LA VIA SÀNSCRITA

El preludi d’aquesta excel·lència es troba en el Rigveda, una col·lecció d’himnes, majoritàriament religiosos però també descriptius de fets quotidians, redactada en vèdic, una llengua anterior al sànscrit, propera a l’avèstic, idioma del zoroastrisme a l’antiga Pèrsia i amb clares semblances amb altres llengües d’arrel indoeuropea com el grec clàssic i el llatí.

Després d’un llarg període de desenvolupament de la literatura vèdica, es produeix l’eclosió del sànscrit amb grans obres èpiques. El Mahabharata – una obra bellíssima i gegantina, que supera en llargada més de vuit vegades l’Odissea i La Ilíada juntes – i el Ramayana, en són les mostres més destacades.

A partir del s. III dC, s’inicia una fèrtil època, anomenada clàssica, caracteritzada per obres dramàtiques, poètiques i narratives de gran qualitat, que s’allarga durant 500 anys. S’inicia aleshores l’apogeu literari de les llengües vernacles com, entre d’altres, l’hindi i el marathi.

Des de mitjans del segle XX, una munió d’autors que no renuncien a seguir utilitzant la llengua que, durant molts segles, ha transmès ininterrompudament la cultura del subcontinent indi, ha reprès la publicació de tota mena d’obres, en tota mena de gèneres.

El sànscrit és la llengua en la que ha estat escrit un veritable univers literari, amb immensos oceans i grans continents, altes serralades i fèrtils valls, racons deliciosos i panorames de vertiginosa bellesa.

La literatura sànscrita és un univers per descobrir.