No m’agraden els petardos
Jo hui no he fet res d’especial. La rutina dels últims dies, amb moltes hores a l’hospital, i cap a casa passades les deu de la nit. Tampoc no he buscat res que fer perquè… no m’agraden els petardos!
Ja no els tinc el pànic d’abans, però tot i això, no m’agraden. Així que estar al carrer seria un suplici que m’he volgut estalviar. Sense massa èxit, he de dir. Des que he arribat a casa tinc trons i pams, i pums, i pims, a banda i banda. No hi ha cap habitació en la que estiga lluny del soroll.
En el que va de nit, també, he escoltat passar com a mínim quatre ambulàncies (hi ha una central a prop). Pels petardos, segur. I amb xiquets implicats, probablement.
I encara hi ha qui pensa que no s’ha de fixar cap edat mínima per manipular explosius. Que els ho conten demà als que hagen perdut algun dit.
A mi tampoc m’agraden els coets per falles (especialment si comencen a vendre’ls l’1 de març) ni que estiguen els carrers tallats durant molts més dies de les celebracions ni que hi haja música fins a les tantes (si al sendemà vas a treballar -o no, que també pots tindre festa i no haver d’aguantar les revetles patxangueres- que no et deixen dormir. Flipe quan veig tot un carrer principal de Gandia tallat perquè QUATRE fallers estiguen fent-se una torrada de xulles.
Però sembla que els polítics els tenen por.
A mi tampoc m’agraden. De fet, els hi tinc veritable pànic, i 15 dels meus 30 dies de vacances anuals els agafo els dies previs a Sant Joan perquè em poso molt nerviós de pensar que a cada cantonada et poden tirar una piula als peus. Normalment em recloc a casa mons pares (hi tenen aire acondicionat, internet i satèl·lit: una joia per al meu forçat anacoretisme), ja que no puc permetre’m de pagar-me unes vacances fora. La nit l’he passada gairebé en vetlla, enxufat a l’ordinador a través d’uns auriculars d’aquells tan grossos que tenen els pilots d’helicòpter. I amb la gossa a coll, perquè encara li agraden menys que a mi. Afortunadament, ara ja ha passat.