La mirada de la gàrgola

Amb uns dies de retard sobre l’horari previst a causa dels ja coneguts imponderables que solen afectar aquestes coses com més les esperes, avui ja he tingut a les mans el meu darrer llibre, La mirada de la gàrgola, un nou poemari editat per Òmicron, i que suposo que en pocs dies ja circularà per les llibreries.
Sempre he dit que la poesia és com els acudits: està molt bé que el receptor en faci la interpretació que més li plagui, però perd molt quan és l’autor qui en dóna les explicacions pertinents, de manera que no us n’explicaré el sentit (segurament tampoc no sabria fer-ho prou bé). Transcric únicament unes línies de la contraportada i, per si seguiu llegint, us hi deixo el poema que dóna títol al volum.
“La pedra, el fred, els futurs que no van esdevenir-se o que van ser negats, el mirall on no sempre s’hi reflecteix la imatge del poeta, però també la tendresa entesa com una improbable metamorfosi de la mateixa pedra, són els pilars sobre els que es fonamenta aquest llibre amb què l’autor vol donar-nos una prova de la seva maduresa. La gàrgola som nosaltres convertits en pedra, veient impassibles i impotents com les coses passen més enllà de nosaltres (…)”

LA MIRADA DE LA GÀRGOLA

Lector de les paraules ja marcides
tot just sortir dels llavis, habitant
permanent de l’esforç d’estranys poemes,
caçador d’aus de foc, recol·lector
de vents, de focs eterns, d’arenes grises,
desconcertat infant que habita l’alba
tènue del temps del fred que corglaça
les ombres, viatger sense estació
terminal a la recerca d’ocults
camins de brevetat i d’esperances,
des del teu pedestal, del lloc on tot
ho has anat observant mantenint l’ànsia
que genera la inhòspita, imprecisa,
penitent perspectiva de la pedra,
veuràs passar els taüts dels enemics
amb la fredor distant i rutinària
dels qui han sabut captenir-se en l’espera.
Habitaràs racons on manca l’aire,
beuràs de les ampolles que contenen
els pergamins secrets i indesxifrables
dels quals traduiràs inútilment
mapes ignots d’estranys tresors desats
dins el calaix perdut dels encanteris:
lliura’t, per fi, a la fúria, i amb un crit
estimba’t a l’avenc, i crema els llibres
en què es basa l’aurora amb què t’enganyen.
I renega dels astres. Endebades,
recuperes la llum que t’aclapara
només per tal d’obtenir la indubtable
certesa d’acabar de retrobar,
per un moment, l’escalfor en la mirada.

3 pensaments sobre “La mirada de la gàrgola

  1. Quan varen encarregar la capella dels pans i els peixos o del Santíssim a la Seu de Palma a Miquel Barceló, també li varen proposar fer gàrgoles i ell va dir que sí, ja que s’hi identificava : “les gàrgoles, a l’exterior de les esglèssies són les figures dels expulsats del paradís”. A la fi no hi ha hagut doblers o els capellans i altres estaments han quedat massa estorats amb la capella per a demanar més figures heterodoxes o que els inquietin.
    Sempre m’han agradat les gàrgoles, però s’ha de tenir un bon tele-objetiu per a retratar-les ( almenys un 300) i de fet, tenc amics als quals he mostrat les gàrgoles del seu poble, que ells no havien vist mai be, ja que , distants i elevades , sovint no se veuen de peu a terra.
    El poema és excelent. Intentaré comprar el llibre.

Respon a Joana Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*