Apòstata desficiosa

Ahir va ser la manifestació gai a València, la setmana que ve serà a Barcelona. I com cada any, la premsa tria les fotos més cridaneres. Cossos (masculins) de gimnàs untats d’oli i amb un tanga de cuir, drag queens fantàstiques i els entranyables ossos, damunt de carrosses ben colorides amb altaveus que bramen Mónica Naranjo i cançons antigues d’Alaska. Ah, i els polítics que van a fer-se la foto.

Que sí, que tots aquests hi estan a la mani i són part del col·lectiu LGBT, però no només ells (i dic ‘ells’, perquè normalment els periodistes semblen oblidar que també n’hi ha ‘elles’). I està molt bé que cadascú es presente a les manis de la manera que més li agrade, i és divertit l’espectacle que s’organitza, i com les iaies del carrer Colom s’escandalitzen de camí a missa o a El Corte Inglés.

Però no ens oblidem que no és només això. I que el lema d’enguany, que reivindica l’eradicació de l’homofòbia a les escoles i instituts (on milers de profes i alumnes callen, com han fet sempre, perquè la igualtat legal no és -encara- igualtat real), no és cosa de broma.

L’únic pas que s’ha fet en aquest sentit és un capítol de la nova assignatura ‘educació per la ciutadania’ que parla dels diferents tipus de famílies. Els bisbes ja criden a fer-hi ‘objecció de consciència’. I com que és una iniciativa signada per ZP, el PP els hi seguirà la veta molt gustosament. I ja tenim l’embolic armat.

(Per cert, recordeu aquell diputat del PP valencià que va dir públicament que era gai? No el busqueu a les corts aquesta legislatura, no el van deixar tornar a presentar-se).