L'Hereu Riera

_{«Això d’Haití és un drama però el món, de vegades, fa net. No podem
viure tots tant de temps i només els millors i els que viuen en millors
condicions perduren. El món menstrua, com així ha de ser. No me
n’alegro, de la tragèdia d’Haití, però aquestes coses passen i
equilibren el planeta. La major part dels que poden estar en desacord
amb aquesta mena de comentaris són pobres morts de gana que sort en
tenen que aquests que estan més morts de gana que ells, de tant en
tant, un mal vent se’ls endú. Perquè si el món no menstrués i haguéssim
de repartir la caritat entre tots els pobres del planeta, tard o d’hora
tots aquests funcionaris, ganduls, i obrers que es prenen la baixa per
causa de malalties imaginàries, s’haurien de posar a treballar i els
comitès d’empresa quedarien abolits per raons d’extrema necessitat. Ara
tothom fa el ploricó amb Haití, però els més solidaris, i els que més
ploren, que solen ser els més inútils i els més desgraciats, tenen la
immensa sort que de tant en tant una tragèdia com la present escombra
una part de misèria mundial i els socialdemòcrates de casa nostra
tornen a ser els pobrets oficials, mereixedors de tota quanta
subvenció. Això d’Haití és una manera un poc aparatosa -però una
manera, al capdavall- de fer net al planeta. Morir és tràgic però viure
a Haití no pot dir-se que sigui gaire més agradable. Vull dir que els
morts d’aquests dies tenen, com a mínim, el consol de no haver de
continuar vivint a Haití. Si això hagués passat a Europa sí que hauria
estat un autèntic drama. Haití qui sap on és, qui sap on para. Es pot
ser tendre i ser dur. El món menstrua i tria el dia, el raig i el lloc
oportú»}.

Aquest article de Salvador Sostres, publicat al seu blog (“El món menstrua”, 15 de gener), ha aixecat una ingent quantitat de comentaris, la majoria de rèplica (només al blog, un parell de centenars), i una altra ingent quantitat d’insults, que van del de fill de puta per ‘munt. El primer cop que el vaig tenir a davant dels ulls el vaig haver de rellegir un parell de vegades, per veure si hi havia per sota algun traç irònic que se m’escapés, si allò anava de broma o no (com el dia que va proposar als seus lectors de pagar per llegir el seu blog, ja que escriure és el seu ofici i bé n’ha de viure, segons la pròpia argumentació, que desconec si va reeixir o no). Però sembla que no és pas el cas, més enllà del sarcasme que pugui gastar pels inútils i desgraciats que ploren per Haití i van de solidaris.
En Salvador Sostres no està d’òsties, i té per costum disparar, si cal, amb bala i fer-ho amb la cara descoberta. Molt bé. No sé si, fent servir el seu llenguatge tan políticament incorrecte com li dóna la gana que ho sigui i fotent-la pel broc gros sense manies contra tot quisqui que ell pensa que s’ho mereix, no sé si així aconseguirà aixecar el nivell del debat al nostre país, que és de sostre tan baix, segons que ell no es cansa de denunciar. Però sí que puc dir que, per molt estripat que sigui el seu estil i per molt grosses que les digui, no per això deixaré de llegir-lo. Primer, perquè no deixa de ser una sort que hi hagi gent que parli sense embuts, a risc fins i tot d’equivocar-se i d’equivocar-se greument, perquè és menys perillós un malparit que parli clar que un malparit que vagi de tapat i amb ambigüitats hipòcrites; però també perquè si algú així pot fer emprenyar, també pot fer pensar, si més no obligant-te a portar-li la contrària, que és una manera de raonar.

Encara hi ha una altra raó, però, per seguir-li si fa no fa el fil, i és la d’esperar si algun dia, quan ja hagi anat contra
tot i contra tothom, proposa alguna mena de remei en positiu. En Salvador Sostres és un
opinador visceralment anticomunista i antiislamista, radicalment
contrari al tripartit governant a Catalunya i furiosament fustigador
dels multiculti…, però què més?
Jo crec -i potser algun dels 200
comentaristes esmentats que passi per aquí em crucificarà, per això que
diré- que en Sostres és un paio honest, que diu allò que pensa
—calculant-ne o no, o més o menys, les conseqüències, i per molt
desagradable que pugui arribar a ser—, però no li acabo de veure què
proposa, no veig quines vores toca. Pot afinar el diagnòstic, pot
afinar la punteria, però no sé a quines ribes voldria que arribéssim:
“Si el món no menstrués i haguéssim
de repartir la caritat (atenció a l’expressió!) entre tots els pobres del planeta, tard o d’hora tots aquests funcionaris, ganduls i obrers que es prenen la baixa per causa de malalties imaginàries s’haurien de posar a treballar i els comitès
d’empresa quedarien abolits per raons d’extrema necessitat”, diu, com
si els pobres del planeta fossin una pura fatalitat, i una mera excusa
per atacar els funcionaris, ganduls i obrers d’aquesta part de món
nostra, tan autosatisfeta com miserable i farisea.
En Sostres és jove
-em penso que va pels 34-, i té marge encara per progressar
adequadament i perseverar en la seva campanya per una Catalunya neta i
sense papanates i per un món lliure, en general, però espero que mentre
ho intenta no acabi com una baldufa fent voltes sobre si mateix, perdut
en els seus comentaris.
Els morts d’aquests dies tenen, com a mínim, el consol de no haver de
continuar vivint a Haití? Quina imbecil·litat de frase! I què li semblaria, al nostre home, si els vius d’Haití tinguessin la sort de poder viure en un món pensat amb el cap? O potser creu que no és possible un món racional, sense fatalistes ni altermundistes solidaris?

_{«Em commou aquesta estètica, tan old fashioned,
tan de sempre, que s’ha mantingut immutable tot i el pas de tants anys.
Sempre el mateix cinisme, sempre la mateixa barra. El món menstrua i
sempre a les mateixes zones del planeta: no és una opinió, ni una
superstició, ni una profecia. Només cal parar atenció a les dades. El
món menstrua sempre allà mateix i les víctimes són sempre les mateixes,
llevat de casos ben excepcionals. Què hi farem. També aquest blog
menstrua, i també sempre a propòsit dels mateixos temes. I sempre amb
els mateixos rebots, amb les mateixes expressions de finor
intel·lectual, amb les mateixes promeses de no tornar a llegir-me mai
més; amb la mateixa ràbia i els mateixos intents de pisconalitzar-me [sic],
intents que acaben constituint un enorme material digne del més
exhaustiu dels exàmens psiquiàtrics. Sempre, sempre la mateixa cançó.
Com el planeta menstruant. No és que em molesti: sóc de tradicions, i
m’agraden els retorns. Hi ha aquest enorme ressentiment social i aquest
pretendre viure fent veure que no sabem que som el melic del món i uns
autèntics afortunats. Hi ha una tara intel·lectual molt occidental que
es basa a analitzar els afers sobre els negres com si fóssim negres,
els afers dels àrabs com si fóssim musulmans, etcètera. És aquest
paternalisme benestant. Aquest progressime de foguera de Sant Pere. I
no, resulta que no, resulta que som occidentals, que duem una vida
occidental, de privilegis occidentals que menyspreem els discursos
solidaris però als quals mai no voldríem de cap manera renunciar-hi. I
resulta també que aquests privilegis es fonameneten i són possibles
gràcies a una ordenació del món i a unes dinàmiques planetàries que fan
que coses com les d’Haití passin i malgrat tot, aquella mateixa nit,
sortim encantats a sopar. Després arribem a casa, entrem al blog, i
menstruem per sentir-nos magnànims i caritatius com Déu Nostre Senyor. These things do happen.
Encabat només es tracta de retirar la compresa o el tampax, vigilar de
no tacar-te, i avall. Tota sang susceptible de ser a la compresa és bo
que sigui expulsada. I bé, avui és dissabte».}

(“El blog menstrua”, 16 de gener; el subratllat és meu)