Avui que fem 6 anys de Cau, el regal d’una breu història
Deixa un comentari
“Sap que repetint-les no n’hi ha prou; que les idees s’evaporen com l’alcohol. Un instant i es dilueixen. Que si no se les atrapa al vol, fugen cap a un altre escriptor més empíric i experimentat. (…) Que per retenir-les cal lligar-les, com es lliguen les llonganisses. I que no hi ha manera millor de lligar les idees que les paraules. La idea, un cop escrita, ja és eterna.” Rosa Maria Colom (2009) La mort de l’escriptor
S’havia acabat.
No hi havia manera.
L’escriptor que més escrivia, s’havia quedat sense paraules.
El paper, des d’aquell darrer mot escrit tot just feia uns segons, restava net com una patena.
El blanc li cremava els ulls, però, què hi podia fer? Què hi podia fer, si se li havien acabat les lletres?
Derrotat, va tirar el cap enrere i es va mirar la pantalla. Aquella pantalla que sempre l’havia animat a escriure i que ara, maldestre, restava muda, callada, altiva, closa a la seva paraula! La barreta negre pampalluguejava impúdicament, com picant-li l’ullet perquè seguís amb l’art que se li havia mort entre els dits.
Ho va intentar, però tot intent és debades, quan manquen les paraules o no ragen clares.
Angoixat, es va aixecar de la cadira. Gratant-se la closca, va voltar un xic pel pis. HI va voltar, tot cercant alguna paraula, algun mot, alguna lletra que li permetés reprendre el fil que l’unia a la vida… Però, com si li hagués fugit l’ànima, no tenia ni un mot més a escriure.
Les idees li sortien del cervell, cames ajudeu-me, i ell, incapaç de retenir-les, restava mut, orb de l’enganxifosa cola que tants anys ha, utilitzava.
Passats uns minuts, ja ni tant sols recordava si alguna vegada, havia estat escriptor. De cop, una idea.
Corrent va anar a l’ordinador i, sense seure a la cadira, va escriure tres mots:
Escriptor sense paraules
I se les va mirar amb enyor. Una llàgrima se li va escolar galta avall. No tenía res. Ho havia perdut tot, tot ho havia deixat per poder escriure i, just en abandonar-ho tot, havia perdut les paraules.
Res, tu. El cas és que, perdent la lletra, l’ofici havia fet les maletes. I, dins les maletes, hi anava una vida que, foteta, li deia:
– Ja veuràs ja, quan trobi un altre cos! Ja veuràs com encadena les paraules!!
I, de lluny, van sonar quatre mots:
Eps I moltes gràcies per seguir aquest bloc –si ho fas- o per descobrir-lo – si és la primera vegada que hi entres-.