Chào ông Viêt Nam

Dimecres vaig anar a l’estrena de ”La tigresa i altres històries”, de Dario Fo. Teatre Tantarantana, carrer de les Flors, Paral.lel.

Aquesta obra es va estrenar l’any 1983 a Barcelona a la Sala Villarroel. Actor: Manuel Barceló. Director: José Antonio Ortega.
Es representarà fins el dia 8 de desembre.

Molt recomanable per a adolescents de 12 a 16 anys.

Mateix muntatge, mateix director i un jove actor que trepitja per primera vegada els escenaris de Barcelona, fill del director: 
Julián Ortega Muñoz.

La tigresa. Faula xinesa. 
Primer milagro del Niño Jesús. Inspirat en un dels evangelis apòcrifs.
Icaro y Dédalo. La cerca dels protagonistes per sortir del laberint construit per Dédalo.
— Xina, Palestina i Grècia. Tres cultures diferents — ben amanides per el gran Dario Fo.

La seva estrena l’any 1983 a Barcelona va tenir un gran èxit.
No vaig veure l’obra a la Sala Villarroel on en José Antonio Ortega va ser-hi tants anys com a director, i on vam ‘beure’ del millor teatre al llarg d’aquells períodes il.lusionants del començament d’una democràcia feble.
Teatre és política, transgressió, art, somnis, denúncia, i en Dario Fo en sap molt i aquests tres contes són emblemàtics i bonics, transgressors i tendres a la vegada.
Els va escriure l’any 1979. El teatre sempre és política.
Julián Ortega és un gran actor. És un repte interpretar més de trenta personatges dalt d’un escenari, sol, durant 90 minuts. Els moviments del seu cos són excepcionals (va estudiar expresió corporal i de ben segur que va ser l’alumne més brillant) i juntament amb la paraula ens endinsa dins els tres contes. A mí m’agrada moltíssim escoltar faules, contes, poesia, intepretats per el trobador o joglar, antic i modern, en una plaça de poble, o al menjador de casa, o sentada en una butaca d’un teatre.

30 anys després torna a Barcelona. Les aportaciones creatives de’n Barceló hi són presents, no podia ser d’altra manera, però penso que avui, ara, aquesta obra ha fet un pas endavant (cercant a la xarxa he trobat un video a Vimeo de la representació de l’obra de l’any 1983 interpretada per en Manuel Barceló).

Julián Ortega hi té molt a veure i el seu pare l’ha dirigit molt bé. En molts moments de la representació em va semblar escoltar en Rubianes, jove, i ara després de veure en Manel Barceló en el video, sí també era dalt de l’escenari. El passat hi és, i ens ajuda molt per el nostre futur, fer-ho millor o diferent. No cal dir que el text és absolutament actual, trenta anys després.

Són 90 minuts de teatre pur (cinc minuts de descans), moviment, cos, paraula, gest, text, escena, llums, direcció, autor , actor …… i quan tornes a casa sentada en un vagó de metro vas rumiant el que has escoltat i has vist.

Sí, el poble hi és present a La Tigresa, la denúncia també, la solidaritat, la rebel.lia, la tendresa, la voluntat de viure lliures.

Encara hi sou a temps, fins el dia 8 de desembre.  José Antonio, Julián, feu un bon tàndem. 

Apèndix: Vaig arribar aviat al Tantarantana i em vaig dir a mí mateixa, per què no anar fer una cerveseta al Quimet & Quimet del carrer Poeta Cabanyes ? Feia anys que no hi anava, i està exactament igual. Formatge Yorshire, croquetes de bacallà, un variat i cervesa negra. Ni me’n recordava del fred i vaig seure a la meva butaca ben preparada per veure teatre i gaudir-ne, com així va ser.

Mirant TV3, escoltant la ràdio. Emisió en directe per mostrar la rebel.lió dels treballadors de RTVV i del poble valencià per dir ben clar que RTVV no es tanca.

La situació és veritablemnt grotesca per part del govern actual del País Valencià, situacions que dia a dia anem veient. Han enviat un tècnic acompanyat per la policía per ‘tallar’ la senyal !!!!

Defensar la llibertat, els nostres drets, viure en democràcia, fugir de dictadures.

Calen més proves de la manera de fer d’aquesta gent ? Les Illes, País Valencià, la Franja. Extorsionar i esclafar drets i llibertats. La llengua, la cultura és el perill, és el que fa por.

Ahir nit al programa Polònia van estar brillants, com sempre, però ara més. Franco baixa a la terra per reinvindicar que tot el que fa el govern del reino español és un ‘copyright’ d’ell, que li han furtat els seus drets, que ell va ser l’artífex de la llei de seguretat i totes les altres bestieses. I l’abraçada final i el seu acord és el retrat claríssim i entenedor del que ha estat passant des de que el militar genocida va deixar de viure.

Estem atents i tot el meu suport i dir ben clar … RTVV NO ES TANCA.

Fotografia: Tot és foscor. No hi ha res …… sí un llampec violent que la trenca.

Ara són les 7 del matí ….. encara no han pogut tallar RTVV.

 

Viêt Nam va començar a lluitar per la seva independència l’any 40 de la nostra era contra els xinesos i la derrota dels americans l’any 1975 va posar punt i final a una llarga sèrie d’invasions que han marcat profundament el caràcter del país i la seva gent.

Els nordamericans poden enviar centenars de milers de soldats, fins i tot milions; la guerra pot durar deu anys, vint, potser més, però la nostra gent continuarà lluitant fins que vencem. Per què si no lluitar ? Per vèncer. Poden destruir cases, pobles i ciutats, però no ens desanimaran. I quan recuperem la independència, reconstruirem el nostre país des dels fonaments, i el farem encara més bell.

Ho Chi Minh ho veia molt clar i aquestes son les seves paraules, de les moltes que va expresar al llarg de la seva vida, i actuant, amb fets. Un líder polìtic no gaire conegut i que juntament amb el General Giap, traspassat fa un mes, van liderar una lluita cruel, plena de dolor i sacrificis, de tortures, humiliacions davant una màquinaria ferotge com és una guerra amb injustícies i violència en tots els bàndols.

En aquest el meu últim viatge vaig visitar el Museu de les Dones Vietnamites i vaig poder parlar amb dones joves i de mitjana edat. Totes elles profundament defensores de la pau que des de l’any 1975 gaudeixen i que no volen de cap de les maneres perdre. Dones que un dia i un altre miren endavant i van construint aquest nou país, poc a poc, sense presses. Dones que ja han nascut sense guerres, però que tenen l’esperit lluitador i l’orgull de ser vietnamites.

El problema és que nosaltres teníem la força, però ells tenien la voluntat. Paraules del General Douglas Kinnard. Van devastar el país per desmoralitzar la resistència vietnamita, però van aconseguir justament el contrari: generar cada cop més hostilitat cap als Estats Units.
El General Douglas Kinnard ho va resumir així: La guerra es va reduir a una situació d’esgotament. Sempre treballàvem pensant que si colpejàvem l’enemic amb la força suficient, es rendiria. Tot es basava en aquest supòsit, que era totalment fals. L’enemic no es rendiria, per més favorables que fossin les nostres estadístiques. Es va convertir en una guerra de voluntats, no de força.

Viêt Nam era, i encara ho és, un país eminentment agrícola i rural, i els membres del Vietcong acostumaven a ser camperols reclutats amb certa facilitat per a la causa de la independència. Molts teníen motius personals per allistar-s’hi (la detenció de familiars o amics, la destrucció de conreus o cases), i veien aquell conflicte com la prolongació de la guerra contra els colonitzadors francesos. Als llogarrets més militants, els joves tenien el deure d’oferir-s’hi voluntaris, i se’ls dedicava una festa de comiat quan marxaven. En molts indrets, però, només els més aventurers s’animaven a unir-se a la guerrilla, i en d’altres, els reclutaments es feien directament a punta de pistola.

 ….. // …..

El General Giap sabia que no podia enfrontar-se obertament als nord-americans, d’igual a igual. Les batalles llargues de grans unitats s’havien de reservar per a casos excepcionals. La prioritat, doncs, era portar sempre la iniciativa amb atacs ràpids cos a cos, en el moment i el lloc que més els convenia. Sempre alerta, molt poques vegades se’ls podia sorprendre. Quan una força nordamericana es dirigia a batre una zona controlada pel Vietcong, la seva arribada era sempre poc discreta, anunciada pels moviments dels helicòpters i les descàrregues d’artilleria. Llavors els vietnamites tenien dues opcions: si consideraven que tenien possibilitats, es quedaven a fer front a l’enemic; si no, evacuaven el terreny amb rapidesa dividint-se en petites unitats …. per tornar tan bon punt els nordamericans haguessin marxat.

I quan es quedaven, és perque tenien ben controlada la situació, amb morters i metralladores curosament emplaçats per emboscar l’enemic tan bon punt aterressin els seus helicòpters. Un cop començava el combat, la clau era mantenir-se tan a prop de l’enemic com fos possible, per neutralitzar els possibles bombardejos de suport.

Paradoxalment, en aquesta guerra, com més a prop eren dels qui els volíen aniquilar, més segurs estaven. Això requeria fermesa i disciplina en els combatents, i també una gran confiança en els seus camarades i oficials. 

De sobte, els nordamericans que anaven a perseguir l’enemic es trobaven defensant-se de la seva escomesa, sense opcions de retirada, dins d’una immensa trampa. Si arribaven reforços i es veien superats, els vietnamites es dispersaven en petits grups i desapareixien a la selva, per retrobar-se després en localitzacions preestablertes.

Va ser una victòria molt cara, però l’estratègia d’un poble petit va vèncer la força d’una nació poderosa, la que més en el món. Els vietnamites van saber que es pot guanyar, perque elles i ells així ho van voler, era la seva voluntat.

Nosaltres, el nostre país té la voluntat de començar a caminar en un procés pacífic per acabar éssent un país independent. La voluntat majoritària del poble és la secessió del reino de españa. Volem votar independència sí, independència no. Sense més. Els que tenen la voluntat que així sigui, no defalliran, no. Tota la resta són focs d’encenalls, partidismes absurds, paraules que no diuen res.

Tot comença amb un senzill referèndum on el poble de Catalunya pugui votar i començar a reconstruir el nostre país des dels fonaments, i el farem més bell i més lliure.

Bròquil is OVER !

Fotografia: Musée des Beaux Arts – Hà Nôi. RG.
Nguyên Trunc (1940).
1984. So’n dàu. Oil on canvas.
Chân dung ngu’ò’i lính. Portrait of a soldier.

Bibliografia: Revista Sàpiens.

 

I novament la denúncia, la tristor, el sincer condol, la ràbia.
El dia 12 de novembre. Un home acusat i denunciat com a maltractador reincident, va assassinar la seva companya, una dona de 36 anys a ganivetades. Va confessar el seu crim.
El dia 23 de novembre. El presumpte autor, ex marit de la dona, la va assassinar a cops, en un garatge de la vivenda. Una dona de 44 anys.

I les estadístiques de dones assassinades van augmentant, però també existeixen uns números freds i invisibles, dones que han patit maltractament o han estat hospitalitzades en risc de mort. O dones que han desaparegut i no les han trobat. O crims encara no resolts per part de la policía. I no oblidem la mort de cinc criatures, fins ara.

En aquest enllaç, hi ha un bon resum de tots els articles publicats (21 pàgines) fins avui d’actes de violència de gènere, en un diari de la capital del reino de españa, ben documentat i seriós. Molts fets violents, molts.

Avui és un més dels díes que hem de denunciar, denunciar, denunciar i la societat i les institucions actuar, actuar, actuar, per no haver d’escriure cap més apunt com aquest.

Fotografia: Unes flors, orquídees vives en un bosc d’arbres de te. RG.

 

D’ençà que he tornat al meu país, hi ha molt de soroll per com cal fer una pregunta en un referèndum. I és molt fàcil. Per què els polìtics compliquen el que el poble demana en una amplíssima majoría? No són ells i elles els representants del poble? Tenen por de preguntar ?
He viatjat per un país on preguntar és quasi una missió impossible. Desprès de dècades de dictadura, els joves, els adults, la gent gran, dones i homes, infants, no pregunten. Els han ”ensenyat” que preguntar no porta enlloc i que han d’acceptar el que hi ha. Uns governs militars dictatorials han emmordassat el pensament del poble.
Davant una classe d’anglès, un o dos alumnes em feien preguntes. La resta no. I no era per vergonya, no. Els han dit que no es pregunta.
I vaig pensar ……. Això també passa al meu país, però diferent; són els polítics actuals que no volen preguntar al poble ( no tots sortosament ).

I ahir en la Declaració de Novembre, l’ANC, va tornar a reclamar que el polítics facin la feina, que volem votar sí o no abans del 31 de maig de 2014, coherent amb la signatura del vot per la independència, i que en fer el país un nou estat d’Europa cal estar unit. Vivim un procés trascendental que encara no hem començat, perque hi ha gent rellevant de certs partits polítics, estaments econòmics, de l’àmbit cultural, que juguen a fer preguntes perque el poble no contesti amb claredat.
Però hi ha molta, moltíssima més gent i grups de la societat civil (encara hi ha algú que ho dubti?) que continúen esmolant les eines, pacífiques, perque en el futur poguem viure en la República de Catalunya. Ningú ens trencarà el somni, que ja és una realitat, i el procés començarà. No hi ha retorn. Persistirem.

Bròquil is OVER !

Fotografia: Fem Via. Tram 007 – Les Cases d’Alcanar. setembre 2013. RG.

 

Si llegim la ‘Declaració Universal dels Drets de l’Infant’ ens adonarem que cap país del món els compleix en la seva totalitat. I aquesta declaració va ser aprovada l’any 1959 a les Nacions Unides. No acabaríem el llistat de les transgressions comeses per els homes i les dones, adults, al llarg d’aquests anys i continúen.

He viatjat recentment a tres països del continent asiàtic. Diferents en les seves cultures, societat i com a país. I he de dir que Àsia-Pacífic és ja el motor d’aquest món, encara de poca potència, però augmentant. 
El tret comú de Viêt Nam, Xina i Birmània-Myanmar és el seu concepte de família, amor envers els infants i lluita per la seva protecció. Sorprèn, avui, el comportament dels infants, en aquests tres països. Respecte als adults, als mestres, silenci a classe, somriures constants, feliços de veure l’avi o l’àvia quan surten de l’escola, entre moltes altres reaccions. Però, ai, no tothom és igual, naturalment, i sí descobreixes que no és del tot veritat, per circumstàncies diferents i complicades que ara no enumeraré. Però no són majoria, també s’ha de dir.

Viêt Nam segueix la via del seu futur poc a poc, tempo vietnamita com jo penso. Escola i educació ha estat i és la prioritat, i certament no veus infants que no vagin a escola.
Existeix un magnífic sistema públic d’ensenyament, escoles bressol, escoles tècniques i universitats. També un bon sistema de sanitat. La natalitat està menys o menys controlada. En aquest el meu tercer viatge, he vist millores, però sense presses. El preu que van pagar al llarg dels anys de guerra, fa que defensin la pau amb força.

Xina és molt diferent. Ha estat el meu primer viatge a aquest país, quasi continent, el més poblat del món i amb la política de no tenir més d’un fill (ara sembla que han canviat la llei). Van molt depressa. Una gran diferència entre els infants que viuen a Ciutats i els infants que continúen als poblets. Molts viuen amb els avis, mentre els pares treballen a Ciutat. Tenen també un sistema d’ensenyament potent i tampoc veus gaires infants pels carrers. 

Birmània-Myanmar és el país que està en pitjors condicions. Després de més de tres dècades de dictadura militar, el país, la gent necessita de tot. 
Però, tot és possible. En un poblet perdut del centre del país (sense electricitat, pous d’aigua, cap carretera) la gent treballa i molt bé. Tenen molt clar el concepte comunitat, poble, família, escola, treball. Fins i tot s’han organitzat entre ells i elles per constituir un banc on tots hi col.laboren i quan necessiten un préstec, se’ls atorga a un interès petit, per continuar tenint líquid en el seu petit banc, gestionat per les dones. Paguen els seus impostos en una caixa comuna, d’acord amb les seves necessitats, i que són moltes. Tots fan de funcionaris, d’equip de neteja, de mestres, infermers, transport. I el Monestir és el centre social i educatiu, on és l’escola des de preescolar fins a 14 anys, escola d’adults, centre cultural i de reunions. I una petita ONG del Vallès Oriental els ajuda per tirar endavant l’escola per a infants de 3 a 5 anys.
És un petit exemple d’unitat i voler canviar el seu poble perque els infants puguin viure millor. I aquesta manera de viure i fer, es pot eixamplar, oi ?

El preàmbul de la Declaració s’afirma molt clarament: La Humanitat ha d’atorgar a l’infant el millor d’ella mateixa.

Fotografia: Un dia d’escola en un poblet de la regió de Sagaing – Birmània/Myanmar.

Bon temps fins avui, i aquest matí plou. Llevantada, temperatures d’hivern i a les 11:38 surt el tren de Plaça Catalunya. Abans, però, he de passar per Can Bragulat a recollir els pernils que haurà tallat amorosament. Talleu també fuet, per si fem curt ….. A Plaça Catalunya ens trobem un grupet de gent que no tenim cotxe. Anirem mudats, no de vint-i-ú botons, però sí més mudats que de costum.
La previsió és de pluja. El casament és a la 1 del migdia en una sala gòtica, de l’Ajuntament, d’un antic palau de Molins de Rei. Abans he de deixar el pernil i el fuet al Foment on es ferà una festa. És tot just a la cantonada d’aquesta sala gòtica que no he vist mai. Serem un munt d’amics i família. I en G. i l’A. signaran els papers. Segur que hi haurà algun parlament.
I la festa serà joiosa. Tot s’ho han organitzat ells. Ahir vespre a Ciutat van marxar després de mitjanit. Al Foment no hi podien entrar perque el cinema acabava a mitjanit. Cal guarnir la sala. L’A. s’ha passat tot el dia fent els postres i moltes coses més. En G. el que sap fer, i molt bé, sò, música, videos, sorpreses. 

……. però el sol no ens voldrà acompanyar. Tant se val. Els somriures, la joia, la felicitat està assegurada. I anar de festa compartint-la amb gent que hi vols que hi siguin sempre t’omple el cos i l’ànima d’aires positius i de benestar.

S. ja ho veus, el teu fill insisteix i desitja viure en parella i dibuixa el seu futur acompanyat d’aquesta noia amb geni, tenaç, sentimental, agosarada, positiva, de Molins de Rei de tota la vida, amb un somriure d’orella a orella. És feliç, són feliços, i tots ho som també.
 
Fotografia: Una bona amiga, l’A. d’un petit poble del Vallès Oriental, els ha fet aquest dibuix. No he demanat la seva autorització, però segur que me la dona. És la millor fotografia per un dia com avui. —–  Allò essencial és invisible per els ulls …..

No sé si es juga aquest partit de futbol avui, demà o demà passat, tant se val. La federación española de futbol amb el vist-i-plau del govern del reino de españa ha decidit jugar el partit i rebre uns diners a canvi, del dictador, cruel, genocida Obiang.
És un gest vergonyant, impúdic, lleig, que fa remoure els budells i finalment vomites. Acabo de comprar aquest nou Football pitch marker machine

En Xavier Montanyà en el seu mail obert del dia 13 de novembre ens ho explica molt clarament. Ell coneix molt bé aquest país i ha denunciat més d’una vegada la impúdicia i la crueltat d’aquest personatge.

Un altre dels molts escándols i de la manera de fer de la gent del gobierno del reino de españa. Els jugadors de futbol per més que diguin que l’esport no és política, hauríen de recordar i tenir memòria, de la crueltat d’aquesta dictadura i com els infants pateixen i molt, i el boicot és més que obligat per decència, per humanitat, per ser al costat de la gent que pateix davant una dictadura cruel i sagnant.

Fútbol i política, esport i política ….. no recorden quan el dictador Franco va obligar a no participar als esportistes als Jocs Olímpics de Melbourne perque la Unió Soviètica hi era present ?

Aquest partit que sí que sembla que es jugarà (tota la premsa del món ho critica i no ho entén) és un fet del que més i més m’indigna d’aquesta gent que hi participarà, de tots, del gobierno del reino de españa, de la federación española de futbol i parlem clar, dels jugadors i equip tècnic que no han estat a l’alçada, ni tan sols de fer declaracions. Una vergonya. No accepto llegir que ‘els jugadors no es volen fotografiar amb Obiang’ ….. No, no, el que haurien de fer, és no jugar i llençar les botes a Obiang i fer declaracions per ajudar a la gent de Guinea Equatorial, denunciar el què passa.

Fotografia: Febrer de 2011. Visita d’aquest individu genocida i president de Guinea Equatorial al Congreso del reino de españa. 

D’ençà que vaig marxar de viatge un 25 de setembre i en tornar el propassat dia 6 de novembre, set dones han estat assassinades presumptament per els seus companys. Així ho denuncia el forat negre de na Carme-Laura. Una dona cada setmana que he estat absent. Terrible. Injust. Una violèncias que no s’atura, com tampoc s’atura la denúncia.

El nombre de dones assassinades va en augment. I des d’aquest bloc continuaré denunciant, un dia i un altre.
El meu sincer condol i tristor, moltíssima tristor.
Aquesta flor de l’arbre de te, viva, alegre, dins un bosc meravellós on hi conviuen altres arbres, roures, bambú, un tipus diferent de pi, flors, herbes aromàtiques. 

Dema el vol de la Singapore Airlines em portara novament a casa meua. Sis setmanes intenses. Bloc ple de notes. Societats i cultures diferents. Bona i mala gent. Injusticies. Corrupcions. Unitat dels pobles. Treballar i lluitar per una societat mes justa. Natura. Aire. Nuvols blancs. Flors. Pluja intensa. Rius. Fe. Donar i rebre.
Rebre i no donar res a canvi. Pobresa. Riquesa insultant. Paisatges. Moments magics. Shwedagon. U Bein. Taung Ywar Thit. Bawditataung Monastery. Mingun.
Xishuangbanna. Bosc tropical i arbres de te. Mercats. Gent. Temple de la Literatura. Museu de les Dones Vietnamites. Musee des Beaux Arts. Gelat de mel de Sapa. Hoan Kiem. Green Lake a Kunming i ……… Ha Long.
Minh, Sunil, Stone, Thuy, Tuyet, Wisara, Thitsar, Nandaw, Koo Thay, U Kawtinnya, U Eindaw, U Awbarsa, Mai, pares de MoeMoe, tres mestres joves de pre escolar, joves estudiants d’angles, nois i noies desconeguts amb qui he parlat, i Amadeu, gran amic, i ja convertit en un ciutada de Ha Noi. 

Vaig arribar ahir tarda de Mandalay a Yangon i estic descansant en un petit hotel lluny del centre. Un petit oasi. Aqui si puc escriure aquest apunt curt, abans de tornar. A Birmania encara no tenen un acces normal a internet.
He pogut llegir amb alegria, com el nostre proces d’independencia va per bon cami. Haure de canviar el xip rapidament quan arribi.