rginer |
Poesia |
dissabte, 3 de desembre de 2011 | 10:14h
El primer que llegeixo del diari ARA és el sonet de'n Josep Pedrals. En un racó de baix de la penúltima pàgina del diari. I ahir, a la portada, ''Ara fem un any', llegeixo: Avui trobaràs curioses mutacions, hem convidat Josep Pedrals a mirar-se l'actualitat en vers.
No sóc gens, ni mica, llesta per trobar mutacions, fer puzzles, mots encreuats, sudokus. I fins avui pel matí no he trobat aquestes mutacions i això que ahir vaig estar mirant pàgina per pàgina, i res.
Editorial: L'eix de tot el procés educatiu ha de ser la lectura. Mutació en vers: S'ha de llegir per jugar: entrar per esbatanar-se, capir per especular ..... Adonar-se de la farsa !
Entrevista H. President de la Generalitat a TV3: Mutació en vers: Si, quan t'arribes al Mas, el trobes erm i pelat, vol dir que aniràs escàs de pinso i d'ociositat.
Sarkozy refundarà la UE: Mutació en vers: Contemplem llur convenir amb un aguait taciturn, esperant que Merkozy no ens acosti a Mercosur
.... i anar llegint fins a 8 quartetes.
SONET:
S'esventen efluvis, flaires, de la immundícia que vessa del pillatge de l'Empresa Metropolitana d'Aigües Residuals (i valencianes). Un exemple és la pudor que fa la desproporció del preu que la tal empresa va pagar a unes romaneses per parir una traducció:
Per fer traduccions fidels (la rectitud sempre mana!) les retiraven a hotels de luxe els caps de setmana.
Gràcies Josep, tot un plaer llegir-te ... per jugar i esbatanar-me. www.joseppedrals.com
rginer |
Poesia |
dimarts, 23 d'agost de 2011 | 06:35h
No existeixen millors traduccions dels poemes de Sylvia Plath que les de na Montserrat Abelló (Tarragona, 1918). Les seves traduccions no són cap de les maneres 'lost in translation' !
Com ella mateixa va manifestar en parlar de la seva admirada Sylvia Plath:
--- Crec que els poemes de Plath tenen una força i un estil basat en el ritme intern i el significat profund de les paraules, i en les meves traduccions he intentat de ser molt fidel a l'original (que no vol dir de cap manera ser literal), i he traduït, sempre que m'ha estat possible, el poema vers a vers, basant-me en el significat intrínsec i en el so de les paraules que més s'acosten a l'original, feina que m'és facilitada per les moltes similituds fonètiques que hi ha entre el català i l'anglès, tan importants en la poesia. I perque crec, com Sylvia Plath, que la poesia és per ser dita en veu alta.---
Traducció de Montserrat Abelló - Arbres d'hivern, Edicions del Mall, Barcelona 1985
Les tintes molles de l'alba deixen un blau que dissol. Sobre el seu paper assecant de boira, els arbres semblen un dibuix de botànica. Els records creixen, anell sobre anell, un seguit de noces. No saben res d'avortaments ni de mesquinesa, més fidels que les dones, lleven sense esforçar-s'hi! Tasten els vents, que no tenen peus, ben endinsats en la historia,
plens d'ales, d'altres coses mundanes. En això són Ledes. Oh mare de fulles i dolcesa, qui són aquestes pietas ? Ombres de tudons que canten, però no mitiguen res.
----------
The wet dawn inks are doing their blue dissolve. On their blotter of fog the trees Seem a botanical drawing -- Memories growing, ring on ring, A series of weddings.
Knowing neither abortions nor bitchery, Truer than women, They seed so effortlessly! Tasting the winds, that are footless, Waist-deep in history --
Full of wings, otherworldliness. In this, they are Ledas. O mother of leaves and sweetness Who are these pietàs ? The shadows of ringdoves chanting, but chasing nothing.
rginer |
Poesia |
dissabte, 20 d'agost de 2011 | 07:02h
He estat només unes hores a Venezia, una nit, a l'hivern. La reunió tenia lloc a Abbano Terme i ens van obsequiar amb una excursió a Venezia. Una passejada molt curta per San Marco, visita d'un parell d'hotels de luxe i sopar en un restaurant prestigiós a la mateixa Piazza de San Marco.
Però el que m'ha quedat d'aquesta curta estada ha estat un passeig en barca pels canals, de nit, i veure la llum de les cases, de les finestres, del menjador, de la sala de lectura. Unes llums extraordinàries, belles. Un respirar de pau i felicitat.
Vaig sentir parlar de Vincenzo Cardarelli, poeta, periodista i escriptor a una de les persones integrants del petit grup i em va parlar d'un poema - Autunno veneziano -, i el va recitar. Un goig, una bellesa
He trobat una boníssima traducció, lliure, de'n Tomàs Garcés. És molt difícil traduïr poesia, perque és un sentiment. Penso que la traducció és bellíssima, però 'diferent' de l'original, encara que el sentiment hi és i crec que no enganya als qui estimem la poesia, però recomano de llegir en italià l'obra d'aquest poeta. Així ho penso, com a lectora. Somniem, doncs, avui una mica, pugem a la barca i passegem al capvespre pels canals d'aquesta Ciutat.
SETEMBRE A VENÈCIA
Vincenzo Cardarelli (Tarquínia, 1887 - Roma, 1959 )
-Traducció de Tomàs Garcés
- Cinc poetes italians, Ed. Empúries, Barcelona, 1984-
Ja del setembre s'enfosqueixen
els crepuscles precoços a Venècia
i les pedres s'endolen.
Llança el sol la seva última sageta
contra l'or dels mosaics, i en fer-ho cala
focs d'encenalls, efímera bellesa.
Quieta. darrera les Procuratíe,
surt mentrestant la lluna.
Llums juganeres i argentades riuen
i es van movent, llunyanes, tremoloses,
en l'aire fred i fosc.
Jo, fascinat, les miro.
Potser un dia recordi
aquestes amples nits
que arriben tan de sobte.
Més belles i més vives aleshores
les seves llums
que em desesperen una mica ara
(sempre defora meu, inabastables)
tornaran a brillar en la fantasía.
I serà vera i calma
felicitat la meva.
Fotografia: passejant en barca per un canaletto a Venècia.
rginer |
Poesia |
dimecres, 17 d'agost de 2011 | 06:58h
En Biel Mesquida, en un apunt immens, ple de coratge, s'ha referit a aquest poema de Kipling, famós, conegut.
I per què no llegir-lo al complet en una bona traducció de Francesc Parcerisas ? I també en la seva versió original en anglès ?
Va per tú Biel i coratge !!
SI Poesia anglesa i nordamericana, Ed.62 ''la Caixa'', Barcelona, 1985 Traducció de Francesc Parcerisas
Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant tothom el perd, fent que en siguis el responsable; si pots confiar en tu quan tots dubten de tu, deixant un lloc, també, per als seus dubtes; si pots esperar i no cansar-te de l'espera, o no mentir encara que et menteixin, o no odiar encara que t'odïin, sense donar-te fums, ni parla en to sapiencial; si pots somniar -- sense fer que els somnis et dominin, si pots pensar -- sense fer una fi dels pensaments; si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe i tractar igual aquests dos impostors; si pots suportar de sentir la veritat que has dit, tergirversada per bergants per enxampar-hi els necis, o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida, i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles;
si pots fer una pila de tots els guanys i jugar-te-la tota a una sola carta, i perdre, i recomençar de zero un altre cop sense dir mai res del que has perdut; si pots forçar el cor, els nervis, els tendons a servir-te quan ja no són, com eren, forts, per resistir quan en tu ja no hi ha res llevat la Voluntat que els diu: '' Seguiu!''
Si pots parlar amb les gents i ser virtuós, o passejar amb Reis i tocar de peus a terra, si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa; si pots omplir el minut que no perdona amb seixanta segons que valguin el camí recorregut, teva és la Terra i tot el que ella té i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home
IF you can keep your head when all about you Are losing theirs and blaming it on you, If you can trust yourself when all men doubt you, But make allowance for their doubting too; If you can wait and not be tired by waiting, Or being lied about, don't deal in lies, Or being hated, don't give way to hating, And yet don't look too good, nor talk too wise:
If you can dream - and not make dreams your master; If you can think - and not make thoughts your aim; If you can meet with Triumph and Disaster And treat those two impostors just the same; If you can bear to hear the truth you've spoken Twisted by knaves to make a trap for fools, Or watch the things you gave your life to, broken, And stoop and build 'em up with worn-out tools:
If you can make one heap of all your winnings And risk it on one turn of pitch-and-toss, And lose, and start again at your beginnings And never breathe a word about your loss; If you can force your heart and nerve and sinew To serve your turn long after they are gone, And so hold on when there is nothing in you Except the Will which says to them: 'Hold on!'
If you can talk with crowds and keep your virtue, ' Or walk with Kings - nor lose the common touch, if neither foes nor loving friends can hurt you, If all men count with you, but none too much; If you can fill the unforgiving minute With sixty seconds' worth of distance run, Yours is the Earth and everything that's in it, And - which is more - you'll be a Man, my son!
rginer |
Poesia |
dilluns, 15 d'agost de 2011 | 07:09h
És difícil trobar bons traductors de poesia escrites en altres llengües. Però se'n troben i és un gaudi llegir. Jean TARDIEU (Saint Germain de Joux, 1923 - Créteil, 1995 )
Una veu sense ningú, Ed. Bromera, Alzira, 1989. Traducció d'Eduard J. Verger
ELS MOTS EXTRAVIATS
Anava jo per una nit sense fí per un camí on lluïen només unes lluors agitades delirants com els llums d'una flota en perdició.
Sota la tempestat milers de veus sense cos bleixos disseminats per uns llavis absents més tenaços que una horda de xacals més sufocants que un encoleriment de la neu a les meues orelles xiuxiuaven xiuxiuaven.
L'una deia ''Com'' l'altra ''Ací'' o ''El tren'' o ''Em muir'' o ''Sóc jo'' i totes pereixien discrepants: així es desfà una turba decebuda. Tantes paraules escapades dels tallers del dolor pareixien haver fugit pels somnis dels habitatges del món sencer.
''T'havia dit'' -- ''Anem!'' -- ''Mai més!'' ''Ton pare'' -- ''Fins demà!''-- ''No, ja he tirat!'' ''S'ha adormit--''És a dir..''-- ''Encara no'' ''Obri!''--''T'odie''--''Acosta't!''
Així retrunyia el temperi dels mots plens de llamps l'enorme diàleg destrossat, però pregunta i resposta estaven barrejades dins el profund caos; el vent llançava als braços de la queixa la joia, l'ala ferida dels noms perduts trucava a les portes de l'atzar la crida li arribava sempre a l'altre i sempre el crit extraviat colpia aquell qui no se l'esperava. Així les ones, cascuna per la seua massa fora de si foraviada lluny del seu propi desig, i totes així l'una a l'altra desconegudes però a ajuntar-se condemnades en la intimitat de la mar.
Fotografía: Ones. Camí de Coll de'n Rabassa-Cala Gamba.
rginer |
Poesia |
dissabte, 13 d'agost de 2011 | 06:52h
Fotografia: De camí a Puig de Randa - Llucmajor.
L'afectat de diglòssia Bartomeu Fiol (Palma 12.11.1933-08.08.2011)
Una llengua que no es parla és una morta que hom recorda
com un cendrer curull de cendra com un celatge que s'enyora com un arbre que s'acopa com una veu que no se sent com un verger que no se cela com un comerç que no es practica com una llar deshabitada com una núvia aperduada com una pena sanglotada com una tarda soterrada com una mort allargassada com una vida dislocada com una amor o una retòrica
senzillament mal enfilades.
de 'Contribució de bàrbars' (1980) Paraula de Poeta. Col.lecció Poemes Essencials, núm. 2 (Palma, Govern de les Illes Balears, 2000)
Avui, diari ARA - aradebat -pàgina 21 Un moment de vergonya aliena - Sebastià Alzamora
rginer |
Poesia |
dimecres, 10 d'agost de 2011 | 10:13h
És época d'estiueg i de viure en tota la plenitud. Aniré publicant poemes que llegeixo, que m'agraden, i música que escolto fins que s'acabi el mes d'agost. Crec que és un període perfecte per escoltar blues tranquil.lament a casa, en mig d'un silenci poc habitual. Poesia i blues ..... emocions, sentiments, placidesa.
La fotografia: A casa dues velles dames, germanes. Davant el piano, la consola. Dins el calaix ple de flors i papallones. Mobles nobles que un dia enlluernaven la seva casa al nostre país.
Mentre, continúen els preparatius per el meu proper viatge a Birmània el proper mes de setembre.
Una vella dama - Màrius Torres (Lleida 1910 - Sanatori de Puig d'Olena 1942 )
Potser no semblaré galant, si dic que m'ha corprès amb un mateix encant una consola i una dama. Però un retrat no és un epigrama, i era un moble tan noble, presidint un saló quiet, vivent, amb draperies pàl.lides, d'una palidesa d'altres díes, quan era, dins les cambres, tímida la claror !
Alta, sòbria de línies, tornejada, robusta, ni una estrella ni un corc al polit de la fusta. Només el gran mirall somreia un poc velat, i el fris era d'argent, que un dia fou daurat.
- Quins secrets deu guardar ? Pensava jo. Diría, que tanta calma, tanta elegància de port, només poden encloure un món de menlangia que d'estar tan tancat, semblés doblement mort: Domassos esvaïts, randes clares ... un día, no sé com, molt suau, el vell calaix s'obrí. Era ple de flors acabades de collir: assutzenes, ceilans, violetes, nadales, i un vol de papallones plens de llum a les ales.
rginer |
Poesia |
dissabte, 23 d'abril de 2011 | 20:26h
Ha estat un matí intens. Preparada per caminar, motxil.la, sabates còmodes, càmera de fotografiar, bastó. En sortir dels ferrocarrils, primera sorpresa, una munió de gent impensable !! Compro els llibres per regalar; miro, remeno, penso, decideixo. Fet.
Continúa la marxeta i directe a El Molino, decidit. Des del carrer de Pelai he anat caminant per el Raval, per carrers per on feia temps no passava.No he trobat molt ambient de Sant Jordi, la veritat. La majoria dels habitants són estrangers, encara que sí que he vist alguna paradeta de roses a la Plaça del Pedró, o per el carrer de Carretas.
He arribat al carrer de Sant Pau i som-hi a El Molino que falta gent. Quina cua de gent per entrar !! Sorpresa, sí, però cal aclarir un fet. Avui és dia de portes obertes, i em trobo amb molta gent que només vol entrar a El Molino per tornar a veure'l. Fins i tot parlo amb un senyor que havia treballat de vigilant i hem recordat vells temps. Jo m'ho he passat molt bé a El Molino. Biel Mesquida i Pepa López reciten poesía erótica, Bells Verds, és clar, som a El Molino, en dues sessions, a les dotze i a la una. No puc entrar a la primera sessió. Tot ple.
Sí aconsegueixo entrar a la segona. No és el 'meu' Molino, me l'han canviat !! Però, no sé, té encara aquest regust de llibertat, com abans. Apareix en Biel i na Pepa. Majestuosos tots dos. En Biel ens canta unes glosses de Sa Pobla i na Pepa llegeix Amic amat. Quin tronc de veu que té en Biel i quines glosses més ben escollides. Ja he començat a riure. De pardals n'hi havíen un munt ......i també de pomes.
A continuació en Biel ens ha recitat un dels seus poemes eròtics i a la vegada romàntic. L'he vist entusiasmat, content, amb força, dalt de l'escenari de El Molino.
rginer |
Poesia |
dilluns, 21 de març de 2011 | 06:37h
Dissabte la lluna plena va ser molt a prop de nosaltres i va anunciar-nos que la primavera ja és aquí, i avui és el dia dedicat a la poesia. Tot és un regal. Aquest dia d'avui és molt especial i jo l'he batejat com El dia de la primavera de'n Josep.
Ai, quina ufana la lluna ! Amic, sortim en finestra entre les dotze i la una!
Lluna, moneda de coure a l'aire, duu-nos fortuna entre les dotze i la una. -Maria Mercè Marçal - --------
Cruixits de novetats a les branques, murmuri de colors, promesa de miracles repetits.
S'acosta el gran part de la vida. La meva sang desperta de l'hivern i em mostra el seu desig de roig damunt l'ocàs de les llimones
És possible tornar a nèixer cada any, com l'herba, sota l'asfalt.
- Maria Victòria Secall -
Benvingudes i benvinguts a la força de la llum i a l'esclat dels colors (Maria Victòria Secall).
...i a una nova vida que tot just comença malgrat les pors, la foscor, la mediocritat, les mentides.
Gaudim de la primavera plegats, i de la poesia, al llarg de l'any. No ens tanquem dins una closca a esperar que algú pugui trucar a la porta. Sortim, cerquem, estimem; la màgia de l'escriptura; la màgia de la natura; la màgia de la vida.
Fotografíes: Lluna plena des de la Platja de Sant Sebastià a la Barceloneta. (G.G.G.) Dissabte, 19 de març 2011.
rginer |
Poesia |
dijous, 3 de març de 2011 | 08:16h
Escriure un sonet cada dia de dilluns a diumenge en un diari, concretament l'ARA, és difícil, però no hi ha res impossible per en Josep Pedrals. És el primer que llegeixo quan obro les pàgines d'aquest nou diari.
El sonet d'ahir, com tots, és magnífic i permete'm Josep de incloure'l en aquest bloc.
ESTEM RODEJATS Orbitant aquest planeta hi ha centenars de milers d'indetectables fragments d'escombraries, objectes que provoquen desperfectes als satèl-lits en actiu: col-lisions accidentals entre cossos siderals amb un efecte expansiu.
La guerra de les galàxies és quelcom que desconcerta: l'enemic que cal abatre és la nostra pròpia merda !
Josep Pedrals - Diari ARA 02.03.11
Sí, la nostra pròpia merda ens envolta ... però també la bellesa, la serenor, la placidesa, l'amistat, l'amor i el somriure que mai s'ha de perdre.
Fotografia: Restes d'un raconet plàcid convertit en merda.
rginer |
Poesia |
dimecres, 2 de febrer de 2011 | 09:07h
El pessebre encara és al menjador. Aquesta tarda el treuré, com sempre. El matí és lluminós, un cel molt blau i abans de la sortida del sol, Venus i jo ens hem desitjat un molt bon dia. Aleshores .... Si la Candelera riu el fred és viu !!
Ahir vaig tornar a llegir un poema de'n Màrius Torres, llarg, intens, emotiu, genial, sincer i amb la música de fons, puc estar-m'hi una llarga estona entre els mots i la música, en aquests primers díes de febrer. Les orenetes encara no han arribat.
La rosa, el xiprer i l'oreneta ( 1937-1941) Un poema dedicat a Esperança Figueras Parla la rosa, respon el xiprer
i conclou l'oreneta ..
Tu, reina rosa, i tu desesperat profeta, ara escolteu, si us plau, una oreneta.
Xiprer, si tú tinguessis ales en lloc d'arrels, no hauríes dit paraules tan cruels. Sabríes que la mort sols es pasta a la terra --- l'aire, ni sap el pes d'una desferra!
Sabríes que l'hivern que adorm tot un país, desvetlla, més enllà un estiu feliç.
Que per a qui és ardit i no sap mirar enrera, sempre hi ha, al món, un lloc de primavera.
Que sempre, i sobretot per qui no vola sol, neixen roses a l'ombra del seu vol i que morir no és res per a qui ha sabut viure de cara a un cel amic, amb el cor lliure.
I tu, rosa, també si volessis amb mi, veuries el teu tron cóm és mesquí!
Veuries que l'arrel de la teva nissaga als llavis dels pastors es fa manyaga.
Veuries la lluna, el sol i els aires verds també estimen les pedres dels deserts.
Veuries que no ets l'única ni, potser, la més bella, --tota rosa feliç creu que ho és ella --,
i que per l'ample món només prospera i creix qui s'oblida una mica d'ell mateix.
Qui en silenci, girant el cor i els ulls enlaire, confia i viu sense pensar-s'hi gaire.
Qui no guarda al seu pit l'avespa de l'orgull i a la pàtria de tots, l'atzur s'acull.
I si un xiprer agreujat, quan ve la primavera ja només pensa en la tardor que espera,
tu pensa que la rosa que és bella i és humil, creu en la immortalitat de l'abril.
Sí, un nou hivern que adorm tot un país, però que ens desvetllarà un estiu molt feliç .....
Fotografia d'una oreneta volant davant del balconet - primavera 2010
rginer |
Poesia |
dilluns, 17 de gener de 2011 | 20:46h
Sentada a taula, esmorzant. És un àpat que m'agrada molt, i crec que és el que més gaudeixo de tots. Un bol ple de fruita fresca, papaia, taronja, plàtan i unes llesquetes de pà amb tomàquet, petites, les necessàries i un mica de pernil, o bull negre, sobrassada alguna vegada. Cafè amb llet i un parell de Núries de la Birba, una per el Monty que es torna boig. És un llaminer i només li agraden les Nuria de la Birba !!
Música de fons i llegir el diari, ara que he tornat al diari de paper, descobrint aquest ARA que sí, que sembla que podrà continuar el seu èxit.
El diumenge tens el suplement de la revista TimeOut; me la miro per veure si hi ha articles i informacions del meu interés ... Uep ! Una columna - Textures - Autor Ignasi Aragay, títol : Estellés, tot un panarra. Comença escrivint que Estellés era fill de forner. Al seu parer ser fill de forner dona nas artístic, i a en Estellés li va donar nas literari i una mena de sensibilitat molt terrenal, tendra, propera, humil, pastada mot a mot.
Sí, Estellés és molt proper i l'articulista continúa i ens regala un trocet de poema, que no fa gaire vaig llegir, i em va agradar molt i molt :
M'he estimat molt la vida ,/ no com a plenitud, cosa total,/ sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,/ ara un pessic d'aquesta salsa,/oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,/què dieu d'aquest lluç,/és sorprenent el fet d'una cirera.
Sí, és la vida, en minúscula, bonica, saborosa, i que s'ha de gaudir a cada instant. De fet, el meu esmorzar de cada día és una mica com m'agrada a mí la vida, bocinet a bocinet. I en els meus viatges al sudest asiàtic és com la viuen, o almenys és el que he copsat.
Finalment, l'articulista, acaba la seva columna amb aquestes paraules de'n Vicent Andrés Estellés - contundent ! La meua mort és una mort burgesa,/blanca de carns i freda d'entrecuix.
Fotografia: Un dinar laosià - Lap, una amanida de papaia verda que es pot barrejar amb peix, pollastre, etc. picant. // Pad Lao - Uns fideus d'arròs amb hortalisses// Kai Phát khiing - Pollastre al gengibre // Phat Phak - Una tempura a la laosiana, deliciosa// ara piques una mica d'ací, una mica d'allà .....
rginer |
Poesia |
dilluns, 30 d'agost de 2010 | 14:06h
No recordo quan vaig descobrir la poesia de'n Màrius Torres; no importa, ara la conec i llegeixo molt sovint els seus poemes i les seves cartes als amics i familiars. Poemes musicals, lírics, de joia, espirituals, senzills.
Fa el camí des del dolor cap a la joia, i és aquesta joia la que he trobat sempre.
Avui és el día de'n Màrius Torres, i m'afegeixo a la commemoració del centenari, però, el día de'n Màrius Torres són els 365 díes de l'any i molts més.
NOVES POESÍES - Obra poètica desestimada per Màrius Torres, inclosa en tries compreses entre 1937 - 1941
ANÈMONES Per a Nuri Folch de Sales
Quan ja l'hivern és lluny i no és fàcil que geli en llocs arrecerats, el jardiner sortós sap fer esclatar un miracle policrom, radiós ¡Flors de ''Primavera'' de Sandro Boticelli!
Els botànics han fet el seu tany vincladís i els han pintat de pètals lluents com les estrelles, però encara el seu gest és el de les roselles, les úniques anèmones que hi hagué al Paradís.
Rosa, vermell, blau, blanc: una anèmona sola és com l'estel de l'alba que s'enyora i tremola de fred i soledat. Vives, espurnejants,
no diré si coquetes, els plau de florir en garba. Al cel en fan corones pels àngels més infants i els mateixos apòstols se'n constel.len la barba.
Poesíes de Màrius Torres - A cura de Margarida Prats Ripoll - Pagès editors.