“A la Ville de… Rio de Janeiro!”, ha cantat el senyor Rogge, i les cares de pasmo dels súbdits del rei Juan Carlos de Borbón y Borbón s’han multiplicat fins a l’infinit, des de la Copenhaguen origen de la trista notícia fins a la pasmada capital de l’Imperi, que per tercera vegada ensopegava amb la mateixa pedra en forma de ÑO immisericorde… Mira si ha acabat essent trista, la jornada que havia de ser de triomf esclatant, que he sentit dir a un locutor d’una de tantes espanyolíssimes emissores que estaven a punt per a l’orgasme col·lectiu aquesta descollonant frase: “En fin, ¡siempre nos quedará Barcelona!”, que ja és fer de la necessitat virtut, voto a Bríos!…
La gent que aquesta tarda, un cop eliminades Chicago i Tòquio de la cursa proolímpica, creuava els dits i/o es mossegava les ungles en les concentracions madrilenyes que esperaven el veredicte s’haurien estalviat el patiment, o una part, si més no, si haguessin llegit de bon matí l’article del veterà periodista Lluís Falgàs, que deia això:
«Avui divendres a Copenhaguen s’escull la seu dels Jocs Olímpics del
2016 i Madrid no guanyarà però els responsables de Madrid 2016 estaran
molt satisfets i orgullosos d’haver pogut remenar la cua en els
cenacles internacionals olímpics.
»Si seguim la lògica, Madrid no
serà la ciutat designada perquè el COI manté una política de rotació
per continents que fa que, si Londres organitza els jocs del 2012, cap
altra ciutat europea pugui organitzar els següents. És una norma que no
està escrita enlloc. Però coneguda, clara i contundent perquè Madrid
hagués retirat la seva candidatura o l’hagués ajornat fins al 2020.
»No
ha estat així, i l’alcalde, Alberto Ruiz Gallardón, que manté intacta
la seva voluntat de voler ser president del govern espanyol, s’ha armat
de valor i ha estat prou viu per veure que era millor remenar la cua
fins a darrera hora que no pas llançar la tovallola. La projecció
política que li dóna presentar la candidatura a Copenhaguen és millor
que quedar-se a l’Ajuntament pendent del trànsit, dels forats dels
carrers, de l’Aguirre i dels maldecaps del dia a dia. És una projecció
que molts polítics voldrien».
Per tant, segons la sensata reflexió del nostre home a Madrid, la “cara de tonto” que li ha quedat a Ruiz Gallardón, com deien uns humoristes aquest vespre, només ho era a mitges: la cara que feia en realitat era de pòquer. I que no rigui tant en ZP, que si es descuida gaire i l’alcalde li pren la poltrona, el que es quedarà amb cara de tonto serà ell…
Però, politiquetes madrilenyes a banda, el divendres 2-O ha deixat uns quants flaixos curiosos de veure. Mirem-ne alguns.
En primer lloc, hi ha la presència augusta dels reis espanyols, i majorment del Rei, que aquesta vegada s’ha plantat a la seu danesa del COI (o CIO, com en diuen els Samaranch, pare, fill i esperit sant) amb la intenció de fer de contrapès a l’altra figura enorme del dia, el president Barack Obama, i que es deu haver quedat amb un pam de nas, el Rei, veient com Chicago era apartada a les primeres de canvi i a ell li quedava de contrincant el nap-buf de Lula da Silva. Però encara ha sigut millor la foto de la reina consort abans de la votació final, fent palmes com una autèntica fan, amb tota la família olímpica espanyola, al ritme del seu cant de guerra: “¡A por ellos, oé!, ¡A por ellos, oé!”… Deu ser que l’elegància no rima amb la “conllevancia”, i al final tot acaba surant.
Avui s’han acabat les mosques que lluïen les pantalles de totes les televisions espanyoles amb el logo de la maneta de colors i la llegenda “Faltan X días”, fessin el programa que fessin (també les desgraciades pel·lícules que trinxa la publicitat). Però això no ha sigut res comparat amb el compte enrere inacabable que ens haurien fet menjar d’aquí a l’any 2016. A l’hora d’escriure aquestes notes, a l’enquesta d’ElPunt.cat guanyava amb un 70% la resposta “Madrid és una gran ciutat, però ens hem estalviat set anys de propaganda espanyolista”.
Això és el que pensem molts, doncs. I ja poden anar amunt i avall del pont aeri amb la seva hipocresia a coll les comitives olímpiques de Madrid i Barcelona. L’optimisme socialista de Jordi Hereu es feia la foto dies enrera amb els aspirants madrilenys, a Barcelona, reforçant els tradicionals llaços d’amistat, ha ha! Però aquí Madrid venia a buscar-hi la torxa del 92 per dur-la a Madrid i per fer allà els “autèntics Jocs d’Espanya”, com deia Jordi Camps al diari. Els de Barcelona els van acceptar a contracor (i recordant-nos cada dos per tres la sobirana mentida que eren pagats “con el dinero de todos los españoles”), i per tant per a ells no compten. “Catalunya ha de ser Espanya per nassos, però al mateix temps res de Catalunya pot representar Espanya. Ens volen, però no ens suporten”, diu Camps. L’alcalde Hereu, pobrot, ho té tot tan davant dels nassos, que no veu res.
Demà els espanyols emprenyats i frustrats (i això que per a la manita encara falten dos fiascos més…) es recordaran de la mare dels catalans que es puguin alegrar d’aquesta nova derrota castellana. I què s’esperaven, doncs? Què volen que sentim veient com a ells els apliquen per una vegada la medicina del ÑO que ells ens dispensen contínuament? És un sol mal trago, per bé que és monumental. ¿Compensa tots els mals tragos que ens fan empassar ells cada dia des de totes les instàncies de l’Estat, incloent-hi les esportives? No, però encara que fos així, un servidor canviaria aquest plaer ara mateix pel de no haver-los de suportar més les seves negatives, la seva negativa presència, la seva anul·ladora actitud vital i política.
I, de tota manera, aquest petit plaer -tan mesquí com vulgueu, però també perfectament legítim-, ¿no s’assembla molt al que dóna la justícia quan compensa el mal comès contra algú, encara que aquest dany sigui irreparable -del tot-, i per molt trista que pugui ser l’alegria íntima de la reparació?
