El Cau de l'Ós Bru de Taradell

En principi, els dilluns haurien de ser els dies lleugers del Cau, aquells dies on el cap de setmana és el protagonista. Però aquest cop no parlarem d’impressions d’un aniversari en una ciutat invisible ni tampoc d’un altre aniversari, aquest casteller, que he viscut en la distància espai-temporal on resideixo amb el goig de saber que la colla reviu ara i sempre als seus il·lusos enterradors. Ni tampoc del nou pas del meu equip de futbol adoptiu en el seu camí d’ascens.

Aquest cop, i des de la modèstia que m’empara com a pare de família que es fa seus els mots d’en Xirinachs, em llenço al bell mig de l’arena política i em deixo escarnir per qui cregui que els meus mots tenen tonalitats partidistes prefixades.

El cas és que sóc ben astorat per les reaccions en xarxes socials, mitjans de comunicació i, fins i tot, en converses de cafè, entorn de la no aprovació dels pressupostos Jonqueras. No entenc com els eufòrics independentistes hem acabat reduint la independència de Catalunya a uns pressupostos autonòmics, tot donant al món la imatge més trista que hom pugui donar: confirmar el tòpic de què la pela és la pela. Perdoneu-me l’expressió però la pela me la pela.

La via catalana, amb tots els seus matissos, no pot restar atrapada en una disputa parlamentària i un mecanisme governamental que, ės tan important enguany com sempre, és a dir, que també ho era quan feia de ribot als serveis públics que ara trobem a faltar massa sovint.

Crec sincerament que els parlamentaris han de parlamentar, el govern ha d’executar i la gent del carrer, enlloc de tirar-nos els plats pel cap i anar-nos ferint a cop d’insult, hauriem de pensar què ens ha passat per deixar que la qüestió que consideràvem més important del món hagi deixat de movilitzar-nos i s’hagi reclòs a les parets del Palau de la Generalitat i de l’Arsenal de la Ciutadella.

Ho ha fet d’aital manera que la independència, pel què llegeixo arreu, és un pressupost autonòmic: el pressupost d’un òrgan que forma part de l’administració de l’Estat que volem abandonar.

Es pot remugar contra la CUP, es pot dubtar de CDC, es pot, fins i tot, pensar que tot és una estrategia d’Esquerra per a sortir com a victima de la batalla entre els anteriors i eixamplar el seu electorat amb una de les essències de l’esperit català: la solidaritat amb les víctimes. Però, mentre es perd el temps dins la casa que fa tornar boig, el somni col·lectiu s’allunya per malaltia col·lectiva, és a dir, perquè tots ens hem cregut diputats i hem fet de claca als portaveus del nostre grup parlamentari.

Cal, penso jo, deixar-se de balls de bastons i tornar als carrers. Tornar-hi i tornar-hi i, si fem un pas enrere – el RUI mal fet podria ser un retorn a les urnes de cartró – que sigui pá coger impulso.

I és que, malauradament, l’ANC i Òmnium, les entitats que impulsaven aquestes movilitzacions, estan atrapades en el laberint institucional i partidista des del 27S. I això fa que els carrers ja no siguin nostres. Aquí és on rau realment el principal desafiament del moviment dels somriures: recuperar els carrers i exigir que s’avanci en un camí que, tard o d’hora, ens ha de fer adults i emancipats de la madre patria que no ha rutllat.