Avui 3 de febrer, enmig de la gelor generalitzada per tot el país, la Paula Pardo, de segon de batxillerat-A de l'INS Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès, ha publicat aquest acudit gràfic a "El 3 de vuit", setmanari del Penedès.
La setmana que ve serà el torn de l'Anna Romo, de primer de Batxillerat-A...
Per motius de seguretat i davant la situació meteorològica FINALMENT el programa BANDA AMPLA, dedicat a la Memòria Històrica en el qual havia de participar, s'ha passat a la setmana següent o a l'altra. Ja us ho confirmaré. Mantindreu l'interès, oi?
Divendres passat va arribar el torn dels acudits que fem des del Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès a l'Enric Bages, de 2n A.
Va inspirar-se en la festa tradicional dels Tres Tombs, que a la capital de l'Alt Penedès es combina amb la festa del Xató, i sumant-hi l'odiosa crisi, aquest en va ser el resultat.
Avui es commemora el Dia Internacional per a la MEMÒRIA de l'Holocaust i milers de persones només han tingut a la boca, en bars i places del país, que un entrenador portuguès va esperar un àrbitre a l'aparcament d'un estadi de futbol.
La classe política ha aconseguit el que volia : estupiditzar la població i entretenir-la amb mesquineses. I així...
Baltasar Garzón torna avui al banc dels acusats. S'enfronta a 20 anys d'inhabilitació per haver pretès investigar els crims del franquisme. El jutge intentarà qüestionar el model espanyol d'impunitat.
L'únic jutge espanyol que ha intentat jutjar les atrocitats comeses després del cop d'estat feixista del 1936, Baltasar Garzón, haurà de tornar a seure des d'avui al banc dels acusats del Tribunal Suprem. I ho farà, justament, per haver gosat investigar els crims del franquisme, en declarar-se competent per fer-ho l'octubre del 2008. S'enfronta a la pena màxima per prevaricació, els 20 anys d'inhabilitació que demana l'única acusació popular (que no té el concurs de la fiscalia), exercida pel sindicat ultra Manos Limpias, autor de la querella juntament amb l'associació Libertad e Identidad.
El jutge espanyol amb més projecció internacional, un conegut del gremi per la seva manera de procedir sempre al límit -sovint creuant la línia vermella, com bé sap l'independentisme català que el va patir de valent el 1992-, ha tocat os aquest cop removent els crims franquistes. Paradoxalment, el jutge que va revolucionar el dret penal internacional en processar el dictador xilè Augusto Pinochet, pot acabar condemnat per la justícia espanyola per intentar investigar els crims de la dictadura del seu propi país.
El jutge instructor de la causa contra Garzón, Luciano Varela, va argumentar -per considerar-lo no competent per investigar el cas- que el magistrat havia ignorat deliberadament la llei d'amnistia del 1977. Però la defensa de Garzón argumenta que, segons el dret internacional, l'amnistia del 77 no pot servir per bloquejar la investigació d'uns crims contra la humanitat que ultrapassen la jurisdicció espanyola i, en tant que no resolts, persisteixen.
La Transició, a debat
Per als experts consultats per l'ARA, més enllà del motiu tècnic del judici (la suposada prevaricació de Garzón en declarar-se competent per investigar els crims denunciats per una trentena d'associacions memorialistes), el cas no és res més que un clar avís del Tribunal Suprem dirigit a qui gosi reobrir aquest capítol de la història espanyola. Un intent, per tant, de blindar el model espanyol d'impunitat construït durant la Transició i consolidat els primers anys de democràcia. Hi coincideixen tant l'expresident de l'Audiència de Barcelona Antonio Doñate com l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, a qui Garzón va nomenar per a la comissió d'experts que tenia l'encàrrec -frustrat pocs dies després- d'iniciar les investigacions. Villarejo considera que, de fet, el poder judicial espanyol ja ha aplicat a Garzón abans de jutjar-lo una part de la condemna des que el maig del 2010 el va suspendre del càrrec, a parer seu com a mesura "atemoridora". Segons Villarejo, es tracta d'una causa eminentment política que fa evident que el Suprem és un tribunal "entregat a la dreta espanyola". "Un atac molt seriós a la independència judicial", opina Doñate, però també a la dignitat de les víctimes: "No podem girar un full de la història sense haver-lo llegit. Les ferides no han cicatritzat i encara sagnen". I sense reparació de les víctimes no hi pot haver reconciliació, afegeix Villarejo. El cens provisional situa entre 136.000 i 152.000 el nombre de desaparicions forçades per motius polítics, a les quals cal sumar-hi l'altre drama: els més de 30.000 infants robats a presoneres republicanes.
Apel·lació internacional
El jutge Garzón coneix la incomprensió que genera a nivell internacional que se'l jutgi per investigar el franquisme. Per això la defensa apel·larà a la dimensió internacional dels crims d'una dictadura sagnant com la franquista i a la jurisprudència internacional, segons fonts pròximes al jutge consultades. Diversos juristes internacionals i membres d'organitzacions de defensa dels Drets Humans que seguiran el judici com a observadors van comparèixer ahir a Madrid per deplorar que per primera vegada a la UE es jutgi un magistrat per perseguir crims d'abast internacional. Van advertir que la decisió del Suprem incidirà en causes obertes per altres delictes internacionals. Però també van coincidir que el que està en joc amb aquest judici és el prestigi de la justícia espanyola al món. És la mateixa tesi que defensaven a l'ARA Doñate i Jiménez Villarejo, que avisaven que condemnar Garzón per aquest cas seria "una catàstrofe per a la justícia internacional". I més tenint en compte que una jutgessa argentina manté obert un procés contra els crims franquistes que va fent via i, segons Doñate, "pot fer posar vermell l'estat espanyol".
Precisament, ahir el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg -on ja s'ha dirigit el jutge Garzón- va admetre a tràmit una denúncia del col·lectiu valencià Fòrum per la Memòria contra l'estat espanyol per genocidi i crims contra la humanitat. A Espanya ja havien esgotat totes les vies judicials...
Divendres passat, dia 20 de gener, a la pàgina 3 del setmanari va aparèixer un acudit gràfic de flamant actualitat. El signava la Mireia Insensé, que cursa segon de batxillerat artístic a l'INS Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès, i posava en solfa la situació de majors retallades que rebem des de Madrid i que només han començat.
Si us fixeu en el Rajoy és més exacte que en moltes de les seves fotos!
Molt bona pensada i encara millor execució gràfica, Mireia. Ets una crack!
Fins al mes de març podrem visitar una rèplica de la nau Victòria de Magallanes i J.S. Elcano, al Moll de la Fusta de Barcelona. Ens diuen que podem veure com era la nau i com es navegava fa 500 anys. Ara bé, aquesta rèplica -construïda l'any 1991 amb motiu de l'Expo'92- és constantment passejada per totes les ciutats costaneres sense els seus escuts i banderes de l'època amb l'excepció d'una gran bandera espanyola que llueix. Tots sabem, que la bandera nacional espanyola més antiga és de l'any 1785 i no pas del 1519. O sigui que la bandera que hi ha al vaixell no existeix fins a 266 anys més tard de l'expedició de Magallanes. Si es tracta de fer una rèplica fidedigna i de fer les coses amb rigor històric, per quina raó s'han suprimit els escuts i les banderes originals? Quins eren aquests escuts i aquestes banderes ?
Ara com ara, tenim prou estudis que demostren que en aquells temps la Marina Hispànica era principalment de matriu catalana i no pas castellana com ens han volgut fer creure. Sense anar més lluny, al museu etnològic de Barcelona podem trobar un mapa del pare jesuïta Pedro Murillo Velarde (1696-1753), publicat a Manila al 1734 amb el títol de "Carta Hydrographica y Chrographica de las Islas Filipinas" on hi apareix una representació de la nau Victòria amb una senyera quadribarrada a popa. El mapa és considerat de gran importància per les seves dimensions notables i per la seva acurada precisió cartogràfica. També podem apreciar en un gravat de l'Ortelius del segle XVI, que el capità, que porta una brúixola a la mà, duu una barretina al cap. O sinó, per què en altres rèpliques de la nau Victòria que s'exposen a l'Argentina i a Xile, sí que contenen els escuts de l'època i, fins i tot, les trobem guarnides amb banderes catalanes?...
Divendres passat va ser el torn de l'alumne Robert Peirot de segon de batxillerat artístic de l'INS Milà i Fontanals de la capital de l'Alt Penedès.
A propòsit del debat sobre si a Vilafranca del Penedès els plens municipals s'allarguen massa (alguns fins a sis hores!), va fer aquesta il·lustració que es va publicar a la pàgina 3, dins la Galeria Milà.
Dissabte 21 de gener la Comissió de la Dignitat farà 10 anys que va fer la primera reunió constitutiva a l'Ateneu Barcelonès. Han estat deu anys de treball intens de moltes persones que han fet possible la llei del 2005 en reconeixement del dret de Catalunya de recuperar el botí de més de cent vint tones de documents que el 1939 els franquistes van requisar a la Generalitat, partits, sindicats, entitats i persones que van ser espoliades amb la força de les armes, i que restava al dipòsit de Salamanca.
Han passat més sis anys des de l’aprovació de la llei, sense que el govern de l'Estat hagi completat encara el procés de retorn de documents i altres objectes d’aquell sinistre magatzem.
La Comissió de la Dignitat no hagués volgut mai commemorar el desè aniversari. No hauríem d'haver-lo fet. No ens fa cap goig. A més demostra les greus mancances de la democràcia espanyola, que és incapaç de fer justícia a les víctimes del franquisme, tot i haver-ho reconegut per una llei.
Mantenim la ferma decisió de seguir lluitant fins a completar la restitució d'aquest espoli del franquisme i per això convoquem una concentració el dia 21 de gener a les 12 del migdia, davant de la Delegació del Govern de l'estat, al Carrer Mallorca 278 de Barcelona.
Convidem als partits, sindicats, entitats i persones que són víctimes d'aquell espoli a ser-hi presents per a refermar la unitat del poble català entorn d'aquesta reivindicació.
Potser perquè visc entre les boires hivernals de la Catalunya central, o perquè la crisi s'entossudeix a escalivar la cultura i a reduir-la a la més mínima expressió, el cert és que no he sentit que cap institució pública, ni tan sols les que suposadament vetllen per la difusió de les obres dels escriptors fes referència a cap celebració de l'any Calders, perquè al setembre es commemorarà el centenari del seu naixement. Trobo que si es passés per alt aquesta efèmeride i no fóssim capaços d'estar a l'alçada de la vàlua literària de l'autor de les Cròniques de la veritat oculta...
ARTICLE PUBLICAT AL "3 DE VUIT" DIJOUS 4 DE GENER DINS LA SECCIÓ "AMB REGUST DE CATÀNIA"
Un vilafranquí del barri de l’Espirall avui es planta al barri del Xup de Manresa en poc més de tres quarts d’hora. Al cop de fada màgica digueu-li Eix Diagonal, c-15 o dècades d’espera, tant hi fa. El cas és que des de fa poc ja tenim el carrer Major de la no menys anhelada Vegueria del Penedès, i Vilanova i la Geltrú i l’Eix Transversal seuen a cap de taula. Conten d’un alcalde que es va entossudir a connectar la seva població amb l’exterior per rebre milers de visitants i d’ingressos econòmics. L’endemà de la inauguració de la flamant via, els seus convilatans la van agafar en sentit contrari als seus interessos i es va quedar sol per pagar i apagar la llum del consistori. Tot plegat passa avui, però hi va haver un temps (quan les gallines tenien dents...) que anar de l’Anoia al Penedès o del Penedès al Garraf volia dir vorejar gairebé totes les vinyes i alçar la pols dels camins que naveguen entre la mar dels ceps. Trieu un habitant de la Baixa Anoia a l’atzar. Convideu-lo a fer un cafetó (per allò d’anar enfortint llaços veguerials) i demaneu-li quins records guarda de les escapades estiuenques a la platja de sant Salvador, al Vendrell. Si els té molt presents es tornarà a marejar i llançarà pestes contra una part del santoral. Se les carregaran segur sant Pere Sacarrera, sant Quintí de Mediona, sant Pere Riudebitlles i la santa paciència que li mantenia el desig de veure la mar salada! És clar que en aquell temps, i molt abans encara, malgrat les dificultats de desplaçament, també es cobrien grans distàncies.
Fa 220 anys (al 1792) a santa Maria de Bellver, al terme de Font-rubí, va néixer un Cristòfor que, un cop casat amb la Rosa Catasús, es va establir a tocar de la parròquia de santa Magdalena del Pla del Penedès. A la casa coneguda com cal Borregaire. Dels cinc fills que va tenir, l’hereu, de nom Pau, va anar a viure unes quantes fileres de ceps més enllà, al carrer Fondo de Capellades, dins la baixa Anoia que tothora dedica mirades amorosívoles a l’Alt Penedès. Ho va fer per treball? per amor? perquè sí? Qui ho sap? A Capellades va tenir dos fills, la Rosa i el Josep, i aquest darrer en va tenir tres més. El Justino, el Florenci i el Joan. Els tres s’estimaven la vida. Per això als dinou anys el primer no va deixar que el govern espanyol l’enviés a una mort segura al Marroc. Al contrari, abans que l’obliguessin a donar la vida per una causa que no li anava ni li venia, el 9 de setembre de 1909 pujà a un vaixell de nom “Valbanera” rumb a l’Argentina. Després d’allotjar-se a “l’Hotel de Immigrantes” de Buenos Aires, li van trobar una feina al melic de la província de Córdoba i el van traslladar (amb totes les despeses pagades) cap a l’“aserradero” de Santiago Temple, una minúscula localitat que deu el nom a l’enginyer que va dissenyar l’estació de tren al voltant de la qual va néixer, no feia pas gaires anys, el poble. En aquella fusteria va conèixer la Dolores, una criolla provinent de la sierra cordobesa amb qui va tenir set fills. Aleshores ja s’havia convertit en el cuiner d’un dels hotels d’aquella població. Li deien “el gallego”, va triomfar als fogons i també va coordinar la comunitat d’immigrants catalans i espanyols a Santiago Temple. Un cop l’any es reunien per remembrar la procedència comuna. Va morir de sobte en una nit de carnestoltes de l’any 1938, mentre prenia la fresca al carrer. Els set orfes i els fills d’aquests set fills van perdre el contacte amb la família catalana d’origen, però no pas definitivament. Fa tres anys, gràcies a les noves tecnologies, es va restablir el contacte de la forma més sonada. Un descendent de la banda del Penedès els va anar a trobar i van organitzar una festa multitudinària en terres argentines. A la paret que presidia la taulada dels vora cent descendents, hi lluïa una inscripció : “Que vivan los Piñol!” El descendent que els va anar a conèixer a l’Argentina sempre s’ha mirat el Penedès amb els ulls del cor i ara clou aquest article.
A proposta d'aquest setmanari del Penedès, cada divendres uns quants alumnes del Batxillerat artístic de l'INS Milà i Fontanals de Vilafranca, on tinc el plaer de treballar des de fa uns mesos, elaboraran l'acudit gràfic que es publica a la pàgina 3.
De moment són l'Anna Bascompte, el Robert Peirot, la Mireia Insensé. l'Enric Bages, la Paula Pardo, i el Nil Olier, però se n'afegiran més perquè hi ha una predisposició general entre el meu alumnat a col·laborar gràficament a la premsa i en tot allò que vagi venint, com les il·lustracions de microcontes propis que es van reproduir en etiquetes d'ampolles de la Cava Guilera, de Lavern, tal com ja vaig explicar des d'aquí mateix.
Dijous 5 de gener es va estrenar l'Anna Bascompte de Primer de Batxillerat amb aquest dibuix acudit d'aquí costat i aquesta setmana serà el torn del Robert Peirot, de Segon de Batxillerat, a partir d'un tema també proper a la nostra realitat vilafranquina i penedesenca. Divendres es publicarà al "3 de vuit"...
Tot i el fred polar i la fosca creixent, va instal·lar durant tres hores els llums de Nadal entre les branques de l’arbre del jardí. Ho va fer amb tanta passió i devoció pels artilugis elèctrics que no va veure, ni per casualitat, la brillantor natural de l’estel fugaç que li va passar pel damunt.
(publicat avui a LA BONA CONFITURA, el blog del microrelat en català) amb la següent presentació....
Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net...
Després de veure les cavalcades que han repartit il·lusió i projectat caramels per carrers i places de les poblacions del nostre país, se m'acut una mesura econòmica que pot tenir dues repercussions positives. Que cada població, que disposi de persones amb la pell d'un color semblant al que llueixen els patges i les patgesses de les tres testes coronades més estimades de tot el món, els convidi a sumar-se al seguici reial de cada cinc de gener. No només seria una bona manera d'integrar aquestes persones en les nostres tradicions i costums sinó que...
Des del desembre del 2011 el primer divendres de cada mes publicaré un article d'opinió al "3 de vuit", el setmanari del Penedès. Per a mi és tot un orgull després del meu pas per "La Veu de l'Anoia", "Regió 7", "Diari d'Igualada", i "L'Enllaç dels anoiencs".
Si faig un cop d'ull enrere m'adono que tinc un passat plagat de col·laboracions a la premsa escrita, amb altres títols com "La Miranda", que vaig dirigir durant cinc anys, "Quadern", revista de Sabadell i la "Revista d'Igualada". El meu present es diu ara "3 de vuit" i aquí sota trobareu l'article amb què el 2 de desembre de l'any passat vaig encetar la secció "AMB REGUST DE CATÀNIA".
Demà dia 4 de gener publicaré l'article "PENEDÈS-ARGENTINA CONECTION" que espero que aneu a trobar.
AMB REGUST DE CATÀNIA_____________________
Eugenio versus Milà
Manuel Milà i Fontanals, vilafranquí de renom, era panxut de mena perquè sortia poc de casa i no es movia gairebé gens. Era un d’aquells sedentaris grassos a vessar que al segle XIX van contribuir decisivament al renaixement cultural de Catalunya després de tres centúries d’ensopiment lingüístic, literari, social i polític. El seu era un greix de professional, d’home savi, i avui, aquest greix li és glòria. No són paraules meves. Ho va dir i ho va deixar publicat l’Eugeni d’Ors, fill adoptiu de Vilafranca, tèoric i prohom del Noucentisme i de la causa catalana fins que va renegar de la nostra llengua i es va establir a Madrid. Quan es projectava el monument a Milà i Fontanals (el proper 30 d’agost farà cent anys que fou inaugurat a la Rambla de sant Francesc), va insistir en aquest sentit de manera ben explícita : “Jo m’atreviria a recomanar a l’escultor que fes l’estàtua de Milà i Fontanals a Vilafranca, que no tendís, per un mal estès esperit de fer noble i d’idealisme, a dissimular com era de gras, de blanament gras el nostre erudit”.
A l’Eugeni d’Ors se li recorda el posat xulesc, la cara rígida, mai somrient, despectiva, castigadora i l’actitud altiva quan confessava que era molt conegut a Itàlia i a França, però que a Espanya no el coneixia ni Déu. Tampoc no ho dic jo. Ho explica José Maria Valverde en un llibre de 1960. I encara dóna més detalls. Quan l’Ors era un nen li van regalar un teatrí i va decidir oferir una funció als nens del carrer a través de la finestra de casa seva. Poc després d’alçar el telonet, el minúscul escenari va engolir una pedra que va fer sagnar el petit Eugeni. “Així va començar la meva lluita per la cultura”, afirmava en les seves velleses.
En vida, els dos erudits estretament lligats a la capital de l’Alt Penedès, només van coincidir tres anys. Milà i Fontanals va morir a la seva Vilafranca natal l’any 1884, tres anys després que l’Eugeni d’Ors arribés al món per la porta de Barcelona. Però en mort, fa cinquanta-set anys que els dos reposen ben a la vora, al cementiri de Vilafranca. El cos del primer es troba al panteó familiar Milà Sallent d’estil neogòtic. El cos del segon és a la llegendària tomba d’estil romàntic alçada en honor a la Matilde, la jove esposa del doctor Ulpià Dellundé que va morir als seus braços després que una bala, disparada per un revolucionari, entrés per la galeria del seu pis de Barcelona i la ferís mortalment. La primera vegada que el va veure, Ors va quedar admirat de la bellesa del panteó i va manifestar el desig de ser-hi enterrat. Després que el comprés l’Ajuntament de Vilafranca i després de reposar uns anys en un nínxol provisional, finalment inhumaren el cos del filòsof en aquella tomba singular amb el nom, encara visible, d’Eugenio d’Ors Rovira i fins i tot se sabé que la Matilde era una parenta llunyana seva.
Desconec si quan queden a soles, allunyats dels vius, l’Eugenio i el Milà murmuregen encara llurs diferències. Però trobo que la ciutat que els acull per sempre no dóna a conèixer prou la seva eterna presència al cementiri i que estaria molt bé que es destaquessin més les respectives tombes. Corre entre les mans de les persones interessades una excel•lent guia del cementiri de Vilafranca. Només caldria completar-la amb una indicació ben visible del lloc exacte on es troben les dues figures singulars de els nostres lletres. Com diu un poema epitafi d’Antoni Massanell, dedicat a la memòria de qui dóna nom a l’institut de Vilafranca on treballo, “Bell Penedès, amb lo teu fill il•lustre/honor sens fi has donat a nostra pàtria;/ si dubta algú de lo que vals, nomena’l/ i envejarà ta glòria”. Doncs vinga!
Joan Pinyol professor de l’INS Milà i Fontanals i escriptor...
Argentina demana a Espanya informes sobre ministres de la dictadura de Franco. Els moviments de drets humans de l’Argentina posen en la seva mira als franquistes i les empreses que es van beneficiar amb el regimen feixista i obliguen a la jutgessa federal Dra. Servini de Cubría a iniciar les causes.
13.000 ciutadans argentins es personen en l’acusació. Una jutgessa federal argentina ha emplaçat judicialment a l’Estat espanyol a aportar informació sobre ministres i responsables de les forces de seguretat de la dictadura franquista en el marc de la investigació oberta per crims comesos durant el règim de Francisco Franco, van informar avui fonts judicials.
L'exhort de la jutgessa federal María Servini de Cubria sol•licita noms i domicilis dels ministres i caps de les forces de seguretat en el període comprès entre el 17 juliol de 1936 i 15 juny de 1977.
L'exhort inclou als comandaments de les Forces Armades, Guàrdia Civil, Policia Armada, Directors de Seguretat i dirigents de la Falange Espanyola i sol•licita el certificat corresponent en cas de defunció.
Així mateix, la jutgessa va demanar informació sobre persones desaparegudes, assassinades i torturades durant la dictadura franquista, nens apropiats i dades d'empreses que van utilitzar a presos polítics per a fer treball esclau, segons les mateixes fonts.
S'acullen al principi de 'justícia universal' La sol•licitud de Servini de Cubria s'emmarca en la causa que investiga els crims del franquisme iniciada a instàncies d'un grup de familiars de víctimes sota el principi de justícia universal, pel qual es poden investigar crims ocorreguts en tercers països.
Servini de Cubria havia arxivat les actuacions d'acord amb un dictamen de la Fiscalia segons el qual tals crims han estat o són investigats per la justícia espanyola, el que va donar lloc a una apel•lació de la part querellant.
Al setembre del passat any, la Càmera Federal va declarar nul•la la decisió de la magistrada i va acceptar la petició de la querella.
La demanda es va ampliar després de 17 nous casos de víctimes gallegues Entre les demandes presentades davant els tribunals de Buenos Aires figuren les de Silvia Carretero, vídua de Luis Sánchez Bravo, un dels cinc últims afusellats pel franquisme, i les de Darío Rivas, fill de Severino Rivas, afusellat en 1936, i Inés García, neboda d'Elías García, assassinat en 1937.
Rivas i García van encapçalar la querella presentada a l'abril de 2010 davant els tribunals federals argentins per genocidi amb l'auspici d'organismes humanitaris locals, entre ells el Servei de Paz i Justícia que dirigeix Adolfo Pérez Esquivel, Premio Nobel de la Pau 1980.
La demanda va ser ampliada després amb 17 nous casos de víctimes gallegues, d'un total de gairebé 5.000 represaliats per la dictadura a Galícia, identificats en una investigació realitzada per universitats gallegues durant els últims quatre anys.
QUÈ HA PASSAT, aquesta jutgessa és una campiona dels drets? Doncs no. El que passa és que les reclamacions dels familiars de les víctimes del feixisme espanyol estan integrats en el moviment de drets humans de l’Argentina, avantguarda mundial en el tema.
Això significa una força social i per tant política indefugible, però també significa disposar de milers d’advocats, dels millors juristes en la matèria, per posar un cas, qui dirigeix el Tribunal de La Haia es un argenti: el Dr. Moreno Ocampo, qui va exercir de segon en l’acusació en el judici a la Junta Militar de Videla.
Així doncs, es tracta de que els responsables de la dictadura feixista de la qual és filla legítima l’actual monarquia, estàa entre la mobilització democràtica i la paret. La resistència jurídica dels feixistes espanyols tindrà el suport total del PP en el govern i aquesta situació no és pas secundària. el govern argentí té un interès en confrontar amb la Espanya pepera, per tant, la topada serà històrica.
QUÈ POT PASSAR? Aquest exhort judicial haurà de tenir alguna resposta, segurament una denegatòria amb l’excusa que els tribunals espanyols estan tractant el tema. En aquest moment apareixerà la reclamació jurídica que no comporta ni pleitejar ni jutjament, es tracta que un jutge informi de la situació d’una persona, viva o morta.
Si l’Estat es nega a continuar la corresponent acció jurídica, la jutgessa Servini de Cubria haurà de constituir el seu jutjat a l’ambaixada argentina de Madrid i exhortar a la força pública que faci comparèixer al Sr. Fraga i als responsables de les empreses que es van beneficiar del treball esclau.
I si la força pública no respon? La jutgessa port personar-se amb la seva custodia armada i amb immunitat diplomàtica en els casos d’argentins assassinats durant la dictadura. Es tracta de víctimes que tenien la doble nacionalitat hispanoargentina.
Arribarà TAN LLUNY LA JUTGESSA? Arribarà tan lluny com la empenyem amb la mobilització. I aquest és el quid de la qüestió, aquí a Catalunya, als Països Catalans i a l’Estat espanyol no existeix un moviment per els Drets Humans fort i amb implantació social com a l’Argentina i a tota Amèrica Llatina. Caldrà bastir-lo. Per aportar el nostre gra de sorra, el Casal Argenti de Barcelona ha creat la Comissió ArgenCat de Suport als Judicis contra el Franquisme, que es presentarà a mitjans de gener.
