El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Tota una vida entotsolat al Cau, tot llançant un munt d’escrits que esperen al despistat internauta que s’endinsa pels carrerons més foscos i solitaris d’Internet. Alguns, sorpresos, hi deixen un comentari, un jo he passat per aquí i m’ha agradat (o no m’ha agradat). D’altres, porucs, passen pel lloc i engreixen les estadístiques sense sortir de l’anonimat de les dades. Però, qui sóc jo? Quina és la identitat que destil·len les meves paraules?

La resposta que m’he fet sempre, la reforça l’Identitat (2005) que escriuen a quatre mans, aquest sociòleg eclèctic que, agafant-me de la mà, m’està explicant el món en el que visc, i un nou personatge del qual no n’havia sentit a parlar abans. El primer, com ja deus haver endevinat és l’imperdible Bauman. El segon, en Benedetto Vecchi, és d’aquesta escola que navega pels mars del coneixement amb llaguts de vela llatina, com ho fan en Baricco, en Goytisolo o l’Umberto Eco, per citar-ne tres dels més notables.

Bauman i Vecchi m’han ajudat a reforçar la meva resposta personal al Qui sóc jo? que, conscientment o inconscient, ens fem totes les ments humanes. I ho han fet entre les línies d’un sublim paràgraf:

“La saviesa popular s’adonà tot d’una d’aquestes exigències en mutació, i de seguida feia burla d’una saviesa heretada que era descaradament incapaç d’estar a la seva altura. L’any 1994, un cartell que hom va enganxar als carrers de Berlín ridiculitzava les lleialtats a marcs de referència que ja no capturaven les realitats del món: “El teu Crist és jueu. El teu cotxe és japonès. La teva pizza és italiana. La teva democràcia, grega. El teu cafè, brasiler. Les teves vacances, turques. Els teus números, aràbics. El teu alfabet, llatí. Només el teu veí és estranger”. En l’època de construcció de la nació a Polònia, se solia ensinistrar als nens perquè responguessin d’aquesta manera quan se’ls preguntava sobre la seva identitat: Qui ets? Un petit polonès. Quin és el teu símbol? L’àliga blanca. Les respostes d’avui serien, segons Monika Kostera, una eminent sociòloga de la cultura contemporània, bastant diferents: Qui ets? Un home atractiu en la quarantena, amb sentit de l’humor. Quin és el teu símbol? Gèminis.”

O, per dir-ho en d’altres paraules, jo sóc aquell que em construeixo i deconstrueixo contínuament i que, com deien en una vella cançó de joventut, …

Tot i que ni aquestes referències tenen perquè ser del tot certes, ja que jo no sóc aquell que em construeixo (i deconstrueixo) contínuament, sinó que sóc allò que construeix (i deconstrueix) la teva percepció en interaccionar-me (i oblidar-me o recordar-me), perquè, al cap i a la fi, només em sé veure com un mixofílic convençut que creu en l’alteritat com a única forma de construir-se. Entenen la mixofilia com la propensió o desig de barrejar-me amb les persones que són diferents de mi, tot cercant expectatives enriquidores; i com a alteritat, la necessitat absoluta d’alternar, de canviar el meu punt de vista, la meva concepció del món, els meus interessos i la meva ideologia per la de la resta de la gent amb qui interacciono, ja que sempre he considerat que la meva perspectiva no és, ni de bon tros, la única possible.