El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ara que torna el Centro de Internamiento de Extranjeros de la Zona Franca, una manera com qualsevol altre d’amagar els problemes sense resoldre’ls, tot generant terror en éssers humans com nosaltres, és l’hora de fer una reflexió sobre immigrants (o refugiats com m’agrada anomenar-los). La base de tot: una anècdota personal.

Aquesta setmana, una visita a la abuela m’ha fet baixar cap a Sevilla amb la família xica. Allà, ens hem bellugat amb un cotxe prestat entre els pisos de la família sureña.

Ja fa sis anys que, uns quants cops a l’any, baixo a Sevilla i ens movem, o bé en transport públic o bé en cotxe prestat. I sempre tinc el mateix problema: per molt que m’hi esforci, no puc aprendre’n els carrers ni els camins entre llocs que visitem cada cop que baixem a la capital del Guadalquivir.

En manifestar-ho, la dona que m’alegra els dies, i que porto deu anys de vida a Barcelona, em diu que és normal i que ella, tot i el temps que porta al Cap i Casal, encara es perd pels seus carrers.

I aquí la reflexió: Si nosaltres, occidentals com som, encara no ens hem fet amb els carrers de les ciutats per on transitem, com un refugiat que ve de mons molt llunyans, pot fer-se amb la vida a occident?

Incapaços de fer-nos aquesta pregunta, no ens plantegem donar-los la mà per enriquir-nos mutuament, els tanquem en presons amagades sota noms maquillats (Centro de Internamiento) o els aboquem als marges de les ciutats i els neguem tota possibilitat de fer-se la vida amb nosaltres. Si és refugiat -allò que en diuen immigrant o extranjero– la resposta sempre és la marginalitat i la policia. I per què no l’acollida i la integració progressiva per a fer-nos tots un xic més humans?