Correu Blocs Traductor | VilaWeb.cat
jpinyol | dilluns, 8 de febrer de 2010 | 17:33h
9. SILENCI

- Compte amb l’allau!...
jpinyol | dissabte, 6 de febrer de 2010 | 19:26h
8. NO SIGUIS BORINOT!

Tenia ganes d’estirar les ales i va sortir a fer un volt. Quan el borinot va sobrevolar una piscina pública tots els banyistes se’l van treure del damunt. Amb tovalloles, amb esquitxos, amb estris per treure fulles de l’aigua… Fins i tot el socorrista va provar d’interceptar-lo a cops de flotador.

Va agafar alçada i poc després va aterrar en un jardí particular on prenia el sol una dama enjoiada. Quan el va veure, va dedicar-li una ganyota i va cridar el majordom. Aquest el perseguí amb un esprai a la mà i va aconseguir ruixar-lo de cap a potes. Sort que es va confondre amb el netejador de mobles de caoba i el borinot –ara lluent- va seguir volant, com si res.

Al pati d’una escola, en plenes colònies d’estiu, va tornar a crear l’alarma entre els reis de cada casa d’aquell poble ingrat. Els menuts van córrer en totes direccions i ell reposà una mica les ales a l’escaire d’una porteria de futbol. També amb cara de fàstig, se li va acostar un dels monitors amb una pilota de cuir a la mà i amb totes les intencions del món d’esclafar-lo d’un cop sec. Però li va fallar la punteria i el borinot va prosseguir el seu periple, despertant més desaprovacions a tort i a dret.

El dia que va decidir disfressar-se de papallona per estalviar-se tantes mostres de repulsa, el caçaren de seguida i després d’una perforació mortal al baix ventre, va passar a formar part, per sempre més, de la vasta col•lecció d’un lepidòpter local. Ara tothom...
jpinyol | dijous, 4 de febrer de 2010 | 14:17h
Diners, maleïts diners que ho empastifen tot. Abominables diners que fan que els homes siguin capaços de tot. De reclamar cementiris nuclears aquí i arreu, i també de matar. Diners que maten. Fastigosos diners!

L’any 2003 una parella de joves d’Alabama (Estats Units), el Daniel i la Tina Watson, que només feia onze dies que s’havien casat, van fer el viatge de lluna de mel cap al nord-est d’Austràlia, en una zona paradisíaca ideal per a la pràctica del submarinisme, un esport que, a diferència de la Tina, dominava a la perfecció el Daniel.

Trossos de mar color turquesa, extensions gegantines de corall als seus peus, el millor equip per bussejar i, per endavant, tota la vida per fer-ho. Però la Tina, de vint-i-sis anys, va morir en aquella primera immersió a quinze metres de profunditat, segons va semblar en un primer moment, com a conseqüència de la seva inexperiència en el submarinisme. Però resulta que...
jpinyol | dimecres, 3 de febrer de 2010 | 23:19h
7. A CADASCÚ EL QUE ÉS SEU

Després de matar-lo d’un sol tret va estar bona estona furgant-li la ferida, del tot convençut que la víctima no tenia cap dret de...
jpinyol | dimarts, 2 de febrer de 2010 | 22:07h
No sabria fer les coses d'una altra manera. Alguns em dieu que no paro, que toco moltes tecles, que estic a tot arreu, que no sabeu d'on trec el temps, que sembla mentida a l'edat que tinc, que si no em dec ni veure amb la parella, que quantes hores té el meu dia, que arribaré lluny (això em fa molta gràcia perquè tothom pot arribar molt lluny... si no para de caminar...), que com pot ser que els grans mitjans de comunicació no em facin el cas que em mereixeria mentre a canvi van promocionant noms efímers, que si semblo el cul del Jaumet.... Jo només tinc una resposta a compartir per a tots i per a totes els que m'ho dieu. Visc de les lletres perquè m'apassionen de debò. I si voleu, encara ho puc dir més curt... Visc!

Una vegada a l'any, passat el desembre, actualitzo la part biogràfica del web d'escriptor que tinc dins l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i hi afegeixo un resum de les millors jugades de l'any anterior.

Doncs bé, ho acabo de fer, trobareu aquesta actualització si entreu aquí : http://www.escriptors.cat/autors/pinyolj/pagina.php?id_sec=741 i també si continueu llegint aquest post.

Em fa il·lusió compartir amb vosaltres tot el que m'ha donat de si literàriament parlant el 2009. No he guanyat sis copes però sí més d'un miler d'experiències que repetiria ara mateix.


Si les llegiu, em fareu encara més feliç!...
jpinyol | dimarts, 2 de febrer de 2010 | 10:16h
FOTOGRAFIA QUE AVUI DIMARTS 2 DE FEBRER REPRODUEIX EL PERIODICO EN LA SECCIÓ DE CARTES AL DIRECTOR

Ara que el trànsit de persones entre països és imparable (empadronades o no) i que la circulació viària també ho nota, a la capital de Bulgària han ideat la manera de fer entendre a tots els conductors possibles que sempre és bo mantenir una distància raonable amb el vehicle que ens va al davant. Però ho han fet amb una d'aquelles imatges que val més que mil paraules. Qui no entengui aquest adhesiu, que lluïa a la part del darrera d'un cotxe que voltava per Sofia...
jpinyol | dilluns, 1 de febrer de 2010 | 16:42h
6. NO PODRÀ SER

- Ho sento, parella. Hem fet totes les proves possibles i el resultat sempre ha estat negatiu.

- Això vol dir que mai no podrem tenir…

- Exacte! Com a metge em sap greu haver de donar de tant en tant aquesta mena de diagnòstics, però es tracta d’una qüestió que sovint se’ns escapa de les mans.

- I no hi ha cap altra via que ens permeti tenir-ne?

- Provin l’adopció! Si n’adopten algun, encara que d’entrada no el coneguin, amb el temps podran omplir el buit que ara els fa tan àcida l’existència.

- Ens podria recomanar algun lloc en concret, que pugui ser mereixedor de la nostra confiança?

- Conec molts centres plens a vessar d’avis que se senten molt sols. Vagin a trobar qualsevol residència.

- Gràcies, doctor, i tant que ho farem!

La parella va sortir de la consulta esperançada i també amb l’agra certesa que mai a la vida podrien tenir...

jpinyol | diumenge, 31 de gener de 2010 | 20:55h
5. REAPARICIONS

Tornarien a aparèixer. Per alegria dels que podrien demostrar que existien i verificar la primera aparició, els dos decidiren fer un nou acte de presència. Però intercanviaren l’espai.

Nessie va treure el cap dins la cova de Lourdes, el confongueren amb l’ombra de milers de llantiols. I s’esfumà.

Al llac Ness, la verge va bracejar una bona estona entre l’aura divina i el reflex de les aigües, fins que es fongué de nou. Ara sí...
jpinyol | diumenge, 31 de gener de 2010 | 00:16h
Fa uns dies, un bon amic em va regalar una bandera de la II República. Amb els tres colors característics però sense l'escut, la qual cosa li vaig agrair molt perquè em fastiguegen aquests emblemes enmig de banderes.

Des d'aleshores la guardo al costat de l'estelada i de la ikurrinya i no descarto penjar-la algun dia al balcó en homenatge a tots els que van donar la vida de manera obligada pel govern que es representava amb aquella bandera.

El dubte és... hi ha alguna llei actual que m'ho prohibeixi?

Si a algú ho sap li agrairé molt que m'ho indiqui.

I ja que hi som... us convido a fer unes olivetes republicanes...
jpinyol | dissabte, 30 de gener de 2010 | 14:01h
4. Efectes de la desmemòria

Volia beure per oblidar. Recolzat a la barra del primer bar que li va sortir al pas, va demanar que li servissin un nombre tan considerable de cerveses que, per uns moments, va perdre el món de vista. Quan el cambrer, en l'intent també de perdre'l de vista, el va convidar a abandonar el local, va sortir del bar i, enmig d'una vorera que onejava estranyament dins els seus ulls, va reconèixer que se li acomplien els propòsits més íntims.

Havia begut tant per poder oblidar que no recordava gens on vivia i va haver de vagar pels carrers fins a l’alba...

jpinyol | divendres, 29 de gener de 2010 | 19:24h
3. A peu de costa


Més que veure-les venir, aquell cranc les veia marxar. I mentre reculava, sota un sol radiant, amb una alegria que no el deixava deturar-se, per poc que no mor en l’intent.

En veure’l, una gamba que passava l’estiu en aquella costa, va retreure-li que invertís el natural costum de la seva espècie.

El cranc no va fer-li ni el més mínim cas, marxà de pressa del lloc i la gamba quedà allí...
jpinyol | divendres, 29 de gener de 2010 | 00:15h
MEMÒRIA HISTÒRICA

Quan es diu que hi ha molts greuges derivats de la fraticida guerra civil que va segar tantes vides a casa nostra i va esmicolar tantes realitats (polítiques, culturals, socials...) no és mai perquè sí.

Després d'anys de reclamar a Salamanca la documentació que van confiscar les tropes franquistes, tant en administracions públiques de la II República com en entitats de tota mena i també en domicilis particulars, s'acaba de saber que un magatzem de la Delegació del Govern a Barcelona conté diversos documents incautats en el seu dia per l'exèrcit rebel que s'alçà en armes i derrocà el govern republicà i que pertanyien a una desena d'ajuntaments catalans (entre ells el de Capellades) que, ni ho sabien ni els havien pogut arribar a reclamar mai.

Es miri com es miri sembla una macabra ironia del destí, no deixa de ser paradoxal i diu molt poc a favor de la maduresa de les nostres actuals institucions.

Un dia un bon amic va deixar anar : "Mentre quedi una persona mal enterrada per culpa de la guerra civil, no s'haurà acabat la guerra!" M'hi sumo. I encara hi afegeixo. Mentre quedi un greuge pendent derivat d'aquell enfrontament bèl·lic, que no s'atreveixi ningú més a demanar que es passi full en aquest tema. Ho trobo un insult a la intel·ligència humana.

La mateixa intel·ligència que ara pot quedar en entredit si el Govern espanyol no retorna de forma immediata els documents als ajuntaments afectats, si la Generalitat mira cap a altres bandes i si els propis consistoris mancats d'aquests documents, no es belluguen de seguida per poder-ne disposar una altra vegada.

En uns moments en què predomina la passivitat davant d'aquests temes, reclamo com a capelladí i des d'aquí que el meu ajuntament agiliti totes les actuacions necessàries per recuperar aquests documents confiscats l'any 1939. En concret i, pel que sembla, dos llibres d'actes oficials del consistori capelladí.

Perquè encara pitjor que la malícia dels descendents ideològics dels vencedors de la guerra hi ha la indiferència dels descendents dels perdedors.

Quan vaig investigar el cas del meu avi Joan vaig provar de trobar una determinada documentació a l'ajuntament capelladí i a l'arxiu de la comarca de l'Anoia que m'havia d'aclarir els veritables fets i no vaig trobar res. Ara se'm obren noves possibilitats.

Si entreu aquí : http://www.btvnoticies.cat/2010/01/28/la-comissio-de-la-dignitat-denuncia-que-hi-ha-documents-retinguts-a-la-delegacio-del-govern/ veureu la nota de premsa feta pública pels representants de la Comissió de la Dignitat i si continueu llegint el post, accedireu a dues notícies relacionades amb el tema. Gràcies Xavi, Quim i Violeta per la vostra col·laboració!...
jpinyol | dijous, 28 de gener de 2010 | 00:04h
En qüestions de salut mai no se’n fa un gra massa i és infinitament més preferible equivocar-se per excés que no pas a la baixa i lamentar-ne després terribles conseqüències. Vaja, que millor quedar curts perquè la situació inversa pot ser ben tràgica. És allò del “és millor prevenir que curar” i és que una previsió a temps pot salvar moltes vides, que no és poc. Es pot dir d’altres maneres però totes fan cap al mateix carrer. Actuem pel que pugui ser i després ja veurem el que serà. A més, en qüestions biològiques i de possibles mutacions de nous virus, ningú no neix ensenyat ni ningú no té la clau del futur. Ni tan sols els responsables dels principals laboratoris mundials. Que no s’hagin complert les catastròfiques expectatives relacionades amb la Grip A, no és doncs, culpa de ningú i forma part de la història de la medicina mundial. Per tant, n’exculpo tots els entesos en una matèria, la de la salut pública, difícilment previsible.

Un altre tema és l’alarmisme que es va generar des de la classe política que ara ens governa abans que acabés l’estiu de cara a una tardor que ens van pintar ben mortífera...
jpinyol | dimecres, 27 de gener de 2010 | 00:02h
2. Tirant e Güelfa


Estava tan cansat de la fama de millor cavaller del món que va decidir enganyar Carmesina i veure’s d’amagat amb la Güelfa. Des d’aleshores va poder fer i desfer en el més estricte...

jpinyol | dimarts, 26 de gener de 2010 | 00:55h
Gràcies a l'Editorial Petròpolis (www.petropolis.cat), que comana l'incansable Jaume Llambrich, el meu darrer llibre, el recull de microcontes de nom GLOPS, es pot llegir a la xarxa de manera totalment gratuïta, es pot descarregar en PDF per fer-ne les còpies que es vulgui i també es pot sol·licitar en format paper de manera que en pocs dies arriba per correu a la casa de la persona interessada. (aquí no hi ha intermediaris que passin a cobrar cànons de propietat aliena)

A més es presenta cada dia a totes hores. Només cal triar-les i obrir la presentació on line que també trobareu al web de Petròpolis.

I ara el pesseter de torn dirà, què hi guanyo? Molt senzill, LECTORS! gent que des de qualsevol racó del nostre univers particular pot accedir als meus minitextos.

Tant els que han assistit a algun dels tallers que he impartit dedicats al gènere de la microliteratura (Es Mercadal, a Menorca, Centre Cívic de Fàtima a Igualada o a la Biblioteca de Sallent...) o a alguna de les moltíssimes xerrades que he dut a terme per donar a conèixer l'art de dir molt en poques paraules (teatre de Mediona, IES Pere Vives Vich d'Igualada, Escola Pia de Sabadell, Teatre Jardí de la Pobla de Claramunt, Biblioteca Municipal de Capellades, Centre Penitenciari de Lledoners, Biblioteca Central d'Igualada, Biblioteca Rayuela de Santiago Temple -Córdoba, Argentina-, Europa International School de Sant Cugat del Vallès, Biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú, IES Guinovarda de Piera o l' Escola IPSI (Institució Pedagògica Sant Isidor) de Barcelona. I també els que han llegit algun dels articles que he publicat en relació al microconte (a la revista VINSEUM de Vilafranca del Penedès o a la revista Quadern de Sabadell)

A més, i després de publicar dos reculls anteriors dedicats al gènere : Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna (2001) i Micromèxics (2007), que aparegueren al País Valencià i que costen de déu i ajuda de trobar, que Petròpolis posi a l'abast Glops a través del seu web, també és un gran què, al qual m'hi sumaré. Com? Facilitant-vos també els meus textos a través del blog.

-T'has venut l'enteniment! -va deixar anar de nou el pesseter de torn.

- No pas! -vaig replicar-li de seguida- Guanyo lectors i també la possibilitat que em facin arribar el que els sembla cadascun dels microcontes que ara vénen...

El primer dels Glops es titula Grandeses, el dedico al meu fill Bernat  i el trobareu si continueu llegint...
jpinyol | dilluns, 25 de gener de 2010 | 17:01h
Vaig conèixer el Quim Aloy a través de la xarxa (i em va pescar). Jo estava elaborant el dossier didàctic dedicat a la novel·la K .L. Reich del manresà Joaquim Amat Piniella (http://www.xtec.es/lic/centre/professorat/dossiersgust/Reich_2006.pdf) , per encàrrec de la Institució de les Lletres Catalanes i del SEDEC, i els responsables d'aquest darrer organisme em van recomanar que contactés amb un tal Aloy de Manresa, responsable del web dedicat a Amat Piniella. Si el voleu veure entreu aquí : http://www.guiamanresa.com/amat/

Jo ho vaig fer, i vaig quedar tan sorprès de la feinada que hi havia al darrera que vaig adreçar un correu electrònic als responsables d'aquella pàgina, com si fossin cent o dos-cents... I el Quim em va contestar que només l'havia fet ell amb l'ajuda del seu fill en qüestions informàtiques. No em van quedar els cabells de punta per raons òbvies, però el cert és que em va sorprendre molt la capacitat d'aquest manresà incansable.

Un dia vam quedar a la llibreria Parcir de la capital del Bages i la vam fer petar llargament. A més de K.L. Reich ens vam adonar que ens unien molts altres temes. El de la Memòria Històrica, el de la família escampada per Argentina i aquella mena de coincidències gairfebé inexplicables. (a veure si un dia m'hi puc referir...).

La qüestió és que des d'aleshores han sovintejat els contactes, amb dinars i sopars inclosos. Les trobades en exposicions -com la de l'Arxiu Fotogràfic manresà d'Antoni Quintana Torres-, l'assistència a actes en paral·lel (ell va venir a l'acte Sàpiens dedicat a les fosses comunes de la guerra civil celebrat al Museu d'Història de Catalunya i en el qual vaig tenir ocasió d'explicar abastament la trista història del meu avi Joan). Tant ell com jo, a més, vam presentar en el seu dia l'excel·lent estudi de la Queralt Solé titulat ELS MORTS CLANDESTINS i dedicat a les fosses comunes derivades de la guerra civil. Ell, el presentà a Manresa i jo a Igualada en pocs dies de diferència. I també va ser el Quim el que em presentà Pilota de set (Proa. 2008) a la capital del Bages.

Ara bé, per al que em trauria el barret davant d'ell (si el portés) és per la seva tasca de recerca a la fossa comuna del cementiri manresà (en el seu moment va treballar de valent fins que va poder identificar els soldats republicans enterrats allí entre la pols de l'oblit i després va contactar  amb les respectives famílies, les quals li agrairan sempre la investigació perquè ara tenen on anar a plorar els seus morts després de la guerra civil), i també per la seva incansable dedicació a la Memòria Històrica des de Manresa. És un dels pals de paller del majestuós web http://www.memoria.cat/ que constitueix una eina excel·lent que haurien de tenir (o com a mínim somiar que tenen) totes les poblacions del nostre país. Si teniu un moment, entreu-hi i ja em direu.

I mentre ho feu, us facilitaré una altra eina per conèixer més a fons el Quim. El setembre passat, des del diari digital del Bages www-manresainfo.cat li van fer una entrevista que trobareu reproduïda si continueu llegint aquest post.

Sé que el Quim Aloy, des de la seva modèstia habitual, hauria preferit que no la difongués tan alegrement, però l'amistat que mantinc amb ell em porta a fer-ho. No us la perdeu...
jpinyol | dijous, 21 de gener de 2010 | 11:29h
Amb tots els respectes però amb contundència, i és que fa anys que ho penso. Sé d’altres capitals de comarques, com les de l’Alt Penedès o Osona que tenen un poder permanent d’atracció comercial, cultural i econòmica respecte de les poblacions amb qui comparteixen demarcació territorial, que exerceixen la capitalitat de manera lloable, i que esdevenen veritables eixos aglutinadors d’unes persones que comparteixen un determinat territori amb sentiment de pertanyença comuna. Vaja, que se senten orgulloses de formar part de les seves respectives comarques i no s’estan d’anar a trobar la seva capital perquè s’hi troben còmodes i representades. I molt al meu pesar, aquest no és el cas ni d’Igualada ni de l’Anoia que molts portem al cor. Ja m’agradaria!
La nostra, ho he escrit en diverses ocasions, és una comarca desunida, descompactada, esmicolada, mal comunicada i plena de referents que la desdibuixen en totes direccions. Amb un nord que es promociona turísticament al marge de la resta de la comarca i que es relaciona molt més amb el Bages i la Segarra a través dels nous eixos viaris que s’enduen molts alts anoiencs i altes anoienques cap a altres capitals, com Manresa o Cervera. Amb un centre...
jpinyol | dimecres, 20 de gener de 2010 | 17:20h
Ahir al matí, aprofitant el permís de paternitat i una estoneta lliure que em van deixar les gestions que cal fer gairebé a diari per registrar el meu primer fill en el nostre ordre de coses, vaig sotmetre'm a una insòlita entrevista per al Canal Taronja de Televisió.

Me la va fer el Ton Jans (que s'assemblava molt al Quique Santano - tot un tot terreny de les càmeres amb una excel·lent experiència com a productor audiovisual-), juntament amb la Júlia Rober (en versió Cecília Segado -una catalonaportenya que des de fa anys fa via pels escenaris catalans i pels mitjans televisius-). A la imatge, tots dos, a banda i banda d'aquesta cosa fosca que sóc jo)

L'entrevista que vam enregistrar i que properament emetrà aquest canal de televisió, parteix d'una idea originalíssima. El Quique, després de molts anys dormint tranquil·lament, es desperta i té una immensa necessitat de saber moltes coses. I va trobant personatges curiosos que el posen al dia en gairebé tot.

Durant la conversa m'ho vaig passar d'allò més pipa. Se'm va concedir l'impagable honor de parlar sobre els ets i els uts de compartir la passió per la paraula escrita i sobre l'engany acceptat que suposa la literatura, i de retruc vam parlar de la vida com si el Quique i jo, que som cunyats d'amistats conjuntes bellíssimes, acabéssim de néixer dos minuts abans (els necessaris per vestir-nos i, només en el seu cas, pentinar-se...)

Gràcies Quique i Cecília, sou una meravella!

Com que el Canal Taronja -que cada mes també em permet participar en una tertúlia televisiva- s'emetrà de manera imminent (a partir d'avui o a partir de demà dijous 21 per la TDT (Canal 37), us confirmaré el dia que s'emetrà l'entrevista amb l'única condició que trobareu si continueu llegint...
jpinyol | dilluns, 18 de gener de 2010 | 17:23h
CARTA ENVIADA ALS MITJANS

Sempre he entès que en les eleccions municipals, sobretot en poblacions tan petites com extraordinàries com la meva, més que votar unes sigles polítiques, el que escullen els electors són unes persones amb cara i ulls, que es guanyen la confiança per tirar el municipi endavant. Trobo que és la part més atractiva i suggerent de la política actual i de tots els temps.

Que el PSC hagi instruït (Iceta dixit) els seus quatre regidors de Vic perquè actuïn segons les consignes del partit i rebutgin el nou sistema d'empadronament d'immigrants que vol tirar endavant el govern de la capital d'Osona, no només em fastigueja perquè és un exemple més d'intromissió lamentable des de les altes esferes cap a les esferes locals sinó que em certifica que la política, entesa a la manera actual, és fins i tot autodestructiva i cada vegada menys engrescadora per a tots plegats...
jpinyol | dijous, 14 de gener de 2010 | 18:23h
Una singular desfilada en un dels edificis de la família Guasch ha servit aquest dilluns per celebrar els 150 anys de la marca, una marca dedicada tradicionalment a la fabricació de mocadors i posteriorment pels complements d’home, que ha fet una aposta pel disseny, ampliant la gamma de pijames ara també per dona i comptant, com a director creatiu, amb el reconegut dissenyador Josep Abril.

Per celebrar aquests 150 anys d’història, l’empresa Guasch (a la imatge en una fotografia molt antiga) va condicionar 1000 m2 d’un dels seus edificis dedicats antigament a activitats industrials i va organitzar una desfilada amb la seva col·lecció d’hivern 2010/11.

Aquesta col•lecció és la primera que s’ha elaborat sota la nova direcció de disseny assumida fa uns mesos pel reconegut dissenyador català Josep Abril i va ser presentada a venedors i distribuïdors de la marca Guasch, així com també a treballadors i persones vinculades a la marca que havien estat convidades a l’acte.

Entre les antigues màquines de teixir...

Visites al bloc

Visites a la portada
  • Avui: 71 visites
  • Aquesta setmana: 159 visites
  • Aquest mes: 979 visites
  • Des de l'inici: 101729 visites
Visites a les entrades
  • Avui: 221 visites
  • Aquesta setmana: 462 visites
  • Aquest mes: 2633 visites
  • Des de l'inici: 150882 visites

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Febrer 2010 »
dl dt dc dj dv ds dg
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats