Diuen que la crisi ha obert els ulls a molta gent d’aquest petit país, que s’han adonat, fent el simple compte de la vella, que aquestes estretors que passen les famílies catalanes, els negocis, els professionals de l’ensenyament, de la cultura, de la sanitat, etc, etc, i d’una manera o altra tot déu, a Catalunya, no existirien, o serien d’una intensitat molt més baixa, si no haguéssim de suportar entre tots, com un sol i empobrit home, el peatge de la descarada fiscalitat (la
Hacienda) castellana.
Les coses evolucionen tan de pressa, però, que personalment tinc la impressió que aquest argument, tot i ser de la màxima contundència, és tan evident que ha passat a un segon pla, que no vol dir pas que se’l deixi de tenir en compte, ni aquí ni fora d’aquí. Al contrari, ja dèiem l’altre dia que aquesta qüestió tan escandalosa ha saltat les fronteres estatals i ara mateix està present a les cancelleries europees, i més que en cap altra a la de la cancellera Merkel.
Allò que a hores d’ara pesa més, vull dir, la raó que supera la poderosa raó de l’economia i que ha portat aquest dissabte passat 90.000 catalans al Camp Nou és, amb tota probabilitat, la constatació d’un fiasco: la presa de consciència que el punt mort en què han caigut les relacions entre l’Estat i Catalunya no té solució de continuïtat, que és definitiu. I que la mona, encara que es vesteixi de seda, en mona es queda.
I amb quins moviments maldestres prova de camuflar-se, la ditxosa mona! Avui mateix, el ministre recaptador, Gargamel Montoro (que per no desentonar amb els seus socis de partit últimament s’està ficant de peus a les pròpies galledes), ha anunciat que estan decidits a fer públiques regularment les balances fiscals, però per si algú es pensava que això anava en la direcció d’afluixar cap corda, se’ns diu tot seguit que el comptable encarregat de fer-ho serà… de la FAES! (Una de les entitats castanyoles més subvencionades amb diner públic, per cert, cosa que no sap o que aprova l’inquisitiu ciutadà Albert Rivera, perquè no se li ha sentit dir-ne ni piu).
Una més, tant se val. Més il·lustratiu encara que aquest tarannà propi de l’explotació colonial hi ha les reaccions que les manifestacions de la cultura catalana provoquen en la constitució feixista de la mentalitat mesetària. L’última mesura ens la dóna, no cal dir-ho, fer un cop d’ull a la premsa espanyola, “nerviosa amb l’èxit del concert independentista” (cliqueu aquí: VilaWeb). Res de nou: més rajols al mur que aquells totxos s’entesten a aixecar entre aquest país i el seu. Allò que resulta interessant de debò és comprovar les reaccions que les seves reaccions histèriques provoquen fora d’Espanya. “La premsa alemanya constata que Espanya ja és totalment absent a Catalunya”, llegim a la plana web d’Ara o mai, a propòsit d’un article recent del rotatiu Frankfurter Allgemeine Zeitung sobre l’actualitat del nostre país. I en aquest mateix web podem trobar un parell de peces més (“Nou avís europeu a Madrid: l’ex-ministre d’Exteriors eslovac avisa Rajoy que ‘s’ha de prendre molt seriosament’ la carta de Mas pel referèndum”; i “Prohibir un referèndum denota tenir por de la pròpia població”, segons un catedràtic del Centre Willy Brandt de la Universitat de Wroclaw) que són, com diu un dels titulars, tot un avís per a navegants (per a navegants amb ulls i orelles, però: no sabem, doncs, si serà captat pels seus destinataris).
Amb tot això que dic, s’entendrà, crec, i potser serà compartida, la sensació de fatiga que produeix la lectura d’un article com el que rescato de La Vanguardia de fa tot just tres anys (18 de novembre del 2010), escrit per David Garcia. L’autor té més raó que un sant, és clar: Espanya ens ha esquilat de mala manera, sistemàticament, i fins aquí hem arribat. Hora de dir prou! Els diners que ens ha costat aquesta broma absurda no ens els tornaran pas, però s’ha acabat la festa de la solidaritat obligatòria. No podem permetre més que ens prenguin els calés, però sobretot no hem de permetre mai més que ens prenguin el pèl.
Un mal negocio
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar.
Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
