Chào ông Viêt Nam

Si llegim la ‘Declaració Universal dels Drets de l’Infant’ ens adonarem que cap país del món els compleix en la seva totalitat. I aquesta declaració va ser aprovada l’any 1959 a les Nacions Unides. No acabaríem el llistat de les transgressions comeses per els homes i les dones, adults, al llarg d’aquests anys i continúen.

He viatjat recentment a tres països del continent asiàtic. Diferents en les seves cultures, societat i com a país. I he de dir que Àsia-Pacífic és ja el motor d’aquest món, encara de poca potència, però augmentant. 
El tret comú de Viêt Nam, Xina i Birmània-Myanmar és el seu concepte de família, amor envers els infants i lluita per la seva protecció. Sorprèn, avui, el comportament dels infants, en aquests tres països. Respecte als adults, als mestres, silenci a classe, somriures constants, feliços de veure l’avi o l’àvia quan surten de l’escola, entre moltes altres reaccions. Però, ai, no tothom és igual, naturalment, i sí descobreixes que no és del tot veritat, per circumstàncies diferents i complicades que ara no enumeraré. Però no són majoria, també s’ha de dir.

Viêt Nam segueix la via del seu futur poc a poc, tempo vietnamita com jo penso. Escola i educació ha estat i és la prioritat, i certament no veus infants que no vagin a escola.
Existeix un magnífic sistema públic d’ensenyament, escoles bressol, escoles tècniques i universitats. També un bon sistema de sanitat. La natalitat està menys o menys controlada. En aquest el meu tercer viatge, he vist millores, però sense presses. El preu que van pagar al llarg dels anys de guerra, fa que defensin la pau amb força.

Xina és molt diferent. Ha estat el meu primer viatge a aquest país, quasi continent, el més poblat del món i amb la política de no tenir més d’un fill (ara sembla que han canviat la llei). Van molt depressa. Una gran diferència entre els infants que viuen a Ciutats i els infants que continúen als poblets. Molts viuen amb els avis, mentre els pares treballen a Ciutat. Tenen també un sistema d’ensenyament potent i tampoc veus gaires infants pels carrers. 

Birmània-Myanmar és el país que està en pitjors condicions. Després de més de tres dècades de dictadura militar, el país, la gent necessita de tot. 
Però, tot és possible. En un poblet perdut del centre del país (sense electricitat, pous d’aigua, cap carretera) la gent treballa i molt bé. Tenen molt clar el concepte comunitat, poble, família, escola, treball. Fins i tot s’han organitzat entre ells i elles per constituir un banc on tots hi col.laboren i quan necessiten un préstec, se’ls atorga a un interès petit, per continuar tenint líquid en el seu petit banc, gestionat per les dones. Paguen els seus impostos en una caixa comuna, d’acord amb les seves necessitats, i que són moltes. Tots fan de funcionaris, d’equip de neteja, de mestres, infermers, transport. I el Monestir és el centre social i educatiu, on és l’escola des de preescolar fins a 14 anys, escola d’adults, centre cultural i de reunions. I una petita ONG del Vallès Oriental els ajuda per tirar endavant l’escola per a infants de 3 a 5 anys.
És un petit exemple d’unitat i voler canviar el seu poble perque els infants puguin viure millor. I aquesta manera de viure i fer, es pot eixamplar, oi ?

El preàmbul de la Declaració s’afirma molt clarament: La Humanitat ha d’atorgar a l’infant el millor d’ella mateixa.

Fotografia: Un dia d’escola en un poblet de la regió de Sagaing – Birmània/Myanmar.