El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Un segurata, quatre urbanos uniformats, dos de la secreta i dos treballadors del metro rodegen un home d’uns quranta anys i un altre que ronda la vuitantena.

Som a l’estació de metro de Catalunya, a l’andana de la linea 2, direcció La Trini, i les mirades dels passatgers llencen insistentment la frase que encapçala aquest apunt.

Poc abans, la figura tentinejant del més jove havia cercat l’intèrfon amb el cap a can pistraus i la orientacoó desapareguda.

Un àngel de cabell blanc i vestit negre havia respost al seu prec i havia activat l’intèrfon pocs segons abans de desaparéixer.

Assegut a terra, l’home espera atenció mèdica, mentre una gernació corre per l’andana en direccions contraposades. Algun d’ells li colpeja les cames, molts fan que no els veuen. Només dues senyores es fixen en l’home i una li dóna un caramel, mentres l’altre insisteix en la trucada.

El mareig va remitint, però l’esgotament perdura quan arriben dos números de la Guardia Urbana i un agent de seguretat del metro.

Activació de protocol, tensió, trucada al 112 i espera en un dels incòmodes bancs de l’estació capitalina.

Mentre esperem l’ambulància, marxa el vigilant i apareixen dos guàrdies més i una treballadora del metro. El cap ja no em roda, mon pare és al costat, la calor m’estaborneig, però puc veure la frase dibuixada en els ulls de l’atrafegada ciutadania.

A saber què hauran fet, aquests!

Hores després, al 2 de maig, em detectaran una bronquitis aguda bacteriana al pulmó esquerra.

L’esquerra justament. Bona metàfora d’aquest món on tothom és culpable fins que no es demostri el contrari i l’ajuda al dèbil s’enterra en cabòries i automatismes urbans.