Chào ông Viêt Nam

El mes d’octubre de 2012 es va publicar un document, ESTATUIR, un informe completíssim, elaborat per experts. Els ciutadans i ciutadanes hauríem de llegir-lo, tots, i a continuació escoltar  o no, els polìtics, perque ja han començat a sargir la seva teranyina política. Estic segura que els que hagin llegit aquest Estatuir ni els feran cas, entendran que tot el que diuen és fer volar coloms i continuar com fins ara, exercir la partitocràcia.

El document que avui s’ha filtrat a la premsa és ni més ni menys un document de treball, per començar, per dialogar, per fer esmenes.

Hi ha polítics que prioritzen el partit abans que el país.

ESTATUIR  CATALUNYA – Les accions per establir un nou Estat ha estat escrit per Salvador Cardús, Ramón Folch i Sergi Rovira. Un informe completíssim el.laborat amb la col.laboració i opinió de diferents experts des de Carles Boix, a Antoni Serra Ramoneda, Gemma Brió, Guillem López-Casanovas, Eduard Vallory, Gabriel Borràs, Jordi Foz i d’altres.

Un simple click a l’enllaç –  ESTATUIR  – i comenceu a llegir. És un informe-document obert, per discutir, per millorar, per arribar a un acord, per saber el camí a prendre. És un informe on està tot el que el poble va expresar el dia 11 de setembre de 2012.
És el començament del camí per la independència.

Bròquil is OVER !

Notícies tristes, i molt actuals. Un foc descomunal està arrasant la costa est de Tasmania, no gaire lluny de Hobart, la seva capital. Les temperatures s’han enfilat fins els 50º, fa vent i la sequera és persistent. La fotografia està feta des de dalt d’un edifici, finals d’octubre de 2007. Hobart la capital és una Ciutat que t’enganxa immediatament, només arribar. Res a veure amb el temps de sequera i calor que ara estan patint.

Tasmania va ser la cirereta del meu viatge a Austràlia aquella tardor en el nostre hemisferi i mitjans de primavera a les antípodes. I curiosament la fotografia de Hobart i la seva magnífica badia, la podem contrastar amb la que he vist fa tot just un dia amb el foc descontrolat que ha cremat milers, milers d’hectàrees. Veure l’arxiu.

També he inclós altres fotografíes d’aquesta illa misteriosa, salvatge i gens tenebrosa com ens diuen en moltes guíes o novel.les. Tot és natura i pots tenir el privilegi de endinsar-te en boscos on des de fa milers i milers d’anys, ningú més hi havia passat. Vaig tenir la sensació de ser el primer ésser humà caminant dins un bosc on els arbres no deixaven entrar la llum del sol. 

Vaig volar de nord a sud de l’¡illa i vorejant la costa salvatge per el South West Cape, on només hi pots accedir per mar o en helicòpter o un hidrovió. També recordo el dia d’arribada a Hobart, dissabte, on fan mercat, en un barri de nom Salamanca. i poder contemplar i viure amb aquests animalons tan bonics anomenats wombat i que només pots trobar-los a les antípodes.
En aquests apunts, els comentaris de blocaires amigues van millorar-los i de molt. Referències a Rita Levi-Montalcini i Eudald Carbonell…. Volar, el somni de na Xesca Ensenyat …

 

En els meus viatges m’agrada molt fotografiar els arbres. Aquest arbre és magnífic. Els quatre díes que vaig passar a l’Outback australià me’l mirava cada matí. Era allà.
Eucaliptus obliqua. A Austràlia hi ha unes 700 varietats d’eucaliptus. En un dels meus apunts de l’any 2007, ja vaig expressar la meva sorpresa quan comences a conèixer els noms que els australians han donat a llocs, pobles, arbres, animals. Sempre sorprenen.
Per exemple els noms de diferents varietas d’eucaliptus els anomenen kakadu wollybut, o bastard tallow-wood, o gympie messmate, candlebark o ghost gum. 

I per a mí tots eren eucaliptus. De fet els australians de manera general els anomenen gum tree. I el més espectacular que vaig veure, és el de la fotografia. Mirar al cel i trobar-te amb aquesta meravella de gum tree a primera hora del matí era tot un esclat de joia. Molt a prop d’Uluru.

Com també m’agraden altres fotografíes de diferents varietats d’eucaliptus, i si així ho desitgeu, les podeu veure en l’arxiu.
He de dir que si camines per un bosc d’eucaliptus i vols veure koalas, compte, perque la tortícoli està assegurada o una rebrincada per no mirar al terra, també.

 

Aquests primers díes de l’any 2013 poso ordre de tot el que he anat recollint dels meus viatges: fotografies, guíes, pedres, petxines, tasses, pintures, joguines, calendaris, moltes coses.
Les fotografíes és el recull més preuat. Camins, paisatges, persones, monuments, llocs, menges, animals, rius, cel, mar. Per què no recordar moments viscuts dels viatges  al llarg de l’any fins el dia que comenci el meu nou viatge ? Tinc un bon arxiu de fotografíes. 
Començo amb una de les que més m’agraden:

Camins creuats en un camp d’arròs a Viêt Nam.
25 de setembre 2006. Ruta de Hà Nôi a Sa Pa en cotxe. Un petit minibus. Més de dotze hores de viatge. Temps per veure moltes coses, conèixer gent, embadalir-te amb els paisatges.

I vaig seure sota un gran arbre mirant un camp d’arròs d’un verd intens, quan de sobte va aparèixer una noia caminant per aquests camins creuats. Aquell moment de placidesa sempre el puc recordar mirant aquesta imatge.

Ens han deixat per sempre després de viure 104 i 103. Unes vides llargues, intenses. Com a dona m’hagués agradat ser com Rita Levi-Montalcini, i tenir un amic com el Dr Broggi.

Tots dos capdavanters en les seves professions, la medicina, i tots dos també al capdavant de les llibertats dels seus pobles, defensors dels drets humans i les llibertats.

Tots dos avantposaven la humanitat davant qualsevol tecnologia. Ella i ell van viure sempre pensant en un futur millor.

El Dr Broggi em va operar d’apendicits fa trenta-cinc anys. No havia sofert cap atac, simplement la tenia atrofiada i em va dir que no servia per a res, i millor extirpar-la, així m’estalviaria problemes i haver de córrer en cas d’un més que probable atac d’apendidicis. En preguntar quan hauria de pagar (les meves condicions econòmiques eren febles, com sempre) va fixar una quantitat que podia assumir, sense problemes. Un dia d’estada a la clínica, perque no cal estar-hi més temps, gastar diners i menjar malament. Marxes a casa, fas bondat, vine al meu consultori cinc díes després i treurem els punts. Per cert, he mirat com ho teníes tot, així de passada, i cap problema. Tot a lloc. Anys després ens vam trobar tots els dimarts, a l’hotel on treballava. Ell anava a dinar amb gent del Rotary. Posteriorment ens vam trobar diverses vegades a l’autobus no. 16 o 17. Sempre  vam estar petant la xerrada. Sempre donava bons consells, em parlava amb veu alta de tot el que passava en el precís moment. Va ser un pou de saviesa.

La seva última imatge que tinc va ser el dia 9 de juliol 2011 en una manifestació per exercir el nostre dret a la independència. El van pujar juntament amb el Dr Doménech i en Heribert Barrera a dalt d’un camió per poder parlar a la gent que erem allà.
Les màquines no consolen, sempre deia. Els sentiments, l’amor, estar acompanyat, parlar amb la gent, explicar les experiències tan científiques com humanes, aquestes eren les seves lliçons.

Gràcies Dr Broggi. Gràcies Rita Levi-Montalcini.