De les entranyes de la terra,
en puja un baf suau fins a mi,
com el bull d’una caldera
d’algú que em vol veure feliç.
Càlida humitat pregona,
tremolosa llum de la cova
on la humanitat reposa,
muntanyes del Pedraforca,
pics nevats com pits de mare,
dolça falda que m’empara
de tot allò que la pau contorba,
amable pau que la roca estova.
El dominical Presència porta en l’edició d’aquesta setmana un article insòlit, d’un periodista criticant determinats tics, determinades conductes de la gent de la professió; fent autocrítica, doncs. L’article, titulat “Els intocables”, el firma Carles Ribera, i parla de la rebolcada recent que va rebre de part de bona part del gremi un acadèmic de l’Institut d’Estudis Catalans després que es va atrevir a insinuar, o a dir obertament, tant se val, que el nivell lingüístic del periodisme català i que s’expressa en català és tirant a baix, i que les prestacions professionals, des d’aquest punt de vista, deixen molt a desitjar, i que això s’hauria de corregir amb una mica de disciplina.
A banda d’altres reaccions irades, a la mateixa premsa, aquell mateix dia al vespre o l’endemà vaig sentir com el posava sota les potes del seu verb serè i pausat, dit amb aquell to intimista tan plaent que aquella nit va semblar-me cruel, en Joan Oller, ruixant-lo amb aigua beneita –vade retro, Satanàs!- durant l’homilia amb què tanca l’informatiu de la nit que condueix l’altre Joan, en Barril, a Catalunya Ràdio, la ràdio nacional de Catalunya, que es va crear, entre altres raons, per ajudar a preservar la llengua pròpia de Catalunya.
“Crucifiquem alcaldes, consellers i ministres, i jugadors i entrenadors, quan n’erren alguna, per petita que sigui, i critiquem sense pietat les pífies de jutges, policies, metges i bombers, exigint caps, càstigs exemplars, destitucions i depuracions de responsabilitats. Massacrem obres de teatre, pel·lícules i llibres de vegades, simplement, perquè no són del nostre gust; o sovint, més simplement encara, perquè els actors, directors, músics o literats no ens acaben de caure bé. Ens erigim per sobre del bé i del mal a l’hora de valorar la feina dels altres, i tenim tot el dret a fer-ho perquè, de tant en tant, fins i tot l’encertem.
Això sí, pobre del que ens critiqui a nosaltres! Encara que digui veritats, com l’incaut filòleg de l’Institut d’Estudis Catalans Joan Martí, al qual, havent constatat les nostres mancances, se li va acudir proposar mesures disciplinàries per als periodistes que no sapiguem utilitzar la nostra principal eina de treball: la llengua.
Us podeu imaginar un cirurgià reclamant el seu dret a no saber utilitzar el bisturí? Una associació de jutges reivindicant el desconeixement del dret processal? Una economista exigint que no se l’obligui a saber-se la taula de multiplicar? No us ho imagineu.
Doncs això és el que he estat sentint en alguns mitjans de comunicació públics i privats, orals i escrits, fins al punt d’escoltar com en un programa radiofònic de màxima audiència a Catalunya es fotien obertament de la proposta del senyor Martí massacrant expressament el català entre rialles (per continuar parlant-lo malament sense voler un cop passats a la següent notícia).
Una mica d’humilitat i autocrítica, sisplau. Podem qüestionar la funcionalitat de la proposta d’aquest bon home d’aplicar sancions als que no utilitzin bé l’idioma. Més que res perquè si s’apliqués hauríem de plegar pràcticament tots i no estem per anar-nos-en a l’atur, que ja ens hi enviarà la caiguda d’ingressos per publicitat.
Podem discutir sobre què significa parlar bé el català. Sobretot perquè als que sostenen que “cal parlar l’idioma que es parla al carrer” se’ls ha de poder respondre que si la comunicació i la cultura, històricament i arreu, s’haguessin basat a parlar la llengua del carrer sense intentar anar més enllà, encara avui ens comunicaríem amb grunys. De fet, encara avui ens comuniquem amb grunys quan tanquem un grup de gent del carrer en una casa durant mesos i ens dediquem a retransmetre’n l’estada.
Podem, contra l’argument que hi ha tants països on aquesta proposta ja fa anys que es practica, sostenir que també hi ha països on no es fa. Podem suggerir, fins i tot, als senyors de l’IEC que no donin més carnassa a la caverna madrilenya, tot i que si haguéssim de dir o deixar de dir en funcíó de què en pensaran a Madrid ja fa anys que no diríem res. Però allò que no podem fer és escudar-nos en un corporativisme que defensi la nostra incompetència.
El principi de la Llibertat suposo que garanteix, entre altres, el dret a la ignorància, la qual cosa demostra que la Llibertat, tot i ser irrenunciable, és la més desitjable de les imperfeccions humanes”.
Déu n’hi do! Podríem fer encara un parell de consideracions marginals, o paral·leles, sobre la permissivitat i la regulació en matèria linguïstica, sobre les lleis de política lingüística que sancionen (com totes les altres) i les que a l’hora de la veritat només suggereixen, estimulen i/o premien, per no fer-se antipàtiques als baladrers que les critiquen perquè ells el que voldrien és l’aplicació de la llei del lliure mercat també a les llengües, siguin aquestes fortes o siguin debilitades (per les fortes). Afegim-hi només això: que aquests caimans que grunyeixen -en la llengua vampiritzada del país o en la importada i engreixada amb clembuterol, tant és- reclamant la llei de la selva lingüística són incapaços de distingir entre “míser” i “miserable”: una diferència de matís que se’ls escapa…
Ah, per cert: el senyor Martí, davant l’allau de mordacitat que li va caure a sobre, l’endemà mateix a l’hora d’esmorzar ja s’estava menjant la seva proposta amb el cafè amb llet. Feina feta, doncs. Enhorabona a tothom, i visca la llibertat d’expressió!
Hi ha dies que sembla que les notícies del diari mantinguin un diàleg, que parlin entre si. El d’avui dimarts era un d’aquests.
“Montilla adverteix el PSOE“, diu un titular de les planes de política, “que tarda ‘massa’ a concretar el finançament”, i recorda que al desmemoriat president del Govern espanyol, i company de files ideològiques del de la Generalitat, li queda un meset just per moure el cul “si no vol caure en el tercer incompliment” consecutiu, després que ja s’ha passat per l’engonal el termini del 9 d’agost i el del 17 de novembre promès per la seva mà dreta Fernández de la Vega a l’eixerit president d’ICV i alhora conseller d’Interior del gabinet Montilla. Qué espera, en ZP? A veure fins on arriba la capacitat de resistència dels catalans?, a veure si s’esgota la paciència llur?, espera que el temps li faci la feina?, això és, que el Tribunal Constitucional mogui fitxa abans que ell?…
Sobre aquesta eventualitat va la següent notícia, que diu que el president Pujol té dubtes respecte a la necessitat o no de convocar un referèndum en el cas que el TC retalli (encara més, pobra criatura!) l’Estatut, una probabilitat que cada vegada més gent dóna per feta. En el “degoteig constant de pronunciaments”, com diu el cronista, davant d’aquesta nova amputació del text aprovat pel Parlament i referendat pel poble, el president estat opina que la reacció de polítics i ciutadans “no pot ser conformista”, és clar, però també diu que “és molt possible” que la consulta popular, el referèndum que alguns líders han suggerit (com el mateix Artur Mas, el seu successor al capdavant de CiU), “no sigui el camí que s’hagi de prendre”. Valga’m Déu! Sí, però no; o no, però sí… Enfadem-nos, però si de cas no gaire, no fos cas que se’ns enfadessin, de veure’ns enfadats… Em recorda aquella escena nocturna de l’Astèrix cridant des de fora la casa de la Farbalà que surti, i l’Obèlix, vermell com un pebrot, colat per la noia però massa tímid per confessar-l’hi, diu al seu amic que cridi “més fluix”, que si no la noia el sentirà…
En contrast total, just a la columna del costat apareix un desacomplexat Heribert Barrera, antic president del Parlament i també d’ERC, apuntant un rumb oposat tant al del titubeig de Jordi Pujol com a la curiosa deriva del vicepresident Carod-Rovira, que aposta ara per un independentisme dissociat de “l’antiespanyolisme” i associat, en canvi, a la idea de “més benestar per als catalans”… Barrera proposa un “boicot sistemàtic” dels partits catalans CiU, ERC i ICV a totes les votacions que es facin al Congrés dels Diputats i al Senat: d’aquesta manera Madrid, que té la paella pel mànec, com diu ell, s’avindria a raons, i ens estalviaríem “espectacles penosos” com el de la consulta popular i les manifestacions, a les quals Espanya no els faria cap cas. Amb la mateixa fermesa desestima la famosa “resposta unitària i contundent” que els polítics catalans branden aquests dies (sense dir mai quina seria, per cert), amb aquest argument tan ben travat: “Si la resposta és unitària, no serà contundent; i si és contundent, el PSC trencarà la unitat”.
I arribats aquí, estimats companys, anem un moment fins a València, per veure un cop més amb qui ens juguem els quartos…
“Uns fan i els altres deixen fer, i així, entre tots dos, ens van fotent”, diu el professor Pairolí a la seva columna, sobre el tancament de dos repetidors més de TV3 que al PP valencià li va donar la gana d’executar divendres passat. Per què ara, precisament? En Miquel Pairolí ho relaciona amb la mani que sindicats i gent de l’ensenyament van organitzar aquest dissabte a València per protestar per les últimes arbitrarietats que la tropa pepera ha perpetrat en el camp de l’educació. Un any d’aquests els votants valencians també donaran el passaport a aquest partit que ara sembla enganxat a la poltrona amb cola, però ho faran sorpresos i horroritzats de les malvestats que hauran tingut temps de perpetrar durant aquest interminable període de majoria absoluta. Com aquesta d’ara, en plena “època dels satèl·lits i de la comunicació global”, de tancar repetidors “per evitar la contaminació catalana”…
I doncs què passa, aquí? On és l’acord de reciprocitat pactat pel conseller Tresserras i el seu homòleg del sud? “El govern espanyol del PSOE fa mesos que té sobre la taula allò que en diuen el reial decret de reciprocitat, en virtut del qual TV3 es podria veure a tot el País Valencià i el Canal 9 a Catalunya. El tenen sobre la taula, però cada divendres se n’obliden i allà continua. Hem de suposar que no és un oblit casual sinó intencionat. A algú no li interessa que existeixi aquella reciprocitat, algú no ho deu veure clar, algun informe confidencial potser ho desaconsella. (…) Es veu que l’exministre d’Indústria [José Montilla] no aconsegueix que un decret del Ministeri d’Indústria sigui aprovat d’una punyetera vegada pel Consell de Ministres”. I mentre el PP valencià reprimeix i redueix el camp comunicatiu entre comunitats catalanes, “a Madrid els amics de Montilla miren cap a una altra banda. És impossible, això d’Espanya, impossible”.
Oportunament, en el mateix diari, sobre el sentiment de fatalitat que el cúmul de patacades rebudes com a poble pot haver encastat en l’esperit col·lectiu dels catalans Joaquim Coello Brufau deia això des de la seva tribuna: “De la mateixa manera que l’home no arriba a lloc si no sap on vol anar o si sabent-ho no creu ell mateix que hi pugui anar, seria necessari que es recuperés l’objectivitat i s’abandonés la fatalitat perquè socialment es determini el que es vol i després el que es vol assolir, no fos cas que de tant persistir en la idea de la incapacitat s’acabi creant una realitat aparent que només ho és per als catalans i que sens dubte explotaran els que tenen interessos contraposats als nostres”.
Diuen que l’independentisme creix a marxes forçades, a Catalunya, i de manera significativa aquests darrers temps. No crec que pugui sorprendre a ningú. A mi el que em sorprèn és que, veient el pa que hi donen, a hores d’ara encara hi hagi catalans que no vegin clar que ens convé com l’aire que respirem ser independents d’Espanya, ni que sigui per pur pragmatisme, per una simple qüestió de benestar psicològic i material.