RAMA, L’HEROI POLIÈDRIC

Deixa un comentari
El Ramayana – un dels dos grans poemes èpics de la literatura sànscrita – ens presenta l’extraordinària vida de Rama, un fill, germà, príncep, espòs, guerrer i rei exemplar. Al llarg dels segles ha estat – i segueix sent – un model de comportament per a les successives generacions de l’Índia. L’obra, sortosament, s’ha incorporat al corpus fonamental de la literatura universal.

L’argument bàsic és senzill i familiar: el marit s’enfronta a un rei enemic que ha raptat la seva esposa. Altres elements ens són també coneguts: els trets fonamentals d’alguns personatges i episodis concrets, com batalles i combats individuals, intervencions divines, descripcions de palaus i de ciutats…

Però molts altres són exclusius del Ramayana. En destaquen el període descrit que s’inicia abans del naixement de l’heroi, la intervenció decisiva en la trama d’animals humanitzats i, sobretot, el llenguatge.

Ric i exuberant, la seva precisió matisa tot el que descriu, especialment els sentiments dels personatges, especialment del propi Rama: enfrontat al seu destí, ple de contradiccions entre els deures de la reialesa i els del matrimoni, pren decisions que l’omplen de dolor. Ple de dubtes, la seva humanitat arrossega el lector.

El Ramayana és un clàssic i, per tant, una obra permanentment moderna.

(A la continuació d’aquesta entrada, he inclòs un brevíssim fragment del primer capítol del segon Cant del Ramayana.) 

Ramayana. Cant II. Capítol 1.

… Rama era modest i mai no mostrava ni els seus sentiments ni el que pensava. Ajudava els altres sense dubtar-ho. No s’irritava mai ni s’alegrava sense motiu. Sabia quan havia de donar i quan havia de rebre. Era devot, tenia una ment ferma i tranquil·la i només s’evoltava de bones persones. No parlava de ningú; era diligent i curós. Reconeixia els propis errors i també els dels altres.

Sabia la teoria i la pràctica de les ciències. Era hàbil en penetrar els cor dels homes i refusava o concedia favors amb clarividència i amb respecte als preceptes. Sabia quan calia afavorir i quan castigar. Coneixia els mitjans per a aconseguir ingressos i con controlar les despeses.

Mantenia el rang més alt en les reunions doctrinals i només gaudia del lleure després d’haver satisfet els seus interessos i acomplert els seus deures. Mai no s’estava inactiu.

Era una excel·lent genet i un gran ensinistrador d’elefants. Reconegut com el millor arquer del món, fins i tot els grans conductors de carros de guerra s’inclinaven davant seu…

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura sànscrita el 30 d'abril de 2012 per toni-f

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.