Vist que el temps ha embogit, que fa calor cada castanyada i fred i neu i vent i temporals de mar en el mes d'arribada de la primavera, i que al final haurem de recomanar-li un bon psicòleg perquè es resituï, em pregunto...
Ahir vaig passar el matí passejant sota la calidesa solar i la bellesa infinita de Cala Pregonda, a Menorca, i ben sol, i ben feliç i ben lliure (vaig fer mil i una fotos, us en mostro la que fa una). Torno al vespre a Catalunya i l'endemà em colguen uns quants centímetres de neu...
M'agrada anar contracorrent, mirar de reüll les caravanes de cotxes aturades a l'A-2 en direcció a la capital del país mentre jo circulo sol per tres carrils en direcció a la meva capital particular, a la Baixa Anoia.
Avui diumenge 7, mentre a la Catalunya Central es parlava de temporal, de neus en cotes baixes i d'una mala mar que fa feredat, jo m'he passejat per aquesta platja menorquina (la foto és d'avui mateix) sota una llum solar i davant una blavor que em feien creure que no tocava ni de peus a terra... potser per això no deixava petjades a la sorra intacta i solitària de Cala Pregonda, a Menorca...
Assedegadíssim, va entrar a la cuina i en dècimes de segon va engolir el cul d’aigua que quedava dins de l’ampolla de plàstic que hi havia sobre la taula. Amb tanta set, no va arribar mai a conèixer, ni a primera vista...
A UNS estudiants de Belles ARTS no els feia RES considerar que un dels OUS no tenia RES d’APTE perquè un valencià veiés l’altre i etzibés a un d’ells un despòtic, MENGE !
Des que va néixer tothom el va titllar d’insubstancial i no passava dia que algú no li recriminés el fet de no tocar de peus a terra.
Una tarda de vent no va tenir cap més remei d’anar amunt i avall, sense parar gens quiet. Fins que va poder lligar-se una estona a la branca d’un ametller en flor.
Des d’allí, i mentre se sentia més inflat que mai, li va venir al cap una idea que podia fondre-li tots els mals i canviar-li molt la vida.
FOTO DEL LECTOR QUE AVUI DILLUNS 1 DE MARÇ EM PUBLICA EL PERIODICO
No m'han agradat mai els camins particulars que et trobes al mig del bosc perquè sempre he entès que la natura és de les poques coses que és de tots i que no et xucla impostos per gaudir-la. I sovint he passat per aquests camins particulars sobretot per manifestar la meva disconformitat en la privatització de vies naturals de la muntanya. Però si em trobo gaires indicadors de l'estil d'aquest que vaig veure a l'illa de Menorca, m'ho pensaré dues vegades i és que...
Igualada ret homenatge als represaliats del franquisme de la comarca de l´Anoia
Veïns de Copons, la Pobla, Piera, Vilanova i la capital anoienca van ser recordats per la seva lluita
C. GARRIDO | IGUALADA El Museu de la Pell d'Igualada va acollir ahir la celebració d'un homenatge a tots els anoiencs que van ser represaliats pel règim franquista. Aquesta iniciativa forma part d'un programa de la Generalitat de 24 actes que van començar l'octubre a Barcelona i que recorreran diverses localitats del territori català. L'auditori era ple de gom a gom amb els protagonistes de l'homenatge i els seus familiars. En l'acte, que va ser presentat per Joan Pinyol, va intervenir l'historiador Miquel Tèrmens, que va reflexionar sobre els inicis d'aquesta dictadura i com la gent s'hi va alçar en contra i va lluitar per tal de recuperar tot allò que tenien abans del règim totalitari. Per mitjà d'una carta que va llegir el presentador, Enric Povill, president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics, va agrair el reconeixement polític i moral dels represaliats, segons les seves paraules, "més important que la indemnització econòmica". Ell va ser un dels que van patir els efectes de la dictadura, ja que va ser detingut i va estar 18 anys reclòs a la presó. Els alcaldes de Copons, Igualada, la Pobla, Piera i Vilanova, amb la directora general de Memòria Democràtica, Maria Jesús Bono, van ser els encarregats d'atorgar un document als represaliats, en què se'ls reconeix i agraeix la seva lluita contra la privació de la llibertat durant la Guerra Civil Espanyola i la dictadura franquista. La companyia de teatre igualadina Teatre Nu va tancar l'acte amb una representació dibuixada de l'època franquista, narrada per mitjà d'un recull de poemes de Salvador Espriu. L'alcalde d'Igualada, Jordi Aymamí, va explicar que "era necessari que es portés a terme aquest homenatge tot i que arriba tard per a alguns dels protagonistes, ja que han hagut de passar 70 anys per poder donar les gràcies a totes aquestes persones amb llibertat". "Els que som darrere de les administracions tenim una gran responsabilitat, ja que hi ha hagut un esforç molt gran per part de molta gent, que fins i tot s'han deixat la vida per aconseguir una democràcia", va afegir...
Era tan tendra, innovadora, desconeguda de formes i poc experimentada, que l’àvia Aurèlia no li va quedar cap altre remei que sortir corrents de la Fira Antiquària...
jpinyol |
divendres, 26 de febrer de 2010 | 13:57h
MEMÒRIA HISTÒRICA
L’Auditori del Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia acollirà demà dissabte a les sis de la tarda, un acte d’homenatge als veïns de la comarca de l’Anoia que van ser represaliats pel franquisme, que comptarà amb l'assistència i participació de la directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat, Maria Jesús Bono, i de ’alcalde d’Igualada, Jordi Aymamí. També hi seran presents alguns veïns de la zona que van lluitar per la democràcia i els drets nacionals de Catalunya i van patir la repressió franquista. Igualment hi assistirà el director dels Serveis Territorials d’Interior, Relacions Institucionals i Participació a la Catalunya Central, Carles Llussà.
L’acte comptarà també amb el testimoni d’un represaliat en representació de les persones que van patir presó, camps de concentració o batallons de treball.
També hi intervindrà l’historiador Miquel Tèrmens i tancarà l’acte una petita acció teatral a càrrec de la companyia Teatre Nu. L’homenatge, organitzat pel Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació (Direcció General de Memòria Democràtica) i l’Ajuntament d’Igualada, és obert a tothom.
Aquest acte s'inclou dins un programa de 24 homenatges a tot Catalunya, tres a la demarcació de la Catalunya Central. Manresa (13 de març) i Manlleu (20 de març) que acolliran els altres dos actes de reconeixement.
En els homenatges es lliura un diploma de reconeixement als represaliats que van patir privació de llibertat durant la Guerra Civil o la dictadura o, en la majoria de casos, a les seves famílies. Es tracta d’un document simbòlic que es lliura “en reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la guerra civil i la dictadura franquista”. El text afegeix “Sigui el seu compromís durant aquells anys de foscor exemple de generositat, dignitat, coratge i amor a la llibertat, a la democràcia i a Catalunya per a les generacions posteriors”...
Se sap que sa majestat el Rei del Palau de la Zarzuela té l’afició de sortir de tant en tant a caçar óssos i també diuen que tot i que va heretar sense pensar-s’ho el poder de la dictadura franquista, sempre ha volgut aparèixer com a neutral, com una mena de ni carn ni peix que, això sí, ens surt a preu de carn i peix caríssims. No sé si aquests que diuen tant una cosa com l’altra s’ho repensaran després de saber que tots els óssos polars són esquerrans i de reconèixer que lluiten, sempre amb l’esquerra, contra la seva extinció definitiva. I, sobretot en un món, pensat i fet a la mida de les dretes i no pas dels que es regeixen per l’hemisferi dretà del seu cervell. Deixant en pau els óssos (també lluny de les escopetes coronades), també se sap que al món hi ha milers d’éssers humans avui gairebé invisibles, els esquerrans, fins i tot menystinguts per la Bíblia, que...
L'encerclaven. Així li feien venir més por. I van començar a increpar-la amb insults molt desafortunats. Ella no es va immutar gens. Un dels agressors va assenyalar-la i va proclamar als quatre vents que el nas, negre com tot el seu cos, era massa ample per ser normal. Excepte ella, els altres van estar-hi d'acord. De sobte un va aconseguir que es fixessin en les descolorides mans i van deixar volar tot de rialles ofensives. Un altre va comentar la singularitat del cabell i de seguida van arribar a la conclusió que aquella noia no era com ells motiu pel qual mereixia que la discriminessin. El més radical de tots va sentenciar que no formava part ni de l'espècie humana i que, per aquesta raó, els del seu poble havien acabat malvivint com a esclaus.
L’escalada d’insults va ser tan evident que sort n’hi va haver d’un detall salvador. Cansada de tantes discriminacions absurdes i estèrils, la noia va badallar obertament i els agressors, per aquelles raons de la naturalesa dels homes i de les dones que els fa copiar les accions dels altres, van començar a badallar de la manera amb què ho fa una única raça, la humana. Al final...
Igual que fa un any, l'inici de les IX Jornades de Creació Literària no ha passat desapercebut per a un dels principals diaris de l'illa de Menorca, que a més, les coorganitza juntament amb el Consell Insular i amb Sa Nostra.
Tant divendres, amb un anunci de les Jornades a mitja pàgina, com dissabte, amb una nota de premsa que en parlava abastament i sobretot diumenge passat, amb una foto i nota a la portada sota la capçalera i una pàgina sencera a l'interior, que reproduïa la foto que us adjunto i una altra en què surto a mig taller engrescant els participants a crear trames narratives, s'han fet ressò de la notícia.
A continuació podeu llegir l'article, que també s'acompanyava d'una breu entrevista a un dels participants en el taller.
"El lector vol veure el conflicte d’un altre per morbositat"
Joan Pinyol imparteix les IX Jornades de Creació Literària, que es dediquen al conte, un gènere carregat d’intensitat que els assistents gaudeixen d’aprendre
Peu de foto : Es Mercadal. La interacció entre els assistents és una de les claus de l’èxit d’aquestes jornades, juntament amb els professors que les imparteixen - Javier
Les IX Jornades de Creació Literària es dediquen aquest any al gènere del conte a càrrec de Joan Pinyol. Es celebren durant tres dissabtes, van començar ahir, as Mercadal i compten amb una assistència de 12 alumnes, la majoria dones. Sota el títol "Tu que pots, vés amb conte!", la proposta pretén ser un taller pràctic i engrescador amb exercicis continus per tal de convidar els assistents a la realització immediata de contes al llarg de les tres jornades posant en pràctica alguns consells primordials.
Les Jornades de Creació Literària, que s'organitzen una vegada més arran del Premi de Creació Literària que convoquen el Consell insular, l'Obra Social Sa Nostra i el diari "Menorca", gaudeixen d'una bona acollida entre els assistents molts dels quals repeteixen l'experiència des de fa ja anys.
El professorat i la seva manera d'abordar les classes des de la pràctica és un altre dels atractius que contribueix a la millora de l'escriptura dels amateurs i sobretot sempre respectar-los l'estil propi, només s'han de donar alguns consells, com apunta el professor. Joan Pinyol imparteix les jornades per segon any consecutiu, havent impartit tallers de contes en altres ocasions per encàrrecs d'ajuntaments catalans. L'any passat a Menorca va dedicar el taller el gènere més curt del microconte amb un resultat satisfactori, pel que comentà ahir quan destacà algunes obres que considerà realment bones. Pinyol és professor de literatura catalana i ha col•laborat amb diversos mitjans de comunicació a més de ser autor de llibres com "Balancí d'onades" (1994); "Avinguda Capri" (1999); el delirant "Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna" (Premi Vila d'Almassora, 2000) o l'últim, "Glops" per citar-ne alguns de molts altres.
La tensió és el que no s'ha de perdre mai segons Pinyol en el conte i el final ha de ser sorpresa. "El lector vol veure el conflicte d'un altre per morbositat" comenta Pinyol, pel que el conte ha d'escriure's amb intensitat, la trama ha de reduir-se a un sol episodi, un protagonista i un moment concret, "és una fotografia subjectiva de la realitat que es vol reflectir", comenta. Després de gestar la idea i la trama i donar forma a les adorables criaturetes, a les que es refereix en al•lusió als personatges, cal tenir en compte les distintes formes narratives sempre seguint l'estil propi, adequar el to de la narració, el temps narratiu i preveure el desenllaç decisiu per a la història...
Just en el moment en què l'ombra del xiprer va eixamplar-se, l'ocell s'adonà que al darrera hi havia una natura singular. Feia estona que es comunicava amb les ànimes d'aquell cementiri. Les trobava molt més conciliadores que les que omplien el món atapeït de cossos -només vivents en matèria- del qual provenia.
En un dels escassos instants de repòs que li concedia la feina al diari, s'hi havia escapat i, una vegada més, s'havia submergit en la quietud alliberadora.
Com que ho havia fet en tantes ocasions, aquell màgic vuit de desembre no va adonar-se que somiava. Per això, quan el subconscient va introduir-la en la A majúscula d'una de les inscripcions funeràries només van passar dècimes de bones sensacions perquè es trobés a Palenque, enmig de l'èxtasi etern de la vall de l'Usumacinta.
Asseguda dalt d'una de les piràmides, va respirar a fons, va regalar una mirada profunda a l'horitzó mexicà i, en plena comunió amb totes les ànimes, va obrir els braços i va abraçar el vent fins que un tro va esqueixar el sol.
Plovia, i l'aigua va ser capaç d'arrencar un trosset de vida perpètua d'aquelles pedres i de fer-lo rodolar fins a la terra humida. A mesura que baixava va anar guanyant tamany fins que, des de baix i en forma de Cristina, va reclamar-la perquè s'apressés a baixar.
Només ho va fer físicament. Des d'aquell dia el seu esperit habita amorosament en aquell temple maia.
Quan el Blac va despertar-la amb unes íntimes llepades a la cara, la Magda va obrir els ulls i, mentre regalava un sospir ple de sentiment al gos i a l’entorn, va reconèixer que també ella, igual que el poeta, era quan dormia que hi veia clar.
En alçar-se, enèrgica, damunt el llit va retrobar, encara oberta, la darrera novel.la de l'Stephen King. Sense que ella ho sapigués mai, el llibre l'havia acaronada durant tota la nit, tal i com ho feia ara el sabó mentre dansava, bellíssima...
jpinyol |
divendres, 19 de febrer de 2010 | 12:16h
Enguany hi torno. De la mateixa manera que l'any passat, que hi vaig anar a impartir un taller de microcontes, dissabte 20 de febrer n'iniciaré un altre, en aquest cas de contes. I és que les Jornades Literàries que s'organitzen a l'illa de Menorca des de fa nou anys i que tenen lloc a Es Mercadal, van encaminades a engrescar els assistents a participar en el premi de narrativa curta que convoca anualment l'Obra Social de l'entitat bancària Sa nostra, i també són organitzades pel departament de Cultura del Consell Insular de Menorca i l'Editorial Menorca que edita el diari de l'illa.
De nou tot un luxe, doncs. I és que gràcies a les paraules que proposo de crear, em torna a ser possible anar a l'illa, a compartir-les i a analitzar-ne amb aquella fina mirada que les fa tan i tan especials.
Aquest 2010 a més, és el tercer taller que duc a terme, després dels tallers de microcontes impartits durant les dues hores de sis vespres a la Biblioteca de Sallent (18 i 25 de gener i 1 de febrer) i al Centre Cultural la Torreta de Montmeló (4, 11 i 18 de febrer).
En aquesta ocasió però, recupero el gènere del conte i durant les 18 hores de durada del taller segur que tindrem ocasió de llegir-ne, de comentar-ne i SOBRETOT de crear-ne uns quants. Tan meravellosos com ens ho permeti la nostra imaginació i l'estil depurat de cadascú.
El taller es titula TU QUE POTS, VÉS AMB CONTE! i s'enceta amb un lema explícit que he extret d'unes afirmacions de l'especialista en narrativa curta Joan Rendé : El contista viu de la morbositat del lector, que desitja resoldre conflictes.
Amb morbositat o sense, segur que a la tornada, tindrem ocasió de parlar-ne.
I ara, si continueu llegint, accedireu a la nota de premsa que avui publiquen alguns mitjans...
jpinyol |
divendres, 19 de febrer de 2010 | 00:41h
Sumem, casumdena, sumem! Encara que la nostra sigui una comarca feta d’històrics pedaços, encara que les comarques veïnes se’ns rifin com si fóssim una trista mona de Pasqua a la qual tothom vol clavar queixalada. Encara que en ple debat sobre una llei de Vegueries que, com sempre, sembla feta només des de Barcelona, s’hagin subratllat de nou les diferents preferències d’anoiencs i d’anoienques a l’hora de pertànyer a diverses agrupacions supracomarcals. Encara que actualment siguem només una terra de mal pas dels barcelonautes cap a Ponent o cap a la neu. I dic de mal pas perquè en això de les comunicacions continuem endarrerits (aneu per carretera d’Igualada a Manresa passant per Òdena i comproveu com de lentes s’enllesteixen les infraestructures entre dues capitals de comarca al nostre país). I encara que tothom vagi a la seva per fer front a situacions econòmicament ben adverses. Malgrat tot, unim esforços, sumem casumdena, sumem! Fem-li un toc d’atenció a la hiperigualadina Igualada i recordem-li que ja és hora que, d’una vegada per totes, exerceixi de cap de comarca, que com a capital ha d’aglutinar, reunir, concentrar, aprofitar el que l’envolta i vendre-ho a la resta de Catalunya com un bé propi, no només com l’emboltori que abriga la per a mi mal anomenada Conca d’Òdena. I és que trobo que és una manera de limitar, de restar, d’aïllar una zona dins l’Anoia fins i tot amb canals de televisió propis. I fa anys que penso que aquest no és el camí. Que el que de debò cal és...
- Un, dos, tres, pica paret! –va exclamar ben alt, perquè ho feia des de les esferes celestials-. Un, dos, tres, pica paret! – va tornar-hi l’estrella Polar.
La Rigel – de la constel•lació d’Orió-, l’Algol –de Perseu-, la Merak –que havia arribat a aquell trosset de pati celestial des de l’Óssa Major i la Mizar –també de l’Óssa Major- es van estar d’allò més quietes.
- Un, dos, tres, pica paret! –va continuar la Polar.
En girar-se, no va veure ni enlloc ni mai més la Mizar. Havia caigut a terra. Al planeta Terra, és clar.