backyard. Els atempats de Paris no només són condemnables fins a la fi de la humanitat com a espècie, sinó que són la punta d’un iceberg que no volem veure, perquè ens incomoda mirar els veïns que malviuen als nostres pobles i ciutats.

Tothom hauria de passar per alguna entitat o campanya solidaria en el seu veïnat. Potser hagi viuria de ben aprop els cataus infectes i les condicions de vida que alimenten l’odi i el terror contra societats ben peixades, però cada cop més mancades de valors.

Som animes buides que girem el rostre davant del botiguer que dorm en una marfega ratada dins del seu local de Gràcia, o desconeixem la duresa dels pares que no poden ni cobrir els pocs diners que, gràcies a beques socials, han de pagar pels llibres dels seus menuts. Gent que viu ben a la vora, però en caus on les condicions d’habitabilitat són una quimera.

Ara ja no tenim les barraques. Era massa visible i insultant per nosaltres, els bons vivents. Ara els amaguem en els pisos, escuarterats, on vivien els nostres avis o, com passa a Taradell, en aquell racó sobrer que hi ha al fons del magatzem i que, mancat d’ús, ens pot donar rendiment en ficar-hi forasters que, per llur pròpia situació vital, no poden optar a una vida normal.

I jo en veig pocs, però algun d’ells m’obra el cor i m’explica, a peu de parc, que les passa magres. No cal que m’ho digui, s’adorm al banc on seiem, mentres els nostres fills juguen plegats. El seu, s’ha inventat una llengua pròpia, barreja dels idiomes que viu a casa, a l’escola – ai! si es pogues quedar a dinar, però ni la beca és suficient! -, al pati i al parc on ens trobem ara.

Ara com ara, desconec el futur del nano que juga amb ma filla. Però m’esforçaré a ser-hi fratern i proper, a carregar-lo de somriures i a ser un granet més perquè, sense perdre llurs arrels, esdevingui tan universal i bon jan com espero que siguin els meus fills. Penetrant al seu món, perdrem la por al desconegut, al diferent i, perdudes les pors, les armes de la revolta seran els sòlids principis que, ara com ara, ens manquen a tots.

I, dit això, sempre ens quedarà Paris.

Ser del Rayo Vallecano és un orgull de barri, una opció de classe i una reivindicació de la dignitat dels de baix, que sempre cauen, però que sempre es tornen a aixecar. – David Fernández

El concepte m’arriba a través d’un dels més recents aficionats del Rayo Vallecano, un gracienc, universal ja?, que signa les seves piulades com a @HiginiaRoig, les seves cançons entre Ovidi al Cup i la seva vida com a David Fernández.

Roig per fora i negre per dintre en David és altaveu de creació aliena. Aliena i, qui sap si, col·lectiva. En qualsevol cas tot comença amb una lloa a l’equip de barri que batalla amb monstres de dimensions descomunals i que té una de les aficions més compromeses i barrinalistes del planeta, però que veu del carabanchelanismo i del vallecanismo més popular i vital.

A mi m’agradaria ser barrinalista. I de fet, habitant de clivelles recosides com sóc, sóc multibarrinalista: vaig néixer a la Maresme i menut, menut vaig caure a la clivella que ajunta o separa, que tot són visions, el Poblenou i el Besós.

Entre Taradell, amb dos barris com a senyera també, i Barcelona, la meva infantesa són fotogrames d’una rebel guarderia que picava pedra a la llinda del Besós i La Mina i d’una escola que espigolava quitxalla de La Verneda, El Clot i d’altres barriades obreres i proletàries. Per acabar d’esbarriar-ho tot m’he fet veí d’una clivella sempre esventrada, aquella en què es troben La Salut, Vallcarca, El Putxet, El Farró i la Vila de Gràcia.

Això si, si em pregunteu d’on sóc, no podré deixar d’esmentar-vos Triana la bella o Cumbaia el quiteño, entre més.

Internacional barrinalista en un sol cos, ment badada com les cames de l’amor més barroer i primitiu. Així som i així vivim la diversitat d’un món que mirem amb ulls vermells i intimitat negre.Tant vermella i negre com els bukaneros vallecans, tant vermella i negre com la de molts que veiem matrix des de la immensa llibertat de la vida em comunitat, la comunitat que dona la muntanya de rails rovellats que esperen ésser baixats a la nova estació de metro o el camp assenyalat amb pals de fusta, d’aquells dels fanals que han desaparegut de molts barris, però no pas de tots.

I és que el barrinalisme és l’orgull del veïnatge i els genolls pelats.

«Rambla de Prim, seen from Hotel Princess» por Sean MacEntee
– Flickr: Barcelona Trip.
Disponible bajo la licencia CC BY 2.0 vía Wikimedia Commons.

“La veritat és un mirall partit que ningú no posseeix del tot. La meva veritat? No, la teva veritat? Tampoc. Ajuntem-les i tindrem tots dos una porció més gran de veritat”.
– Antonio Machado, citat per Arnaldo Otegi

Aquesta nota té la intenció de ser molt breu, com totes les informacions que pretenen ésser aclaridores. El seu objectiu és deixar de fer el tòtil i prendre el bou per les banyes a temps. Altra cosa és, si enxarxat en la lletra, se m’allargarà més del previst i aconseguiré la fita proposada.

El per què de tot plegat és veure constantment imatges, moltes d’elles falses, relacionant Ciutadans amb l’espanyolisme més ranci, vídeos que aclareixen sobre manera els fets parlamentaris per damunt de les paraules electorals, una colla de retrets i insults a la candidatura que, entre tots, estem posant de moda, i articles que, si bé la toquen un xic, fan per bona la tesi que assegura que són les essències i la fractura per origen i no el nivell social la base de tot plegat.

I, a Ciutadans, no se’l combat per aquesta via, ni tan sols indicant-ne l’origen i la intenció anticatalanista, fracturista o espanyolista. I per què?

Perquè aquests missatges reforcen el vot a Ciutadans només allà on l’origen de les persones importa – Pedralbes i Galvany-, però no en la gent de les ciutats invisibilitzades, que no invisibles, i que ja tenen prou feina en fer-se la vida com per a valorar el passat o el futur de les seves famílies més enllà de la intimitat més íntima i personal.

A les ciutats invisibilitzades, el vot a Ciutadans és un vot de protesta davant d’uns governants que només se’n recorden d’ells cada quatre anys, quan hi ha eleccions, però que els abandonen a mans d’uns precaris organismes públics – escoles, dispensaris, serveis socials, … -, cada cop menys finançats i, per tant, incapaços, tot i la bona fe dels seus sants treballadors vocacionals, de reenganxar-los a la societat que els expulsa i els invisibilitza.

Així, els missatges que relacionen Ciutadans amb l’espanyolitat més intransigent, el què aconsegueix és allò que, en la meva generació, aconseguien els que titllaven als independentistes, o els anarquistes, de terroristes. Si ells, que són el terror dels nostres barris, diuen això, és que aquests són dels nostres. Per tant, bandereta espanyola (en el jovent actual) a la motxilla i que no em parlin de catalanitat i un sol poble aquests lladres de casa bona que no saben ni on visc i, si venen, és per engarjolar-me o no deixar-me gaudir dels pocs moments plaents de la meva precària existència.

L’increment de Ciutadans a les passades eleccions té molt poc d’identitari en zones com Nou Barris o el Besós, on la ciutadania actual, si en cerquem l’origen, ja no és majoritàriament andalusa o extremenya, sinó magribina, asiàtica o llatina. Això si, barrejada amb els nostres pares, avis ja, que encara voten aquell PSC que els arranjava els barris com a resposta directa a les lluites veïnals que ara, precarització extrema de les noves migracions, ja no es produeixen amb tanta força.

El vot de Ciutadans, en zona roja -per posar-li un nom- indica manca d’integració de les noves pobreses, aquelles pobreses de les quals ens alerten institucions com Caritas i d’altres veïns compromesos en parar el cop del desmantellament i l’externalització – per posar-li el nom més modern – de l’Estat del Benestar.

Per aquestes persones, Junts pel Si segueix essent, com el PP, la candidatura d’un Govern que, amb l’excusa de la caixa buida, no para de posar la bota damunt dels caps d’aquells veïns que, amb millors serveis, podrien reenganxar-se al a societat que els expuulsa. Per ells, ambdues propostes, no són altra cosa que la paraula del senyor que, mans a les butxaques, s’apropa al barri només quan venen eleccions.

Per aquestes persones, Ciutadans és el partit net i polit, imatge pura de reformulació del sistema. Per ells, Ciutadans és la revolució, la única crossa possible per a millorar la seva quotidianitat. Eps! I no parlo de tots, perquè molts ja han abandonat el dret a vot com a via per a solucionar el precaritzat món en el què viuen. Però si d’un bon gruix dels mateixos que encara tenen la il·lusió d’una vida millor.

I sé que això fa mal, no només als Juntspelsiaires, sinó també als cupaires, catalunyasiqueespotaires – que portaven de president al jefe de les Associacions de Veïns i això diu molt poc a favor de la feina de la FAVB en aquests barris –  i, fins i tot, per aquest PSC que viu de les polítiques d’aquells governs que, hereus de les lluites veïnals de la transició, van desmobilitzar els carrers i, d’una o altra manera, van institucionalitzar la gestió dels espais a la internacional de los bloques, la mateixa internacional que va donar el govern de la ciutat a Barcelona en Comú.

En conclusió, si l’independentisme vol sumar tota aquesta gent al seu projecte cal un veritable pla de xoc que, des del primer dia, escolti el crit de desesperació que s’alça des d’aquests espais, no se’l criminalitzi i s’aboquin els recursos necessaris per a resoldre la deriva al precariat d’aquestes persones, Unes persones que, a la llarga, necessiten una reconstrucció dels serveis bàsics necessaris per a tornar a posar en marxa els ascensors socials. Aquells ascensors que van permetre que molts joves d’aquests barris arribéssim a la Universitat i ens féssim una vida un xic més còmode que la dels nostres pares migrants,

I no em parleu de dèficits fiscals i escanyament de les finances de la Generalitat perquè, en aquests barris, quan perilla el teu sostre, això queda molt lluny, tan lluny com aquest PP estimbat de l’Albiol i els prohoms de la por.

I no em parleu d’imputacions per posar urnes en uns barris on la presó és el dia a dia d’un àpat a taula i un sostre amb goteres i parets de paper de fumar.

Només així, Ciutadans serà una bombolla que es reubicarà allà on l’origen importa – Pedralbes i Galvany – i no allà on el què importa és viure – Nou Barris i el Besós -.

Ah! I tot això val també per a aquells vots escadussers que Ciutadans va rascant a la majoria de municipis de Catalunya, Taradell inclòs.

I, dit això, em poso els auriculars a les orelles i me’n vaig de paseo con mi madre.

Apa!

Divendres de setmana postelectoral. Ciudadanos fa la feina que cal, és a dir, fa propostes que van eixamplant el seu espai electoral, mentre la majoría absoluta independentista es baralla i atrinxera en llurs posicions aparentment irreconciliables.

Ens centrem?
Quin és l’objectiu?
La independència?

Si és així, ens deixem d’històries i apliquem la senzillesa, no?

Dit això, entrem en l’ADN de les dues candidatures que han de cooperar per arribar a la independència:

1.- En l’ADN de la CUP, la Unitat Popular, hi nia el fet que ningú és imprescindible, però que tothom és necessari.

2 – En l’ADN de Junts pel Si, el Front Patriòtic, hi nia el fet que “els liders” són imprescindibles i que no tothom és necessari.

I ara, amb coneixement de causa, no ens deixem entebanar pels toreros que ens veuen com braus a torejar, aprenem de la transició (.pdf) i trobem les fòrmules que maridin les múltiples catalunyes o, quan ens n’adonem, el procés serà kafkià i damunt del capot ens apuntarà l’espasa per a l’estocada final.

Escric de matinada i a 1000 quilòmetres de Barcelona. Escric amb l’escrutini fet i la sospita que aquests partit comença a jugar-se demà. Escric sota la sospita que, si no fos per la CUP, seriem a Lampedusa: tot canvia per restar igual.

Però avui, 28 de setembre, el més petit de tots és qui rep més trucades i qui té la feina més dificil i engrescadora de totes: fer de la independència de Catalunya un projecte de tothom i per tothom, C’s inclosos.

Dificil papereta, sobretot quan portin l’atrotinada furgoneta al costat del cotxe de luxe i demanin que es venguin el cotxe i es posin a empenyer per a un refundat Estat del Benestar.

Només qui no vulgui veure, pot negar la victòria independentista en unes eleccions que, la participació, ha fet radicalment democràtiques.

Només qui no vulgui veure, pot negar que la por no fa guanyar vots, ans al contrari en fa perdre davant projectes il·lusionants com el de Ciutadans.

Als que som de trencar coses, ens demanem què hagues passat si les esquerres anticapitalistes haguessin fet un pacte a la badalonina i els prohoms de Podemos s’hagueesin quedat a Vallecas, Saragossa, …

Què hagués succeit si la batalla del “cinturó roig” hagues estat entre Ciutadans, PSC i aquest conglomerat nascut de la Unitat Popular. No oblidem que, a la Barcelona de la Colau, la CUP ha guanyat a CSQEP.

Però deixem la política-ficció i centrem-nos em gestionar la victòria del “dret a decidir” i les opcions netament independentistes enfront dels partits del 78 i sons fills neo-constitucionalistes. Ahir es va trencar un nou fil de la corda que ho té “todo atado y bien atado”. Ara toca seguir tibant, amb un somriure i ballant.

Escric això quan la Mercè va fent les darreres passes i la campanya electoral és a punt de començar el seu darrer dia. Ho escric amb la tranquil·litat de qui ha dipositat ja el seu vot i aquest només espera arribar a la Mesa corresponent del Reina Violant de Gràcia.

Tot això ho dic per deixar constància que no fujo del país per eludir els meus deures polítics, ans al contrari, me n’allunyo temporalment per a veure’l en perspectiva.

O, potser, ni això. Marxem a Andalusia, hi tenim mitja família, i amics, i un aniversari a celebrar. Marxem il·lusionats i sense por. Marxem amb el deure complert i, en el meu cas, amb la impressió d’haver viscut la campanya més estranya de la història de les democràcies occidentals.

M’explico: des dels inicis de la mateixa, des de la seva estranya gestació en el vodevil de llistes – ara, única; ara, sense polítics; ara, amb polítics; ara, …- i en el menyspreu dels partits del règim, m’ha semblat que els polítics feien campanya per engreixar el vot del rival. Crec, com deia en Trinitro a twitter, que aquesta campanya serà estudiada justament per aquest fet.

I el més greu de tot plegat és que, el dia 28, els que se les han dit de l’alçada d’un campanar, hauran d’asseure’s en un mateix espai, posar projectes damunt la taula i convèncer als seus votants que, el pacte resultant, no és una traició, sinó un pas més cap a la consecució de l’objectiu final.

Jo, indecís fins a posar la papereta dins del sobre, entre CSQEP i la CUP, he patit la guerra de trinxeres entre dues visions polítiques tan properes que s’han de diferenciar a base de menysprear o acusar a l’altre, enlloc de marcar programa propi i acabar dient allò de “allà on som iguals, pactarem; allà on som diferents, trobarem espais de trobada” i és que Catalunya ja hagués pogut ser més badalonina que barcelonina en aquest cas.

Parlar per parlar, hi afegeixo que Junts Pel Si em recorda un xic als Castellers de Vilafranca. Són “els millors” i s’ho creuen, però han d’anar en compte que el 27S no sia el seu Sant Fèlix de torn. Si així fos, qui seria la Vella de torn? C’s? CSQEP? Potser Unió, el PP o el PSC?

Segueixo parlant per parlar, com ho fan bona part dels polítics que, agafats a contrapeu, han internacionalitzat unes eleccions autonòmiques fins al punt de fer-les fonamentals.

Acabo per dir que, passi el que passi, la Catalunya que coneixem, ja no serà mai més igual.

Apa!

Són quarts de dotze i, dins la foca, escric quatre ratlles, tot deixant lliure al mico boig.

El silenci, trencat tan sols pel tic-tac del rellotge de paret, és el triomf sobre les pors de la quitxalla que, morta de son, no volia dormir.

Avui és 10 de setembre de 2015 i això vol dir que demà hi ha bullici festiu per aquests verals; i, demà-passat, els pirineistes, commemorem la derrota de Muret. El passat… Ai! El passat que escriuen els estudiosos d’una disciplina tan líquida com és la historiografia.

Però deixem-nos de romanços i seguim enfilant aquest espadat de mots que brollen d’un pare que se’n vol i que pren hores a la son i l’activisme per escriure a la babalà i tenir cura dels seus menuts.

Demà, la Via lliure serà un fracàs. Ho serà per aquells que no veuen la maror de fons que s’ha emportat CiU per endavant i està fent trontollar d’altres sòlides roques que semblaven cobrir la porta d’aquest cau pudent que va néixer del pacte entre rates i escurçons.

Llenguatge dur. Cal emprar-lo quan es nega la veu i l’odi al diferent sembla dominar ja ara una campanya electoral que sembla no haver entes res de res.

La gent es vol governar, cada cop més gent vol recuperar el timó de la seva nau i això no ho pare ni un empresari ni un Estat.

I és que Catalunya és rica, plural, diversa i mestissa. I aquesta Catalunya “real” no entèn de majories absolutes. No hi entèn encara que Junts pel Si sigui la llista més rica, plural, diversa i mestissa de les que d’aquí 17 dies seran dins les urnes electorals cercant escons a la Ciutadella.

No faig previsions. No les faig ni pel 10 ni pel 27. Només constato que el gran repte d’aquesta campanya és aconseguir que l’abstenció no torni a guanyar unes eleccions. El gran repte és, a través d’aquest instrumental que rates i escurçons ens van donar, ser capaços de captar l’opinió de la majoria de catalans, de fer-los particeps de la cosa i de, ja seria el summum de tot plegat, aconseguir que parlin les ciutats invisivilitzades, les precàries, les putejades, les desencantades de tot plegat.

Res, entro a l’11 de setembre, amb el desig que les forces crítiques, rebels i constituents, que no constitucionals, arrassin el 27S i comencin a desinstitucionalitzar les institucions, a desestatalitzar els estats, a desmonetitzar la vida quotidiana, … per a retornar el poder a les persones i fer d’aquest món, un món més humà, més alegre i més horitzontalitzat.