Alemanya està de moda. La senyora Merkel, l’Euro, la crisi, els bancs, Bayern de Munich i Guardiola, feina per als joves ….. i el meu disc dur comença a recordar.
Vaig viatjar a Alemany per primera vegada l’any 1964. Tenia dinou anys i vaig acompanyar un nombrós grup d’empresaris catalans i espanyols en un viatge de negocis a Alemanya per visitar la Fira Photokina a Colònia. El meu nivell d’alemany és alt, i encara ho era més l’any 1964. Vaig estudiar a l’Escola Suïssa de Barcelona on la llengua vehicular era l’alemany, des de parvulari fins l’últim curs. Deu anys en total. Per acompanyar aquest grup d’empresaris l’agència de viatges on treballava aleshores, no va dubtar en enviar-me a mí per els meus coneixements de la llengua.
El prestigi de la marca ‘Alemanya’ tothom el coneix i segurament l’ha experimentat. Jo vaig volar a Colònia també pensant en que tot aniria perfecte, sense problemes, ben organitzat. No va ser així. Jo havia d’actuar, i fer veure al grup d’empresaris, tot homes, que coneixia el país, tenia experiència i mentre recollìem l’equipatge jo anant llegint els rètols per on havia d’anar.
Recordo un aeroport petit, familiar, on tots els avions eren amb motor d’hèlice. La primera sorpresa va ser quan l’autocar i la persona responsable de l’agència alemanya m’informa que l’hotel de Colònia era ple, i havíem d’anar a Duisburg, a 90 kms, on teníem l’al.lotjament. Primer enfrontament amb el grup d’empresaris ! El trajecte per carretera de Koeln fins a Duisburg em va ensenyar l’Alemanya industrial, treballadora, fums, xemenies, fàbriques, tot molt fosc. Boires. El Ruhr. Era el mes de setembre. Arribem a l’hotel, si és que es pot dir que era un hotel …. Un bloc d’apartaments, sospitosos, on en un d’aquests habitatges havíen de compartir espai, vuit homes empresaris. No recordo que ningú pogués dormir tot sol. Bé sí, jo, perque era la única dona. L’agència alemanaya, corresponsal i col.laboradora de l’agència de viatges de Barcelona, va marxar, em va deixar sola davant els crits i les queixes, totes raonables (havíen pagat molts diners per aquest viatge), fins que tard, de matinada tothom va coincidir que millor això que res, i demà ja aniríem a Colònia, a la Fira i a reclamar.
Vaig fer el viatge en autocar des de Duisburg a Colònia tots els díes, sis en total, i a més havía d’esperar el segon grup d’empresaris que veníen des de Madrid. I la sorpresa va ser majúscula! Aquest grup sí tenia habitacions a Colònia ! Va ser un desgavell organitzatiu i molt poca professionalitat per part dels alemanys. En aquestes circumstàncies, no vaig poder conèixer la Ciutat ni aprendre, ni parlar amb gent i tampoc visitar la catedral. Tot van ser problemes, discusions. Els empresaris van gaudir de la Fira i van poder intercanviar propostes de negocis i veure totes les novetats del món de la fotografia.
Els trajectes de Duisburg a Colònia es van fer llargs i havíem de matinar. Les cues a les carreteres pel matí i a la tarda, immenses, retencions mai vistes per a mí que venia d’un país gens desenvolupat i amb pocs cotxes.
I el dia de sortida encara més sorpreses de la ‘famosas eficiència’ alemanya. En aquest cas van rebre els empresaris de Madrid. Aeroport de Colònia. Vol fins a Frankfurt i enllaç amb el vol de Madrid. Impossible de creure (en aquell moment) …… la noia de Lufthansa em comunica que dos persones del grup no teníen reserva. Mentida. Fins i tot m’havíen donat la targeta d’embarcament. Havíen fet un ‘overbooking’ de llibre. Amb l’experiència guanyada a pols, vaig discutir, vaig cridar, i fins i tot vaig poder pujar a l’avió, entrar-hi i comptar les persones !!! Res a fer, complet. Els dos empresaris van haver d’agafar l’avió següent i volar amb mí fins a Frankfurt, i jo a corre-cuita amb ells per no perdre l’enllaç i per uns poquets minuts, els ‘eficients’ alemanys van proporcionar-nos un transport directe fins l’avió que era ja a punt d’enlairar-se i volar fins a Madrid.
Vaig trucar al meu cap a Barcelona per dir-li que després de la setmana viscuda, em quedava a Frankfurt a descansar un parell de díes. I així ho vaig fer. No recordo gaires coses de la Ciutat, perque senzillament no hem va agradar gens. Potser algun parc, però poca cosa més. He estat a Frankfurt diverses vegades, i continúa éssent una Ciutat no gaire privilegiada, però finalment jo sempre hi trobo llocs bonics, agradables, potents.
No he tornat ni a Koeln ni a Duisburg. Sí he viatjat per Alemanya, sobretot Berlin. Però aquest serà un altre capítol. La primera vegada quan encara hi havia el mur i vaig travessar-lo en un bus turístic per visitar ”l’altra banda” ….
He llegit que el nou aeroport de Berlin tampoc es pot inaugurar enguany i ja porta CINC ANYS de retard. La marca ‘alemanya’ no és tan perfecta, però tenen una capacitat de superació, d’organització, de mantenir la rutina diària, d’orgull, que els fa ser ‘quasi’ perfectes. Potser aquesta arrogància, aquesta superioritat per damunt de la resta de món, és el que a mí em molesta i no he acabat mai de trobar-m’hi bé.
Fotografia: Pocs anys després d’acabada la guerra. Colònia. Tristor, que és el que vaig copsar en aquest el meu viatge de l’any 1964.
