Apòstata desficiosa

No m’agrada gens generalitzar les coses en ‘els homes’ o ‘les dones’ pensen que… Però és que no trobe cap explicació. Darrerament veig més hores de tele que mai, i estic impressionada amb la quantitat d’anuncis de cotxes que fan. Seria llarg i inútil fer-ne un llistat, però veig que, a banda de dir si tenen no sé quants cavalls i frens de tipus no sé què, gairebé tots van adreçats als homes. Els més evidents, els que diuen que tot i que ser pare és un càstig, et permet comprar un cotxe més gran, o els que mostren com es lliga amb un model determinat (d’aquests n’hi han molts). Però tots els altres també. D’entrada, perquè sempre posen un senyor al volant.

Preguntant a les dones del meu voltant, veig que totes passen bastant dels anuncis, no recorden de quin cotxe és cadascun i afirmen que els anuncis els hi fan igual a l’hora de decidir quin compraran.

Però any rere any les marques de cotxes es gasten uns bons diners en les campanyes publicitàries. O siga, que deuen pensar que funcionen. Però amb aquests missatges tan simplistes (i en ocasions barroers), de veritat agraden a algú? Us arriba el missatge de quin és millor que l’altre? Us impacta la xica de torn (al seient del copilot) i és això el que us fa decidir-vos per un cotxe concret?

Com que ja he consultat moltes dones, que coincideixen amb mi, m’interessa molt saber que en penseu els mascles. Però tots els comentaris seran molt benvinguts.

P.S.: Per cert, tampoc m’agraden els anuncis de cervesa. El d’Estrella d’enguany crec que encara no l’entés, i mira que el passen voltes al cap del dia. I el de San Miguel directament no el puc suportar.

Feia més de 10 anys que no anava de casament. Tampoc no m’han convidat a molts, però a més és que tota la parafernàlia dels bodorrios no em fa cap gràcia.

Hui he fet una excepció, i he assistit ben mudada al casament de dues amigues. Al saló de cent de l’ajuntament de Barcelona, que és preciós. I amb Portabella oficiant la cerimònia, i he de dir que ho ha fet millor del que esperava.

I ha estat bonic veure com s’emocionaven elles, i els que les acompanyaven. Fins i tot aquells familiars que no acaben de dissimular que la situació no els fa cap gràcia. Elles passen dels 40, són parella des de fa quasi una dècada i fins fa molt poc no es podien ni imaginar que algun dia podrien arribar a casar-se. La plorera que els ha entrat abans de dir ‘sí, vull’ era, en part, per l’alegria de poder fer-ho.

A més, la celebració ha estat molt bé. A un lloc espaiós, un pica-pica, sense taules predeterminades, amb molta música i possibilitat de parlar amb uns i altres. I en lloc de tarta, pinya colada (boníssima) feta per la mare porto-riquenya d’una de les núvies.

Potser a partir d’ara em repensaré què dir quan em tornen a convidar a un casament (però fugiré si és dels de cinc plats i tarta tallada amb espasa).

A. i M., felicitats!

En uns dies es faran les proves de selectivitat. Enguany, al País Valencià, s’hi enfronten vora 15.000 alumnes. I les universitats valencianes oferten més de 29.000 places.

És a dir, hi ha el doble de places que d’alumnes. Ja sé que vindrà gent d’altres indrets (si tot continua com quan jo estudiava, sobretot de Castella la Manxa, Múrcia, i alguna gent de les Illes). I molts valencians també aniran fora. En qualsevol cas, no és una mica exagerada la ratio oferta-demanda?

Tampoc sóc de les que pensen que la universitat s’ha de restringir massa ni que s’han d’eliminar completament les carreres que no tenen molts alumnes, però per aquestes xifres, diria que potser ens hem passat una miqueta creant titulacions i nous centres. O no?

José Miguel Llorca, alcalde en funcions de la Vila Joiosa (Marina Baixa) pel PP, i cap de llista en les darreres eleccions, deia que era metge. I va exercir com a tal. Però no ho és. Va estudiar medicina, sí, però no va acabar la carrera, ni estava col·legiat.

Ara que s’ha sabut, el seu partit l’obliga a renunciar al càrrec i deixar la política. I potser se l’acusarà d’intrusisme professional. Ell es queixa (s’ha de tindre barra) de la ‘persecució’ que ha patit.

Però més enllà de les conseqüències polítiques, a mi el que em preocupa és la gent que haja passat per les seues mans com a pacient. Qui els assegura que els va fer un diagnòstic correcte? Quantes persones no hauran estat ben tractades per culpa d’aquest personatge indesitjable?

Quan anem al metge, no ens parem a mirar si té el títol de llicenciat a la paret. Hi confiem. I això que ell ha fet ell hauria de ser delicte, no d’intrusisme, sinó contra la salut de les persones.

Amb la salut i la vida de les persones no s’hi pot jugar, i ell ho ha fet. I es pensa que demanant disculpes n’hi ha prou. Se’l castigarà com cal? Ho dubte molt.

Fa uns dies vaig tindre una gastrointeritis, segons la metgessa. I estant al llit recuperant-me vaig recordar que quan jo era xicoteta, si tenies mal de panxa el primer que et demanaven era que tragueres la llengua. Si estava blanca o, pitjor encara, grogosa, el veredicte era clar: a medir-te!

Anàvem a casa de no sé qui, la germana o la cunyada d’algú, i començava el ritual, que no recorde ben bé. Amb una tira prima i llarga de tela la senyora es posava a unes quantes passes. Jo aguantava la cinta contra el melic i ella s’anava arrimant mentre deia en veu baixa alguna cosa, crec que parenostres o avemaries o alguna cosa així, i embolicava la tela entre la seua mà i el colze… (no recorde molt més, si algú en té detalls, seran molt benvinguts als comentaris!).

La cosa és que deien que això funcionava. I el cert és que em curava, però no sé si per això (ho dubte molt) o per la prohibició que em feien de menjar ‘cotxinaes’ els dies posteriors. Ni caramels, ni gominoles, ni nocilla ni, ai, el més dur a l’estiu, polos de bosseta (on jo vivia encara no els deien ‘flash’).

I dic jo, ara que ho pense, que aquella dona que ‘media’ devia ser com una mena de bruixa. Supose que a més ma mare devia pagar-li pels serveis, però això mai no m’ho van explicar.

No he esperat: primer dia a la venda i ja he comprat els CDs que ven la Vanguardia de l’últim concert de Lluís Llach. Com diu l’Isern, la sorpresa agradable ha estat que la gravació inclou no només el repertori de cançons, sinó també els comentaris que va fer al llarg del concert, que segons com tenen tant o més valor que algunes de les peces.

Però tècnicament l’han pifiada. La codificació de les cançons (si més no al CD3, que és el primer que he provat) es limita a ‘pista 1’, ‘pista 2’, etc. Ni tan sols les dades inclouen el nom del disc o l’intérpret, de manera que quan intentes importar-ho a l’itunes, tens un llistat d’arxius d’artista desconegut, àlbum desconegut, i sense títol.

Lamentable!

Actualització: als CDs 1 i 2 sí que ho han fet bé. Però tot i així…

Tot i el vergonyós resultat del PSPV a les eleccions, els del partit diuen que Pla s’ha de quedar (i no sé si ell mateix ha arribat a plantejar-se anar-se’n o només es mourà de la cadira quan li peguen una patada al cul). Ni ell, ni el coordinador de campanya, ni ningú.

Digues que sí. Això deu ser tenir ànsia de superació, d’oferir perspectives d’esperança a l’electorat descontent amb el PP, de voler treballar pel país. Ai, perdó, de la comunitat. Que ho fan malament? Qui ho ha dit? Perquè si algú (les urnes, per exemple) ho ha dit, ells no s’han enterat.

Doncs res, a deixar que es consolide sense ni fer una miqueta d’oposició amb trellat (només cal recordar l’aprovació de l’estatut) la Comunidad PPalenciana.