En la presentació del volum dedicat al teatre de Friedrich Schiller (núm 23 de les “Millors obres de la literatura universal”, d’Edicions 62), Artur Quintana situa el lector fent unes interessants reflexions sobre la intenció nacionalista de l’autor alemany. Si hom s’entreté a lligar, durant la lectura, els elements alemanys amb els catalans, en surt una saborosa maionesa. Us convido a llegir, doncs, fent aquesta senzilla i instructiva operació mental:
«El drama Els bandits de Schiller té al començament una acotació on s’indica que “l’acció se situa a Alemanya”, i això, que ara llegim quasi sense adonar-nos-en, era en el moment en què s’escrivia l’obra -1780- una afirmació revolucionària, car debades hauríem buscat en els mapes de l’època aquest Estat. En el territori per on aleshores s’estenia la nació alemanya hauríem trobat només Prússia, Suïssa, Leiningen, Württemberg, Zweibrücken, Nos provinces d’Alsace… i així fins a uns quants centenars d’estats i territoris. Enfront dels governants de l’època, per als quals la idea d’unificació dels Països Alemanys [atenció a l’epònim!] era un producte de política-ficció, els poetes i els escriptors alemanys de la Il·lustració, i Schiller entre ells, maldaven en llurs obres per aconseguir la unitat de la nació.
»En una comunicació titulada “Què pot aconseguir realment un bon teatre estable?”, presentada a la Societat Palatina Alemanya de Mannheim el 26 de juny de 1784, el jove Schiller exposaria amb un llenguatge deliciosament divuitesc la manera com ell creia que el poeta i especialment el dramaturg podrien contribuir a la solució del problema nacional alemany. “(…) No puc pas deixar d’esmentar jo ara la gran influència que un bon teatre estable podria tenir sobre l’esperit de la nació. Anomeno esperit nacional d’un poble la similitud i l’acord en les opinions i tendències envers determinats fenòmens, enfront dels quals una altra nació opina i sent de forma diferent. Només el teatre es troba en condicions de provocar en gran manera aquest acord, perquè només ell s’estén per tots els dominis de la saviesa humana, esgota totes les situacions vitals i porta la llum a tots els racons amagats del cor. El teatre aplega en si mateix totes les classes i tots els estaments i té el camí més fressat cap a l’enteniment i el cor. Si en totes les nostres peces dominés una tendència principal, si tots els nostres poetes es posessin d’acord fundant una ferma unió per aconseguir aquest objectiu (…), en una paraula, si aconseguíem de tenir un teatre nacional, esdevindríem també una nació. Què va unir tan fermament Grècia? Què hi havia en el teatre que atreia el poble amb tanta força? No pas altra cosa que el contingut patriòtic de les peces, l’esperit grec, el gran interès, abassegador, de l’estat, l’humanisme que hi bategava”. Quan Schiller escriu aquestes ratlles, Alemanya està faltada encara d’uns autors clàssics, acceptats per tothom i amb els quals la nació, massa enlluernada pel llatí i el francès, pugui identificar-se. Això és el que ell mateix i la gent del seu temps -Goethe, Kleist, Hölderlin…- aconseguiran, però llavors, a la dècada dels vuitanta del segle xviii, tot just començava.
»(…) Schiller va treure l’argument principal d’Els bandits d’una narració de Schubart que aquest autor havia publicat el 1775 (…). Per als bandits, que no constaven al text de Schubart, Schiller s’inspirà en fets reals de bandidatge al segle xviii esdevinguts a Francònia, Turíngia i Bohèmia; i per a Karl Moor, el bandoler romàntic, ho féu en la figura del bandoler català Perot Rocaguinarda [Perot lo Lladre] que coneixia pel Quixot».
…
4 reflexions a propòsit:
La somiada nació alemanya de Schiller és aquesta nació alemanya d’ara, al cap del govern de la qual hi ha Angela Merkel (nadiua d’aquella aberració coneguda com a Alemanya de l’Est i autobatejada com a República Democràtica Alemanya, fins a la caiguda del Mur de Berlín), que és aquesta senyora que des de la distància controla el beneit que està suposadament al capdavant del Govern de l’Estat autoanomenat Espanya i autoqualificat de democràtic, i li marca el camí, incapaç com és, aquest collons d’Estat, de funcionar sense la dependència d’Europa -Alemanya, bàsicament-, d’una banda, i de Catalunya -dels Països Catalans-, de l’altra; una doble dependència, no caldria ni dir-ho, ben diferent l’una de l’altra.
La tan consolidada nació alemanya d’ara, doncs, el 1780 encara no existia, i aquell any en feia 66 que Catalunya, que llavors ja feia temps, segles, que era i funcionava com una nació, havia deixat de ser-ho, oficialment, amb la intercessió de les armes franco-castellanes de Felip V… La memòria és feble, però per això hi ha els llibres d’història, per als desmemoriats selectius que pretenen reescriure-la, o esborrar-ne fragments molestos, al seu aire. En aquest sentit també podríem parlar d’Itàlia, la unificació de la qual va tenir lloc fa tot just un segle i mig: 150 anys, no pas més, tot i que les aspiracions nacionalistes dels italians es remunten com a mínim al segle XVI, amb la significada reivindicació implícita i explícita ni més ni menys que de Niccolò Machiavelli, o Maquiavel, en els seus escrits. I tanmateix, a la majoria dels italians d’avui dia, pel que sembla, els hi costa un ou entendre el cas dei catalani i les seves reclamacions nacionalistes: per esdevenir (per tornar a ser) un Estat sobirà, deslligat dels amarratges insuportables (els italians bé que haurien de recordar les seves pròpies experiències fins a mitjan segle XIX!) a una potència estrangera de molt mala jeia… Entre altres moltíssimes coses, el dia que Catalunya es (re)converteixi en l’Estat català que no hauria d’haver deixat de ser mai, ni els italians, ni els alemanys, ni els francesos, inclosos els més jacobinistes, no tindran aquests problemes de miopia que manifesten.
També ho ha acabat entenent així, finalment -no podia ser d’altra manera-, el president Pujol, com hem sabut gràcies a les seves celebrades declaracions recents en l’editorial de la seva plana web: “Podria pasar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència” (vegeu la resta de l’article,”Del Tribunal a la independència. Passant pel Québec”, totalment imperdible, i diria que històric, clicant aquí).
Aquest és un dels dos problemes que té ara mateix Catalunya, diu el President; sobre l’altre, el de la crisi econòmica i la manera d’afrontar-lo del PSOE i del PP, Jordi Pujol ens veu davant d’un “canvi de rasant”, i en fa una descripció en la qual aquests dos partits queden malparats a parts iguals. Per als qui us doneu l’oportunitat de llegir-lo (clicant aquí), us enganxo el vídeo d’aquí sota, il·lustratiu a més no poder sobre la mena de governants superdotats -en aquest cas, el que es presenta com a presumpte recanvi a l’inefable Rodríguez Chapucero-, que hem de suportar al timó de la nau en què ens tenen embarcats. Es tracta d’un fragment de l’entrevista que va fer el cursi de director d’El Mundo doblat a periodista televisiu -i quin goig que fa, davant les càmeres de la seva cadena!- al doctor Mariano Rajoy, en què aquest fa un paper d’estrassa impressionant, intentant respondre a una innocent pregunta d’una futura jove emprenedora i votant del PP; ens podem estalviar, perquè és pura tortura, la resta, al llarg de la qual Pedrojota no es pot estar de remenar una vegada més els fems judicials del luctuós 11-M.
I l’últim apunt serà un recordatori -innecessari, però oportú- del còmic Albert Boadella, àlies Serrallonga (àlies amb què era conegut Joan Sala i Ferrer, bandoler també nyerro, igual que en Perot Rocaguinarda), que en el seu moment es va posar com un basilisc pel nom de Teatre Nacional de Catalunya amb què es va batejar l’equipament construït segons projecte de Ricardo Bofill al Poblenou de Barcelona. En plena deriva antinacionalista (catalana, és a dir, pro-nacionalista espanyola), que arrencava del seu vell litigi contra la figura del burgès nacionalista Jordi Pujol, el noi de la plana de Vic trasplantat a la meseta castellana devia combregar, coneixent-la o no, amb la teoria de Schiller, i doncs devia ser precisament per aquest motiu que li emprenyava que es materialitzés en un edifici de maons i vidre la pretensió del departament de Cultura, llavors en mans de CiU, de visualitzar a través del teatre i totes les seves potencialitats una idea de nació, en aquest cas no pas per crear-la, la nació, sinó per recrear-la (o per reunificar-la, si parlem, continuant amb els paral·lelismes amb l’Alemanya del s XVIII, de Països Catalans). El cabreig boadellià no fa sinó escenificar que el vell Schiller tenia raó.
