Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

POLÍTICS I POLÍTICA

Política significa el gobierno de la polis, de la ciudad. Deu d’estar al servei del bé comú i de la dignidad de la persona. La seua missió és organizar la societat de mode que nigú haja de patir misèria, ningú quede exclòs ni socialment ni econòmica. Ha d’aconseguir equilibris socials i territorials, ajudar que les persones generen el seu propi desenvolupament. La major ajuda als pobres és permetre’ls una vida digna a través del teball perquè a més de procurar-los la subsistència, és curs per al creixement personal, per a tindre unes relacions sanes amb els companys, expressar-se, compartir, ser corresponsables. La política ha d’assegurar a cada persona les seues capacitats i el seu esforç, ha de enfortir el públic i el comú.

Però és una llàstima que en massa ocasions els polítics sols es preocupen per aconseguir vots per tal d’assolir o seguir en el poder i fer-ne ús en benefici propi i dels seus amics, en posar-se travetes uns a altres en lloc de buscar la millor solució als problemas del poble. Açò, unit a la manca de transparència i als abundants casos de corrupció, ha desprestigiat enormement la política.

Moltes vegades els polítics generen crispació i amb això aconsegueixen que la gent es canse i se’n desentenga, la qual cosa, sols beneficia els poderosos. Aquest liberalisme individualista en què estem immersos sotmet la política al dictat de les finances. La política en ella mateixa no és corrupta, és molt necessària i digna, el que hi ha són practiques corruptes indesitjables guiades per interessos particulars. Cal reivindicar la política com una expressió de caritat, indispensable per a un  cristià. Lloem els cristians que es comprometen per tal de dur l’honradesa a les institucions publiques. Esigeix molt d’esforç i acompanyament ser un polític honrat.

Els polítics honestos són els que busquen el bé comú. No intenten enganyar, ni afalagar l’electorat. Els polítics tenen l’obligació de ser ètics. No capatassos del poder econòmic, veritable dirigent polític. Els hi ha, i volem rendir el nostre més sentit homenatge a aquests politics que s’esforcen durant anys per a fer un món més just.

La majoria dels països desitgen viure en democràcia, que significa govern del poble. Un poble ha de ser obert, estar disposat a acollir i deixar-se enriquir per altres.

Necessitem recuperar “la nostra” política, ser-ne els artífexs, que les llistes electorals siguen obertes, que els pressupostos siguen participatius s’elaboren entre tots i mirant les necessitats de tots. Recuperar l’activitat econòmica, social i cultural, prende decisions. Açò suposa un canvi d’actitud. I de compromís.

Tots els ciutadans som polítics. Tenim el dret i el deure de participat en els assumptes polítics, no consentir la corrupció, defendre els nostres drets sobre els interessos particulars d’una pocs amb molts recursos i capacitat de pressió. No reduir el nostre paper a votar en les eleccions.

I ara, amb la pandèmia s’han suprimit quasi totes les activitats des dels governs (ajuntaments, comunitats, …) Necessitem saber què s’ha fet amb el diner destinat a elles. S’ha ajudat els més necessitats?

 

Quaderns del pelegrí (II)

Avui és l’aniversari d’una de les més joves del grup.

Tots pensen a fer-li algun tipus de regal. No es posen d’acord, així és que el pelegrí reparteix un full de paper a cada u.

Un diu: Açò és perquè escriguem el regal i el votem en secret?

En pelegrí diu: No, açò és perquè escriguem cada u de nosaltres el nom d’aquesta persona en aquest paper, el fiquem en la motxilla i el duguem sempre damunt.

 

 

La meua ciutat, el meu món El silenci de la Sibil·la Enric Ferrer

En la pau de la nit, a l’ermita de Santa Anna, en l’ambient nadalenc de la missa del gall, un aplec quasi monàstic recita els salms de matines. En l’ambient va creixent l’expectació de la bona nova d’un naixement. Uns instants després, la veu blanca, infantil, de la Sibil·la, inicia el seu cant, tan antic i tan novell, que va dient: “D’una Verge naixerà Déu i hom qui jutjarà”, tot esperant la resposta d’un cor de veus greus: “En lo jorn del judici veurà’s qui ha fet servici.” El missatge s’escampa per la muntanya, entre els pins remorosos, com un anunci de pau i d’esperança, mentre els ocells dormen i les estrelles del cel troben rèplica en els llums dels pobles.

Enguany, després dels quaranta anys de la seua restauració, el Cant de la Sibil·la, haurà emmudit. Un feix d’anys enllaçat pel simbolisme numèric, bíblic, joiós de proclamar als quatre vents la plenitud vital, que somniava fer créixer la llarga vida nascuda en segles medievals. I, de sobte, com un allau de dissort, s’hi fa el silenci. L’ermita, les veus, la muntanya, els pins, com els pardalets de niu, dormen, mentre les estrelles pareixen més pàl·lides, sense la lluïssor d’altres nits.

És l’hora de la fragilitat  de la condició humana, de la precarietat dels projectes llargament pensats. El silenci, però, és una ocasió per a una experiència nova, d’aprofundiment interior, una oportunitat per a assaborir el missatge de la Sibil·la, que recorda la responsabilitat de l’home i també la seua llibertat. L’hora adversa s’ha transformat en un temps propici per a la immersió en allò que és essencial, en allò que ens configura com a persones lliures, conscients de les nostres possibilitats i també dels nostres límits. Una nova llum d’esperança per a no tindre por de conèixer-nos més, d’on anirà creixent una saviesa més plena, més profunda i també més compassiva. En l’hora del sofriment, del dolor, tot fent camí amb els altres companys, anirà apareixent, entre tantes foscors, un senyal que pot salvar de tota senda perillosa.

Silenci de la Sibil·la en el temps de Nadal, en la irrepetible meravella del naixement de l’infant Jesús. Una llum en la foscor del nostre temps, perquè també el naixement d’un infant pot canviar el món. Misteri de la vida! El descobriment d’un ser únic. En cada infant que entra al món, a la història, tan pur com la veu de la Sibil·la i també tan ferm en el missatge que anuncia, que no és altre que una solemne declaració de vida i d’esperança contra els murs alçats injustament i contra els pensaments negres que neguen la meravella d’existir, tot i assumir també que el misteri de l’home o la dona amaga sempre racons pertorbadors de misèria i de vilesa, fins i tot la capacitat de balafiar el tresor primigeni.

El somriure de l’infant tomba els aparents prestigis de tants llorers de llautó, ridículs davant del primer esclat d’alegria de la vida. Els valors desgastats, les conviccions rutinàries, la buidor de tantes paraules, es fonen com el gel caigut en l’escalfor de la llar, mentre la verticalitat de les flames invita a mirar més enllà de l’estretor de la vida de cada dia, sense deixar de sentir el tacte de la germana terra, sempre oberta al solc de l’alegria i del patiment, en espera de la collita esplèndida.

Els ulls dels infants, finestres obertes al món, contemplaran el Jesús del betlem familiar o públic, coneixeran el company de totes les causes justes dels hòmens i dones, de tots els caminants del nostre món. El cant interromput de la Sibil·la seguirà convocant aquells pastorets i pastoretes de la cançó nadalenca, a tots els companys en el camí de la vida, a tots els cansats de portar el pes excessiu del dolor, per escoltar, un any més, l’anunci de la pau per a tot el món, que és sempre l’esperança per a seguir endavant. Bon Nadal.

 

 

César Orquín Serra, El anarquista que salvó a 300 españoles en Mauthausen

Aquest llibre, els autors del qual són Guillem Llin i Carles Senso, és el que he acabat de llegir i que també us recomane. Els autors fan un recorregut pel fet que va significar estar en camps de concentració nazis i com va actuar César Orquín per tal de salvar més de 300 espanyols d’aquest horror i desesperació.

El llibre conté els següents apartats:

Agradecimientos

Prólogo

La vida antes de la guerra

Contienda bélica

El exilio francés y la lucha contra el nazismo

Campos de exterminio

  • El Kommando César: Vöcklabruck
  • El Kommando César: Ternberg
  • El Kommando César: Reddl-Xipf

La libertad austríaca

El exilio argentino

Anexo

Integrantes del Kommando César

Integrantes del Kommando César (deportación)

Apartado gráfico

Bibliografia

Archivos

i Índice onomástico.

Són unes 438 pàgines d’història i cultura del que van significar la guerra civil del 36-39 i l’estada als camps de concentració nazis. Es tracta d’un llibre molt ben documentat i redactat i que de nou us recomane. S’aprén moltíssim. Sobretot, ara que tenim entre nosaltres partits com VOX… reflexionem-hi.

 

Angel Canet Climent, in memoriam

Hui fa quinze anys que ens va deixar mon pare. I el trobem a faltar. Us deixe la lletra d’una cançó de Joan Francesc Dalmau Llagostera:

Si algun dia faig un poema
el vull bo i serà per a tu
i aquest foc que dins em crema
ni molt fràgil ni molt dur,
cal que expressi amb nitidesa
les poesies dels teus fets,
la virtut de la noblesa
que has mostrat en tots indrets.

Un poema breu i exacte,
tan senzill com un valuós,
cada mot és com un acte
del que pots estar orgullós,
un poema obert i lliure
com tu m’has criat a mi,
tan senzill que el puguis viure
i et sigui fàcil de llegir.

Com sé que no hi ha moneda
per pagar la comprensió,
el paper esdevindrà seda
i la tinta ja és suor.
Mai ha fet falta explicar-te
que un artista no té res,
el llenguatge és inexacte
però sempre m’has entès.

Si la sort se m’insinua
no la vull tota per a mi,
teva és de cap a cua,
esperem-ho del destí.
Et vull escriure un poema,
però ho faig tan malament,
que aquest foc que dins em crema
no il·lumina suficient.

SAÓ ANY XLIV NÚM. 462 OCTUBRE 2020

Aquerst número de Saó duu com a motiu central els 100 anys dels aplecs nacionalistes de Betxí, amb les col.laboracions de Aantiago Ferrandis Valero, Òscar Pérez Silvestre, Vicent Baydal Sala i Anna Garcia.

A més duu les col.laboracions de:

Vicent Cardona (Un bon regal),

Josep Miquel Bausset (El monestir bizantí d’Elda),

Rafael Roca (Vells recels) i

Entrevista a Daniela González, presidenta de la FSMCV, entrevistada per Vicent Boscà.

I també en els acpectes més culturals trobarem:

Josep Manel San Abdón (Els bombardejos silenciosos de 1938),

Paula Boscà (La nova realitat educativa valenciana),

Ignasi Serra (Jo, Ramon Llull, català de Mallorques),

Josep Vicent Contrí (Si era amor, no vam poder resistir-ho tot) i

Gonçal López-Pampló (El mestre de Benassal)

Carmen Català Blasco, in memoriam

Hui fa tres anys que ma mare ens va deixar. Quant la trobem a faltar! Ella sempre fent alguna cosa de la casa, netejant sobretot… i no és perquè estiguera brut sinó que sempre havia d’estar fent quelcom. La soteràrrem l’endemà, el 27. He dit més d’una vegada que sols desapareix allò que s’oblida. Ma mare hi és ben present. Us deixe un poema de Carme Cabús:

Són els nostres estius irradiats a tot l’ample
amb figura de temps, i tu i jo al centre, mare,
dels seus rajos lluents. Tots els estius complets
eren entre nosaltres, i els animals, els arbres,
el camp, el que era viu, la lluna enamorada.
Tu espurnaves l’estiu, el sol potent i càlid
per prendre-hi l’energia que havia de bastir-me,
l’impuls per redreçar-me. Com el mateix estiu,
tot en tu era excel·lent, directe, incombustible,
el teu amor punyent, l’amor més imbatible.

La síndrome del “YOUTUBER”

La lupa -veig, veig: En les pantalles d’Internet apareixen els “youtuber” per tots els costats. La cosa difícil és evadir-los. Els “youtuber” són anunciadors de missatges impactants. Aquestes noves formes de transmetre idees estan donant la volta al món navegant pels mars de la comunicació. Ja s’escolta els xiquets de hui que volen ser “yortuber”.

Objectius i sistemes: Els missatges tenen l’objectiu de configurar propostes socials i mitjans de vida on tot es resolga fàcilment amb els seus remeis infal.libles. Açò no té rees d’estrany , doncs tota la vida ha estat així i, pet això, la pluralitat de pensament és un bé social. Les símptomes hem de descobrir-les en el nivell de les actuacions que provoquen els esmentats missatges depenent de si els objectius tenen altura humanitzadora o si, pel contrari, són de tan baixes aspiracions que degraden la  dignitat humana.

El problema -pense que sorgeix quan la persona que ho escolta no té bases ni voluntat de seleccionar els missatges, és a dir, no té la capacitat de comparar uns missatges amb altres en funció d’uns criteris, principis i raons que estan fonamentats en l’ètica de la solidaritat i del bé comú.

UBUNTU (i II)

Acollir és estendre la mà, és somriure, és abraçar.

Acollir és reconéixer-me com a igual i divers i reconéixer l’altre com a igual i divers.

Acollir és posar-me en el seu lloc. Empatia. Caminar plegats.

Acollir és acceptar la resta i no sols a qui pensa com jo o segueix els meus desitjos.

Acollir és caminar per la vida amb el cor i els braços sempre oberts.

Acollir és no jutjar la persona, encara que jo puga tindre un criteri propi sobre les seues idees i conducta i discrepar-ne.

L’acollida és incondicional: es fa no perquè m’agrada, sinó perquè és persona.

Acollir no és paternalisme. S’acull per a col.laborar en el creixement com a persona.

Acollir és una forma d’orientar la vida, d’enfocar les nostres relacions amb la resta.

Acollir és una espècie de talant que es va concretant en cada moment.

Montserrat i el País Valencià, de Lluís Brines (INSTITUT NOVA HISTÒRIA)

Al País Valencià hi ha hagut i hi ha una gran devoció per la Mare de Déu de Montserrat: denominacions de pobles, patrona d’Oriola —lloc del País Valencià on és més venerada— i omnipresent a Picanya; ermites, parròquies, confraries i convents antiquíssims sota aquesta advocació; esglésies a València, Mutxamel, l’Alcoià, Sagunt i Xelva; nom corrent entre dones; obres i personatges literàris valencians en el seu honor… Article d’En Lluís Brines.

Vista genèrica de la població de Montserrat (Ribera Alta)

En el present article pretenem fer una breu anàlisi de les relacions entre Montserrat i el País Valencià a tots els nivells: toponímic, antroponímic, esglésies dedicades, santuaris, devoció, etc. En definitiva, pretenem detectar la presència de Montserrat arreu del País Valencià.

Cal partir de la base que per imperatius cronològics, el País Valencià, en ser reconquerit entre els segles XIII i XIV, l’orde benedictí no tingué presència en la conquesta. L’orde benedictí  és el que regeix el santuari de Montserrat del Principat. En aquells segles tenien més força l’orde cistercenc (reforma del benedictí) i els nous ordes mendicants (franciscans, dominics, carmelites i agustins). Aquests sí que van participar en la reconquesta del País Valencià i hi establiren convents, monestirs i, en definitiva, presències. Sense oblidar els ordes militars, sobretot templers i hospitalers, tan importants en les campanyes bèl·liques de Jaume I.

Aquesta un poc llarga introducció és per a destacar que, en no ser present l’orde benedictí a la conquesta i primers establiments religiosos del recent conquerit Regne de València, la Mare de Déu de Montserrat tampoc no hi hauria d’haver estat present a priori. Tanmateix, la Mare de Déu de Montserrat va lligada estretament a l’essència i la història del poble català. I és per aquesta raó que al llarg dels segles, la presència de població procedent del Principat de Catalunya al País Valencià originà que s’hi fera present d’una manera o altra en diferents parts i en diferents àmbits del Regne de València. Fins a l’actualitat.

En la nostra exposició, doncs, seguirem un ordre cronològic, tot i que en alguns casos els orígens són, com veurem, difusos.

Montserrat (poble de la Ribera Alta)
Montserrat (també anomenat Montserrat d’Alcalà) és una població d’uns vora 7000 habitants situada a la comarca de la Ribera Alta, molt a prop de l’Horta Sud i l’àrea metropolitana de la ciutat de València.

La denominació Montserrat apareix ja documentada al Llibre del Repartiment, on es registra que Jaume I donà la població de Montserratu a Eiximén de Tovià. Fora d’aquesta dada, no tenim més indicis del perquè d’aquesta denominació a aquesta població. Cal suposar que el primer contingent poblacional després de la reconquesta del poble era d’origen català, i per això triaren aquest nom. Científicament parlant, però, sense negar la catalanitat d’aquest primer contingent repoblador, el nom de Montserrat podria ser fins i tot una simple casualitat, una referència a les muntanyes que envolten la subcomarca, coneguda com la vall dels Alcalans.

Siga com siga, estem davant la primera presència documentada, coetània a la seua conquesta, de Montserrat al Regne de València.

Mare de Déu de “Monserrate” d’Oriola (Baix Segura)
La presència de la Mare de Déu de Montserrat a Oriola (Baix Segura) data també del temps de la conquesta d’aquesta població i de la seva incorporació al Regne de València, en particular, i a la corona d’Aragó, en general. Tot amb tot, aquest lloc patí més vicissituds que la resta del territori quant a aquestes conquesta i incorporació. En un primer moment Castella se n’apoderà en virtut dels Tractats d’Alcaraz 1243) i Almisrà (1244), però una revolta dels musulmans féu intervenir Jaume I, qui es lféu seu  definitivament el Regne de Múrcia entre 1265 i 1266 i el repoblà amb molts catalans, si bé el retornà a Castella en compliment dels esmentats tractats. Sobre la catalanitat pregona d’Oriola —malgrat haver-s’hi perdut la llengua excepte en una pedania seua que es diu Barba-roja— recomanem l’excel·lent article d’En David Garrido, que ja fou publicat en aquest web: https://www.inh.cat/articles/Remembranca-historica-i-linguistica-oriolana

Anys després, en 1296, en temps de Jaume II, la població fou ocupada per la Corona d’Aragó en el marc del conflicte de guerra civil castellana, en què l’infant Alfons de la Cerda oferí el territori del Regne de Múrcia a En Jaume II a canvi del seu suport contra el rei de Castella Ferran IV. Després de les Sentències Arbitrals de Torrellas (1305) i Elx (1306), que tancaren definitivament aquell conflicte entre la Corona d’Aragó i Castella, Oriola restà incorporada definitivament al Regne de València.

A Oriola hi ha una Mare de Déu negra com la Moreneta, la qual és patrona de la ciutat, és a dir la Mare de déu de Montserrat. Oriola és, potser, on més veneració se li té i on més present està la Mare de Déu de Montserrat al País Valencià. Sobre l’origen d’aquesta veneració gosem fer dues hipòtesis:

1-L’oficial diu que es tracta d’una Mare de Déu d’origen molt antic (visigòtic), anomenada Mare de Déu de la Porta. Aquesta Mare de Déu fou trobada en 1310, suposadament de manera miraculosa, sota terra, al peu de la muntanya coronada pel castell. Llavors, entre els habitants d’origen català, valencià i aragonès que habitaven la ciutat es féu un sorteig sobre quin nom li posarien. I isqué vencedor el de Montserrat.

2-Podria ser, però, que això que hem dit fóra una llegenda per a adaptar la Mare de Déu al lloc on hom li té devoció, com sol passar en molts llocs. Està clar que la presència de pobladors catalans a Oriola d’ençà de la seua reconquesta fou majoritària, com indica l’article d’en David Garrido i els estudiosos en general. A més, la Mare de Déu —quina casualitat— és, com hem esmentat, negra com la Moreneta.


Imatge de la Mare de Déu de “Monserrate” d’Oriola.

Així mateix, l’any de la seua suposada descoberta (el 1310 citat), és una data molt propera amb l’any en què Oriola passa definitivament al Regne de València i a la Corona d’Aragó (1306, amb el Tractat d’Elx).¿Pot indicar això nous allaus migratoris catalans envers Oriola?

Però és que n’hi ha més. Anys després s’erigí un santuari per a la Mare de Déu. I si ens fixem amb la imatge de la serra sobre la muntanya, recorda moltíssim les imatges que podem trobar al santuari de Montserrat al Bages.


Imatges d’una serra sobre una muntanya amb formes ondulades que podem trobar
al Santuari de la Mare de Déu de “Monserrate” d’Oriola. Recorda molt el propi escut
del Santuari de Montserrat al Bages, que podem trobar a tot arreu del monestir.

En qualsevol cas, la vinculació de la Mare de Déu negra d’Oriola amb la Mare de Déu negra de Catalunya sembla molt clara, donat que al segle XV el monestir benedictí de Catalunya encetà un plet canònic pel títol de la imatge. Aquest plet el resolgué el papa Sixt IV el 12 d’agost de 1483, tot creant una advocació nova.

A més a més, aquest santuari —de considerables dimensions en l’actualitat— és ubicat al barri del Rabaloche. Aquesta denominació és una castellanització de Raval Roig, que és el l’indret de la ciutat on s’establiren els primers pobladors cristians i catalans.

La Mare de Déu de Monserrate, en fi, cresqué en culte i devoció entre els oriolans fins que en 1683 esdevingué patrona oficial de la ciutat —junt amb les santes Justa i Rufina—. Hui dia continua essent una imatge de gran veneració entre la gent de la ciutat, i té confraries i imatges filials en altres llocs de la comarca, com Daia Nova, Daia Vella, Torremendo i Hurchillo. Fins i tot fora de la comarca i del País Valencià. A Fórnols, en concret, a la Franja de Ponent, hi ha una imatge filial d’aquesta d’Oriola, per bé que la raó exacta d’aquest últim cas no l’hem poguda pas esbrinar.

Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat de Picanya (Horta Sud)
La presència de la Mare de Déu de Montserrat en una parròquia de la localitat de Picanya a l’Horta Sud data del segle XVII.


Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat en Picanya (Horta Sud)

Aquesta parròquia té els seus orígens en una llicència concedida en 1490 a Joan Llopis, rector parroquial de Torrent (Horta Sud), per a concloure una capella que havia iniciat el seu predecessor Berenguer Clavell a la rectoria de Torrent. En aquesta capella podia oferir-s’hi l’eucaristia però no podia haver-hi cementeri ni pila baptismal ni s’hi podia administrar la resta de sagraments, llevat que no fossen administrats pel vicari o rector de Torrent.

Una volta publicades les actes finals del concili de Trento (1564) i en compliment de les disposicions aprovades, s’hi degué nomenar un vicari temporal amb la capacitat d’administrar sagraments. No seria fins la visita pastoral de l’any 1580 que hi realitzà l’arquebisbe de València de llavors, sant Joan de Ribera, quan, mitjançant un decret, la vicaria es converteix en perpètua i és segregada de la parroquial de Torrent.


Vitrall amb la imatge de la Mare de Déu de Montserrat a la façana de l’església
dedicada a aquesta a Picanya (Horta Sud).

Sense poder fixar una data exacta, fou a mitjans del  segle XVII quan l’església, que estava sota l’advocació de sant Pere i sant Pau, passa a estar sota l’advocació de la Puríssima Sang i finalment sota l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat. Sembla que els veïns de Picanya de llavors tenien una gran devoció envers la seua Mare de Déu, que era d’argent, i tenia gran quantitat d’objectes preciosos oferts pels feligresos.


Imatge de la Mare de Déu de Montserrat coronant l’altar de l’església dedicada a
aquesta a Picanya (Horta Sud).

Tenint present que aquest canvi d’advocació es produí durant la dissetena centúria, podríem aventurar com a causa la hipòtesi segons la qual llavors, després de l’expulsió dels moriscos en 1609, repobladors catalans podrien haver vingut  a aquell poble. I és que, en efecte, hom pot parlar del fet que després d’aquella expulsió hi hagué una mena de nova repoblació del País Valencià, on hi vingueren catalans, però també gent d’altres procedències (mallorquins, aragonesos, castellans, etc.). En uns casos, aquestes repoblacions consolidaren la llengua, i fins i tot introduïren curioses i belles particularitats, com és el cas les dels mallorquins al Sud del País Valencià. En altres casos, però, es castellanitzaren comarques senceres, com ara l’Alt Palància o la Foia de Bunyol. Però això és un altre tema que ha estat estudiat, tot i que encara dóna per a molts estudis. Tornem, doncs, al tema central d’aquest article.

Pel que fa a la devoció a la Mare de Déu de Montserrat en aquest poble, podem dir que aquesta hi és molt viva hui dia també, i que és junt a Oriola, on més intensa és. Fins i tot s’hi canta el Virolai, malgrat que, on el text original de Verdaguer diu “il·lumineu la catalana terra”, els picanyers diuen “il·lumineu la picanyera terra” i substitueixen “catalans” per “picanyers”. Montserrat també n’és la patrona, com en el cas d’Oriola.


Imatge de la Mare de déu de Montserrat de Picanya (Horta Sud). Té una actitud
menys hieràtica que l’homònima del Principat, albirant-s’hi un lleuger somriure, i fins
i tot agafa 
el fill delicadament per l’esquena.

La Mare de Déu de Montserrat actual de Picanya és una talla moderna, puix que l’església fou greument saquejada i feta malbé durant la Guerra Civil. Tanmateix, també és negra com la Moreneta. Fins i tot podem assegurar que té un posat menys hieràtic que l’original del Principat i més humà, car agafa el fill delicadament per l’esquena, a prop del coll.

És en qualsevol cas, una Mare de Déu a la qual el poble li té gran devoció, i la veiem omnipresent en diversos indrets de la vila, com ara el nom d’un carrer, o en el nom d’una escola parroquial.


Carrer Verge de Montserrat a Picanya (Horta Sud)


Escola Infantil Mare de Déu de Montserrat a Picanya (Horta Sud)

També hi ha a Picanya una confraria dedicada a la Mare de déu de Montserrat, i fins fa no gaire clavariesses —un càrrec festiu per a dones, molt habitual al País Valencià relacionat sempre amb un sant o una Mare de Déu—, les quals celebren o celebraven cada 27 d’abril la festa de la Mare de Déu de Montserrat.

D’altra banda, a Picanya mateix hi ha un convent  dedicat  a la Moreneta. És el convent de les Religioses Auxiliars Parroquials.

Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat de la ciutat de València
La parròquia de la Mare de Déu de la ciutat de València és la més recent creada sota aquesta advocació al País Valencià, car fou creada en 1968. La parròquia fou fundada en aquell any al barri de Malilla, que és un barri perifèric de la ciutat de València. Mira cap al Sud i limita pel nord amb l’Estació del Nord i pel sud amb l’antic llit del Túria i l’Horta.


Imatge de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat a la ciutat de València, 
al
barri de Malilla.

El primer prevere d’aquesta parròquia fou l’alcoià Josep Tortosa i Reig, i d’aquest home se sap que era molt devot de la Mare de Déu montserratina, de manera que organitzà una peregrinació de gent del barri cap al monestir de Santa Maria de Montserrat al Bages, on els monjos de llavors li donaren una imatge de la Mare de Déu, que és la que hi ha ara a la parròquia.


L’alcoià Josep Tortosa i Reig fou el primer prevere de la parròquia de la Mare de
Déu de Montserrat a la ciutat de València.


Imatge de la Mare de Déu de Montserrat, donada pel Monestir al llavors prevere
de la parròquia de la Mare de déu de Montserrat de la ciutat de València, En Josep
Tortosa i Reig, i que és hui dia present a la parròquia.

La parròquia passà per diverses ubicacions, com sol succeir. Primer, al bell mig de l’Horta; després en un altre indret de la Carrera de Malilla, fins aplegar a la Carrera de Malilla 76, que és on es troba a hores d’ara. En 1997 l’arquebisbe Agustín García Gasco inaugurà la seua ubicació actual, essent-ne rector En Rafael Pla Calatayud. A més, la llengua catalana és present a l’entrada, cosa estranya a les parròquies de la ciutat de València.

Presències menors i desaparegudes
Però a d’altres indrets del País Valencià també hi ha hagut en diverses èpoques una gran devoció a la Mare de Déu de Montserrat, com ho testifiquen les ermites que en d’altres temps els valencians li van dedicar.

Així, entre les ermites del Desert de les Palmes —a prop de la ciutat de Castelló de la Plana— n’hi havia una consagrada a Montserrat. En concret a la Tebaida, a prop de l’ermita de Santa Teresa,. Fundada el segle XVIII per Andreu de Montserrat, governador de Castelló i important càrrec de l’orde de Montesa, l’Ermita de la Mare de Déu de Montserrat era un edifici rectangular, amb teulada a dues aigües. La porta era a la part dreta de la façana i a l’interior hi havia dormitori, cuina i capella.

A Mahuella (junt a Albuixec [Horta Nord]) hi havia en segles passats una casa-procura en honor a la Moreneta. Estava  destinada a arreplegar almoines per a Montserrat i on encara tenen com a “patró” Sant Benet, i hi ha una partida anomenada “el Convent” que fa pensar en el monestir.

També Mutxamel (Alacantí) tenia una ermita a la Mare de Déu de Montserrat. Va ser construïda al segle XVI, i en els seus orígens la van fer servir de residència per as frares mínims. Aquesta ermita ens evoca les festes de setembre i la veneració del Ravalet i del Poble Nou per la Moreneta. Hui dia l’ermita —amb imatge de la Moreneta s’usa— per a les festes de les Creus de Maig.

I igualment a Onil (Alcoià). Allí, al segle XVI hi havia un monestir dels franciscans descalços, ara en ruïnes, i que des de finals dels anys 90 és propietat de l’Ajuntament de la vila. Allí hi havia també presència de la Moreneta.

Una altra ermita dedicada a la Mare de Déu de Montserrat es trobava als afores de Sagunt (Camp de Morvedre), als peus de l’ermita de Sant Cristòfol, al costat de l’antic camí de Terol. A l’època medieval es feia servir com a alberg per acollir caminants i pelegrins.

I encara hi havia una altra ermita de la Moreneta a Xelva (els Serrans). El 20 de gener de 2015, el cardenal arquebisbe actual de València, l’Antonio Cañizares, la tornà a obrir als fidels després de 50 anys sense culte.

Per altra banda, a Llocnou d’En Fenollet (la Costera) tenen a l’església un altar dedicat a la Mare de Déu de Montserrat.

També trobem, en fi, una imatge de la Mare de Déu de Montserrat en un altar lateral de l’església dels dominics a la ciutat de València.

Devoció actual
A banda dels llocs esmentats, existeix a títol individual al País Valencià prou devoció a la Mare de Déu de Montserrat, i no és gens estrany trobar-se amb dones anomenades Montserrat —si bé són prou més habituals les Empars Pepetes.

A nivell parroquial es fan encara peregrinacions al santuari del Bages. Ja hem esmentat com en l’origen de la parròquia de la Mare de déu de Montserrat a la ciutat de València, al barri de Malilla, s’hi féu una peregrinació per part de gent del barri, encapçalada pel rector Josep Tortosa. Com hem fet avinent, els monjos del monestir del Bages els donaren la imatge que encara hi ha a la parròquia.

Grups cristians de la ciutat de València fan encara peregrinacions o excursions de contingut més o menys religiós a pobles com Albalat de la Ribera. També al poble de Montserrat de la Ribera Alta s’hi feien festes dedicades a aquesta Mare de Déu.

La mal anomenada batalla de València —sorgiment del blaverisme a finals dels anys 70 del segle passat, acompanyat de terrorisme anticatalà— trasbalsà prou les relacions catalano-valencianes, sobretot en l’àmbit eclesial. I això afectà també les peregrinacions i devocions valencianes a la Moreneta. Avui dia el blaverisme ha passat a la història. Però l’Església valenciana oficial continua ridiculament presonera del ja totalment marginal sector blaver. Amb l’excusa d’aquest ja fals conflicte lingüístic valencià continua totalment castellanitzada, Com que aital conflicte està, com s’ha dit, ja totalment superat per la societat valenciana, l’Església valenciana no pot continuar amagant el cap sota l’ala i continuar essent hui dia la institució més castellanitzada de la societat valenciana.

Tan de bo la Mare de Déu faça un dels seus miracles i aconseguisca revertir aquesta penosa situació!

Valencians a Montserrat
Ens referim ací a la presència i participació de valencians a tots els nivells en el santuari i monestir de la muntanya del Bages, origen del nom al llarg de la història. Aquest apartat donaria per a tot un article. Malauradament  no hem tingut gaire temps per a investigar en profunditat sobre el tema.

Direm simplement que personalitats valencianes tan importants com sant Vicent Ferrer o sant Francesc de Borja foren devots de la Mare de Déu de Montserrat. Fins i tot, Sant Ignasi de Loiola, si és cert el que suggereix aquesta institució, l’nstitut Nova Història: que el sant històric Ignasi fóra en realitat oriünd d’Oriola. Si és aquest el cas, podem formular la pregunta següent: podria ser que la seva devoció a la Mare de Déu de Montserrat —fins al punt  d’haver fet vida ermitana a la muntanya d’aquest nom—li hagués vingut de la seua Oriola nadiua, on hem vist que n’hi ha tanta? Això afavoriria les tesis dels que diuen que és oriolà i no pas basc.

Des d’un altre ordre de coses, cal que esmentem que un valencià va escriure al segle XVI una de les obres literàries que més donà a conèixer Montserrat: El MonserrateAquest monumental poema èpic va ser escrit pel valencià Cristòfor de Virués. L’obra conta els orígens del monestir del Bages i la llegenda de fra Garí. Aquest llibre fou un dels que salvà En Quixot de la crema —la qual cosa incidiria en l’origen no castellà de l’autor d’aquest llibre, però això és altre tema.

I pel que fa a la vida eremítica i monàstica, al llarg de tota la història d’ençà que el poble valencià nasqué com a tal al s. XIII, hi ha hagut monjos i eremites valencians al monestir de Montserrat —recordem de pas que tradicionalment, a més de la comunitat benedictina, a Montserrat hi vivia gent fent vida eremítica, que estava repartida per les 12 ermites de la muntanya.

Ja Jacint Verdaguer recull bellament en el seu poema èpic Llegenda de Montserrat, aquesta presència valenciana. Fins i tot atribueix la valencianitat ni més ni menys  que a fra Joan Garí, un dels ermitans montserratins més famosos, el qual a més, està vinculat als orígens de la muntanya:

De Montserrat en los cingles
per ser del cel més a prop,
set anys ha fa vida d’àngel
un valencià molt devot.
[…]
Los aucellets pren per músics
que a cada punta de sol
li envia a cantar-li albades
amagats dintre del bosc;
lo sol i lluna per llànties,
que encén i apaga amorós,
quan obre el reso sos llavis
o cloga sos ulls la son.
Bon Garí, no els clogues gaire,
que el teu enemic no dorm,
i a cada sobec que dónes
va sembrant herba en ton hort.

A la comunitat monàstica benedictina pròpiament, també hi ha hagut des de sempre monjos valencians. I aprofitem l’avinentesa per a agrair els valencians Josep Miquel Bausset, monjo actual de Montserrat, i  Llorenç Gimeno, prevere a Algemesí (Ribera Alta) i ex-monjo de Montserrat, tota la informació que ens han donat, sense la qual no hauríem pogut fer aquest article. Igualment, volem agrair a l’actual rector de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat de València,N’Andrés Sánchez Cañizares, que amablement ens expliqués la història de la parròquia i ens deixés fer fotos en el seu interior.

I també registrem persones d’origen valencià a la veïna comunitat monàstica de monges benedictines de Sant Benet de montserrat, abans denominada de Santa Cecília de Montserrat, com també a la famosa escolania: no fa estrany trobar-hi xiquets valencians.

A títol anecdòtic, Montserrat també fou un dels destins de viatge de noces preferit pels valencians durant el segle XIX i part del XX. Hi ajudava també el fet que llavors les comunicacions entre Barcelona i València eren, paradoxalment, més fluïdes que no pas ara, ja que hi havia línia regular de vaixells entre ambdues ciutats.

I a manera d’epíleg, conclourem aquest article relligant Montserrat, Catalunya i el País Valencià d’una manera que creiem bella. Ens referim al franciscà Francesc Eiximenis i al seu llibre Primer del Crestià. Francesc Eiximenis és un autor nascut a Catalunya, però que escrigué la major part de la seua obra a València, de manera que sovint hom l’ha considerat valencià. El Primer del Crestià és la seua primera obra important. Constitueix el primer llibre del que anava a ser Lo Crestià, que pretenia ser una gran Summa Theologica en llengua vulgar, fomentada en principi pel rei Pere el Cerimoniós. Dels tretze volums de què anava a constar, sols n’escrigué, però, quatre —el Primer, el Segon, el Terç i el Dotzè—, que, això no obstant, sumen 2592 capítols. I doncs «una gran obrada», en paraules de Pere el Cerimoniós, escrita en la nostra llengua.

En el Primer del Crestià —de 381 capítols— Eiximenis pretén fer una introducció general, i al mateix temps apologètica, del cristianisme. I arribem així al capítol 58, que du per títol: Qui ensenya en special que en Cathalunya és multitut de sants e·y ha una cosa fort meravellosa.

Imatge del foli 43r de l’edició incunable (València. Lambert Palmart. 29 de gener de 1483) del “Primer
del Crestià” de Francesc Eiximenis.

Doncs aquest capítol comença dient: “E la nostra beneyta Cathalunya, no serà sens tot miracle? No plàcia a Déu. Car lexem star los grans miracles qui aquí·s fan contínuament en la gran e famosa invocació dita de la Mare de Déu a Montserrat, ans nostre senyor ensenya aquí altres grans miracles per mèrits de molts cossos sancts de què Déu l’ha honrada”.

Imatge del foli 43v de l’edició incunable (València. Lambert Palmart. 29 de gener de 1483) del
“Primer del 
Crestià” de Francesc Eiximenis.

I quina relació té el Primer del Crestià amb el País Valencià? El tema es complica un poc si tenim present que aquest llibre l’escrigué Eiximenis encara de Barcelona estant i fou conclòs possiblement en 1381, abans de la vinguda definitiva d’Eiximenis a València en 1382.

Doncs la relació és senzilla: el Primer del Crestià, junt amb la resta de volums escrits de Lo Crestià i una altra obra eiximeniana, el Regiment de la cosa pública, estaven lligats amb una cadena a la Sala del Consell de la ciutat de València perquè tots els ciutadans valencians que vullgueren pogueren llegir-lo.

Tots els ciutadans valencians dels segles XIV, XV i àdhuc posteriors, llegiren, doncs, i s’assabarentaren gràcies a Francesc Eiximenis dels prodigiosos miracles de la Mare de Déu de Montserrat.

Hui dia en molts indrets valencians, i per part de molts homes i dones valencians, hem vist que la presència i la devoció a la Moreneta continua ben viva. En efecte és ben viva al llarg de tot el territori valencià. Els valencians li podem demanar a la Moreneta que faça el miracle que l’Església catòlica valenciana deixe d’estar tan castellanitzada. Que deixe de ser hui dia, com dèiem més amunt, la institució més castellanitzada de la societat valenciana.

Lluís Brines

Perfils de la bona acollida (I)

-Acollida és obertura de ment, cor i acció davant la persona que se’ns apropa.

-Ser acollit/da és sentir-se reconegut/da com a persona, sentir-se volgut i únic davant qui t’acull.

-Acollir és reconèixer-nos com a persones iguals i adonar-nos de la realitat que ens envolta.

-Acollir  és escoltar i dedicar temps a l’altra persona sense mirar el rellotge.

-Acollir és evitar que el nostre ritme d’acció ens impedisca aturar-nos a escoltar l’altre/a.

-Acollida no és proteccionisme, sinó acompanyament per a col.laborar ambdues parts en el creixement mutu.

-Acollir és acceptar ser acollit jo mateix, doncs la veritable acollida és sempre mútua.

-Acollir és l’altre nom de l’amor. Per això, acollir és compartir.

-L’acollida és global, integral. És sentir-se germà/na de qualsevol ésser humà.

-L’acollida s’expressa en actituds, en gestos, en accions transformadores.

UBUNTU (I)

Nelson Mandela ens recomanaria el concepte africà d’UBUNTU: sentiment profund que sols la humanitat de la resta ens converteix en humans. Ubuntu és una regla ètica sud-africana enfocada en la lleialtat de les persones i les relacions entre aquestes. La paraula prové de les llengües zulú i xhosa: “umuntu, nigumuntu, nagamuntu”, que siginifica “Una persona és una persona a causa de la resta”. Ubuntu té diverses traduccions possibles, com són:

Humanitat cap a altres persones.

Si tots guanyen, tu guanyes.

Sóc perquè nosaltres som.

Una persona es fa més humana a través de les altres persones.

Una persona és una persona en raó d’altres persones.

Tot el que és meu, és per a totes les persones.

Jo sóc el que sóc en funció del que totes les persones som.

La creença és un enllaç universal de compartir que connecta a tota la humanitat.

Jo sóc perquè nosaltres som, i ja que som, aleshores jo sóc.

Nosaltres som per tant sóc, i ja que sóc, nosaltres som.

Humilitat

Empatia.

Una definició més extensa d’Ubuntu és que fa servir el bisbe anglicà sud-africà Desmond Tutu: “Una parsona és oberta i està disponible per a la resta, dóna suport a la resta, no se sent amenaçada quan altres són capaços i són bons en alguna cosa, perquè està segura d’ella mateixa ja que sap que pertany a una gran totalitat, i que minva quan altres persones són humiliades o menyspreades, quan altres són torturades o oprimides”.