Chào ông Viêt Nam

Pel balconet puc veure un cel blau, clar, radiant. Bé, molt bé. Després de la pluja, avui, sí, avui surt el sol. He d’afanyar-me. Deixar tot llest a casa i baixar a Barcelona. Passejada per la Rambla, una volteta per Plaça Catalunya i pujar per la Rambla Catalunya fins a casa. En tot aquest trajecte, mirar, conversar, remenar, dubtar, tocar. Molts llibres, molts. No sóc de comprar llibres per Sant Jordi, però sí, sempre m’he firat. Un llibre, segur.

Aquesta tarda hi tornaré, però per estar al darrera d’una parada. Diferent. Roses, llibres, conversa, gaudir de la primavera, del dia, trobar-me amb gent. I mira, Sant Jordi serà ben a prop. Una de les escultures del sant és ben a prop.

Des d’aquest bloc, roses i llibres per a tots el meus veïns ”vilawebetans” ! Gaudiu de la festa.
Us desitjo a tots un molt bon dia.

Fotografia: La Rambla. 2013. RG.
Arxiu: Una rosa i un llibre. 2013. RG.
 

U Win Tin, periodista, politic, ha mort als 85 anys. Lluitador infatigable al llarg de tota la seva vida per els drets del seu poble, per denunciar al món la manca de llibertat del seu país, per defensar els drets humans dins el seu propi país. Empresonat l’any 1989 per publicar notícies en contra la Junta Militar, per el seu activisme politic, per ser cofundador del partit de la NLD.  Alliberat l’any 2008. Periodista fins ahir. Admirat. Home clau del partit de la NLD i sempre al costat de Daw Aung San Suu Kyi. Crític, molt crític, quan feia falta. No es va treure mai la camisa de color blau, el mateix color del seu uniforme com a presoner. Portaria sempre una camisa d’aquest color, fins que l’últim presoner polític fos alliberat.

Va publicar un llibre , What’s that? A human hell,  on explica punt per punt tot el que va patir ell i els altres presoners polítics. Després del seu alliberament ha estat molt actiu per començar a construir un nou futur del seu país. La Junta Militar li tenia por; U Win Tin era una persona clau, molt intel.ligent i gran coneixedor de les estratègies polìtiques i socials del país i països veïns. Quan va ser empresonat l’any 1988, va estar tres díes sense menjar, ni dormir, ni beure, perque els militars volien la seva confessió que ell va ser el que va ensenyar a Daw Aung San Suu Kyi el camí de la democràcia i la seva entrada en la política. Un home íntegre que mai es va arronsar. I també crític amb la líder del seu partit, quan calia ser-ho.

No me’ls crec als militars. Cal lluitar de manera ferma contra els seguidors dels militars que han estat al poder més de seixanta anys. Només així aconseguirem aplanar el nostre camí envers la democràcia i la llibertat. 
Paraules de U Win Tin tot just fa un parell de mesos.

La setmana passada va acabar la festa del Thingyan, l’any nou birmà. El pas de l’època de la sequera per entrar en el període de pluges. I per aquest motiu tothom mulla a tothom. Un any, el 2014, difícil i important. Cal preparar les eleccions generals de l’any 2015 i podria ser el canvi definitiu per el futur polìtic i social del país.
Ahir vaig celebrar aquest Any Nou birmà juntament amb amics i vam brindar. No sabíem que U Win Tin no arribaria a celebrar aquest día, però el nostre desig va ser per a tota la gent que des de fa dècades ha lluitat, i lluita per la llibertat de Myanmar/Birmània.

Descansi en pau U Win Tin.

L’any 2010 vaig escriure un apunt i publicat una fotografia d’ell un any després del seu alliberament. I un altre apunt l’any 2008 tot just després de sortir de la presó d’Insein.

Fotografia: U Win Tin amb la seva camisa de color blau. Alliçonant a la gent, als joves. Es trobarà a faltar les seves cites, les seves conferències, els seus escrits, el seu magisteri, la seva força.
 

Ahir vaig baixar a Barcelona, al barri del Born. Havia de comprar espècies, xocolata, cafè i te. I també fer una mica el xafarder per veure si l’adroguer Duran podia oferir novetats arribades de terres llunyanes. M’han dit que a la plaça del Bornet, hi ha un estanc on venen tabac i que el senyor Duran en té el monopoli.
Quin temps més magnífic i una temperatura espectacular ! Pel matí des del balconet de casa vaig veure les primeres orenetes! Ara sí que és primavera.
En un tres i no res vaig ser davant de Santa Maria del Mar i vaig baixar pel Carrer Qui va del Born, ple de carros, cavalls, gent, molta activitat. Difícil de caminar per aquesta avinguda, malgrat els 11 m d’amplada ! Finalment tombo pel carrer Gensana i entro a l’adrogueria Duran.

Quines olors més bones i que agraeixes després de caminar a la vora del Rec Comtal i per damunt de la claveguera del Merdançar ! A veure ….. una mica de te, sucre moreno, cafè de Colombia, canyella, gingebre, mel i xocolata. També aprofitaré per comprar uns melindros fets en el petit fornet de l’adrogueria. A casa tenim una xocolatera i la podem desfer al nostre gust.

Un passeig en el temps que vaig fer ahir des del Josepets fins el Born. Magnífica visita guiada al jaciment. Imprescindible. Fer un mos a El 300 del Born. Pa negre, una esqueixada de bacallà amb taronja i olives negres, moixama de Tarragona, pebrotets farcits i la cervesa 17.14 aromatitzada amb gingebre, mel i cardamon de l’adrogueria Duran. Continuem la passejada pel carrer dels Flassaders. Xerrada teatral comentant l’estrena de ‘La dama de les camèlies’ a La Seca, el 30 d’abril, amb la Nausicaa Bonnín de protagonista; mirant els turistes (una nena vestida amb un vestit de farbalans com si estigués a la feria d’abril); cua per entrar al Museu Picasso; terrases plenes prenent el vermut; estudiants francesos descansant al Passeig del Born i fer un segon mos al Hofmann La Seca, deliciós, fora del brogit i respirant aire de primavera.

El Born Centre Cultural és una referència per la Ciutat. Un nou espai recuperat. M’agrada i molt. Es respira país, ciutat, barri, cultura, història, comerç, artesans, vida ….. ser lliures.

Va ser un Divendres Sant diferent. Vaig tornar a casa contenta, feliç.

Fotografía: Cervesa especial 17.14
Arxiu: Casa Boxadors – Carrer Bonaire. El Born CC. Divendres Sant de vermut.

 

El Barça me l’han canviat com un mitjó. Dissabte després del partit a Granada em vaig emprenyar, molt, però molt. Xutar 26 cops a porta i no fer cap gol ……. Des dels set gols que ens va fer el Bayern l’any passat tot ha anat malament. Sí, ja ho sabíem que res és infinit …. però acabar d’aquesta manera ……
Però avui és avui, i jugar contra el Madrid sempre anima, i si guanyem, doncs a riure, somriure i estar contents. Ja he deixat dit a uns amics d’escridassar al rei de part meva i xiular ben fort l’himne espanyol, i animar al Barça.

Que voleu que us digui, anar a Les Corts des de que tenia cinc anys marca i molt. I el pare encara més. Ep, que després de les derrotes dormo molt bé …… però m’agrada que guanyi i encara més al Madrid ! Us vull veure córrer i fer gols !

…… quan tornarem a guanyar una Champions ? 

Existeixen els miracles ? Desastre. El Barça no guanyarà, segur. Sabeu què, vaig a dormir …. i la vida continúa.

 

Eppur si muove …sí ens movem, i votarem, i guanyarà el #SI i SI, i persistirem, i res ens aturarà. S’ha acabat. Escoltar que votar …. la constitución fue la más auténtica y libre autodeterminación de Catalunya (senyor Rajoy, dixit) fa revoltar els budells. Saben quanta gent no va votar i quanta jovenalla avui va nèixer molt després ? Eppur si muove …. sí la història, la vida continúa, i es mou.

Per dignitat, per defensar el nostre país, per la nostra gent que no hi és i que van lluitar tossudament, nosaltres continuarem i ens mourem. El cim és a tocar, uns milímetres tan sols, i haurem arribat. Tenim paciència. Sabem valorar el temps i fer camí en el moment oportú. Junts. Transversals. Tots. Pacíficament. Somrient. Lliures.
Ser nosaltres, ser catalans, tots. Volem la independència. Volem viure a la República de Catalunya.

S’ha acabat el bròquil. Bròquil is OVER. Ara sí, definitivament. Fem Via.

Fotografia: Mapa del Reino de España. Secle XIX. Molt curiós:

– España uniforme puramente constitucional.
– España foral.
– Portugal.
– Islas Canarias.
– Islas Antillas.
. Islas Filipinas.
– España incorporada o asimilada.

 

Vaig conèixer en Pepe fa tres anys. El culpable, en G. perque es va enamorar de la seva filla gran l’A. De sobte entres a formar part d’una nova família. No saps, no coneixes, ni tan sols has parlat mai amb ells. Na I. i en Pepe van obrir el seu cor sense més. Trobades. Menjar plegats els díes assenyalats; el primer va ser un diumenge de novembre de 2011 i els fills van signar papers un dissabte de novembre de 2013.

En Pepe va ser important en aquest gran esdeveniment. La festa va ser espectacular. Un guster. Una felicitat. L’endemà en Pepe i l’I. no podien amb la seva ànima. Hi van treballar molt. Jo no tant. Vair arribar tot just de viatge. En Pepe estava exultant. Feliç. Fent el brindis i tothom esperant escoltar un dels seus acudits, un comentari per fer-nos riure. Perque en Pepe era obert, rialler, irònic i també amb un punt agredolç, necessari.

No hem tingut temps de veure’ns més sovint ni aprofundir en conèixer les nostres dèries, aficions, la nostra ànima, el nostre pensament. Però el lligam existía, i existirà. El seu cor va dir prou divendres matí. Molt aviat, massa aviat. No tocava. Tenia 54 anys. Ahir van fer el comiat. Molta gent, moltíssima. Vaig descobrir un Pepe que no coneixia. No vam tenir temps. I trobaré a faltar aquesta descoberta.

En Pepe no es mereixia deixar-nos tan aviat, ni tampoc rebre un tracte burocràtic vergonyant fins arribar ahir al seu comiat.

Sí, aquest cor aturat m’ha trasbalsat. El temps existeix i poc a poc tot es posarà a lloc, però de manera diferent. Oblidar mai, i recordar, sense angoixes amb un somriure.

Josep, nosaltres continuem. La vida és oberta per a tothom. Tú has fet un camí massa curt, però sabrem continuar, no en dubtis pas.

La fotografia és d’un lloc molt plàcid, en un racó de món, on de ben segur tú t’hi trobaríes bé: Mandalay, la posta de sol, U Bein, monjos budistes caminant, meditar.

 

A mí em va impactar moltíssim. 20 anys ja. Entre els mesos d’abril i juny de 1994 van ser exterminades entre 800.000 i 1.000.000 de persones davant la indiferèncie del món. En aquell any de 1994, em vaig adonar de com som tota la humanitat, especialment la dita occidental, la més sàvia, la més desenvolupada, la més emprenedora, la més social, la més culte.

Immediatament em vaig fer sòcia de Metges Sense Fronteres i encara ho sóc.

A França on hi viuen molts ruandesos, fugits del genocidi, hi ha exposicions i actes culturals i civils arreu. Ruandesos que van arribar a França quan encara eren infants. Avui són fotògrafs, poetes, escriptors, pintors, periodistes i s’han mobilitzat perque el món no oblidi. Però sí, vergonyosament, oblidarem. Són molts encara els països, els pobles del món que pateixen violència, guerres, morts. La violència, el genocidi, el racisme continúa.

I aquest NO oblidar és imprescindible per seguir lluitant contra el feixisme, el racisme, les discriminacions, les injusticies socials i poder construir un futur millor. El voler ser la raça superior, en voler ser al poder i governar el món …….

Tots som hereus del genocidi de Rwanda, però aquest fet ens ha d’encoratjar a lluitar encara més contra el feixisme, les discriminiacions i el racisme.

Demà ferà 20 anys de Rwanda. Hutus van massacrar les 2/3 parts de la població Hutsi. Recordeu aquests noms ? Aquests pobles ? Hutus i Hutsis. No ho hem d’oblidar.

Fotografia; Victimes del genocidi. Ginsozi Genocide Memorial Centre. Kingali, Rwanda.