26 d’octubre de 2013, ds
Tal com havíem quedat, els culés de l’expedició, en Jan, la Raquel (amb la pobra Abi, que ni li va ni li ve) i un servidor de vostès, ens posem en marxa de bon matí per anar a pendre possessió de la taula que havíem encarregat al Pollo Campero del costat del mercat, per veure, còmodament instal·lats, el partit de lliga Barça-Madrid, el Clàssic (i tan clàssic!), que en diu ara la premsa esportiva. Als altres dos el futbol els importa un rave (i ja ve just que sàpiguen amb quantes pilotes s’hi juga, o quantes porteries hi ha a cada cantó de camp), però s’hi apunten igualment, cavallers estrenus com són.
Al final, no sé quin recoi de problema hi ha, però resulta que no hi ha partit: aquí no el televisen, vaja, de manera que sortim del local dient penjaments i escopetejats, a buscar-ne un d’alternatiu, que el partit comença a les 10 del matí. (Som a Guatemala, i aquesta és l’hora local, però sabent com funciona la FEF, la Federació Espanyola de Futbol, no descarteu pas que algun dia decideixin, entre copa i copa de sobretaula, que les deu del matí, hora peninsular, és una hora estupenda per jugar a fúmbol…).
Encara tindrem sort: en un dels xiringuitos del mercat hi localitzem un munt de mindundis, vestits amb la samarreta del Barça o del Madrid, fent cua per entrar. Han disposat una tanca davant de la porta i cobren entrada, que és el preu de l’esmorzar. I ja ens teniu a dins, asseguts a taula (nosaltres tres, els altres s’han esborrat), en un local que té dos aparells de televisió, un a cada costat, de manera que seguis com seguis veus el partit. També hi ha, plantats a la paret, un gros escut del Barça i al costat un altre del Real Madrid: l’amo de l’establiment ho té clar!
Hi ha un ambientàs de por. Tots aquests dies ens hem fet un tip de veure pel carrer, a tot el país, nanos (i no tan nanos) vestits amb la samarreta blanca o amb la blaugrana (jo diria que guanyava aquesta, i per golejada), i ja ens havien dit que els partits de la màxima aquí es vivien amb molta intensitat, quasi (o sense quasi) tanta com al nostre país, però aquest matí ho podem comprovar en viu i en directe. El món és un mocador, nois, i a més sembla com si s’encongís…
Comença el partit, després que les grades han desplegat un gros mosaic per donar ànims a en Tito Vilanova, en la seva lluita contra la maleïda malaltia que el va obligar a deixar la banqueta a principi de temporada. El bo del Tata Martino el substitueix com pot, pobre home…!
Al minut 17:14 les grades hi tornen, aquesta vegada per l’altre clàssic, un crit que el sap tothom, corejat per tot l’estadi: “In!, In-de!!, In-de-pen-dèn-ci-aaa!!!!”… Se’m posa gallina de piel (i als altres em penso que també). Al cap d’un moment, en el minut 18, en Neymar marca l’un a zero.
Devia ser premonitori, perquè d’aquell moment ençà i fins al moment d’escriure aquestes ratlles l’onada no ha deixat de créixer i d’agafar impuls… [Aquest migdia, de l’últim dia de maig de 2014, ha tret el careto per la pantalla de plasma de la TV el doctor Rajoy, que és a Sitges amb la flor i nata de l’economia i l’empresa catalanes, i ha declarat, posant cara d’enigmàtic gallec –algú ha deduït que feia un conat d’ironia–, que “els xocs de trens passen perquè algú va en la direcció equivocada”, i que “d’això de la consulta” se’n va assabentar pel diari… Quin home més desgraciat, realment!, està a punt de començar a fer-me llàstima].
Una altra cosa que hem fet aquests dies a Guatemala, des de l’endemà mateix de la nostra arribada, és preguntar de tant en tant a la gent, quan venia a tomb, si havien sentit alguna notícia, alguna campanada, de la cadena humana que l’11 de Setembre passat va enllaçar Catalunya de nord a sud, de sud a nord. En Tano, ho feia, que ja li tenen confiança, i també per divertir-se una mica: i bé, doncs, la resposta va ser majoritàriament que sí, que sabien de què anava tot allò (probablement més que el Dr Rajoy, alguns d’ells), això és, que els catalans volem marxar d’Espanya (o treure’ns-la de sobre, per ser exactes). “Como ustedes en su momento“. Perfectament entès. No hase falta desir nada más…!
Tornem al partit: som a la segona part, i algú, en Cesc, crec, fa una passada de llarga distància a l’Alexis, el més sud-americà del Barça, que es pixa en Varane amb una finta i quan li surt a l’encontre el porter, en Diego López, l’Alexis para en sec, xuta suaument enlaire i la pilota entra a porta amb una increïble vaselina… Quina meravellosa el·líptica, quina obra d’art! La cridòria és eixordadora: el partit és nostre. Però el Madrid encara té temps –en temps de descompte, això sí: un altre clàssic!– de fer el seu golet. Dos a un i cap a casa. I nosaltres cap a l’aeroport a tota llet, que hem de ser-hi no sé quanta estona abans no surti l’avió.
Arribem a la capital sense entrebancs. L’aeroport és pràcticament dins la ciutat, però avui el trànsit és força fluid. Ens hi esperen, vora la porta de sortides, en Feliciano i la Maria, que han vingut a Guatemala City a arreglar papers. Quan hem baixat els embalums del bus, ens fem una foto de família, i la Maria, tota amabilitat, ens regala unes peces de roba fetes a mà. Aquí s’acaba la nostra aventura centramericana.
Finalment agafem l’avió, un trasto enorme, per anar tot just fins a San Salvador, on fem escala. En aquest curt trajecte em toca de companya de seient una senyora madrilenya, de mitjana edat. M’explica, amb aquell estil tan seu dels madrilenys, que fa un munt d’anys que fa aquesta ruta –se li nota–, i que treballa en temes de cooperació, però circumscrits a la “recuperació de monuments”. M’estalvio de preguntar-li quins.
A l’aeroport salvadorenc ens fan baixar de l’avió tant si com no, i ens fiquen, amb tot el passatge, en una gran peixera, una horeta llarga. Un cop a dalt de l’avió altre cop, ja fa estona que s’ha fet fosc, i així que ens hem enlairat, de seguida la quietud és gairebé completa. Tothom s’ha acomodat sota les mantes per clapar tant com sigui possible. Això fa que el viatge de tornada sembli sempre més curt, i la gent hi col·labora mantenint la persiana de les finestres abaixades fins i tot quan ja s’ha fet de dia.
Arribem a Barcelona –després d’haver canviat d’avió novament a Madrid-Barajas, com a l’anada– a mitja tarda del diumenge 27 d’octubre. Els diaris esportius del dia parlen del “Súper líder” Barça, que s’ha posat a sis punts per davant del rival blanc. [Del “súper Atleti”, ni piu].
En Jan, mentrestant, ha recuperat la furgona de l’aparcament, i quan ens posem en marxa el sol ja va a la posta, una mica a l’esquerra de la mítica muntanya de Sant Ramon (mítica per a mi, que vaig viure quatre anys, dels onze als catorze, a la seva ombra), que presideix i protegeix la vila de Sant Boi de Llobregat.
Tornem a casa.
