Chào ông Viêt Nam

Un despertar de diumenge lluminós, alegre, després d’una nit de poc dormir.
Envejes … jugar a futbol.
Insidies … jugar a futbol.
Paraules barroeres …. jugar a futbol.
Atacs …. jugar a futbol.

L’esport del futbol no és total si no es guanya.

I el Barça guanya, juga a futbol i en Pep transmet uns valors i una saviesa que el fa el millor equip del món. Ahir vam disfrutar, vam admirar aquest joc, als jugadors i a tot l’equip tècnic. Gràcies per aquesta quarta Champions

La fotografia, d’ahir vespre. 

Aquesta setmana ha estat un malson. Una dona va desaparèixer a Sabadell. L’home ha estat empresonat com a presumpte autor d’un nou assassinat. El cos de la dona encara no s’ha trobat. La família ho va denunciar, i la dona abans de la seva desaparició també va denunciar amenaces i maltractaments.

La filla de 70 anys va matar al seu pare de 90 anys d’un tret al cap.

Una dona al barri del Poble Sec va matar al seu home.

Un home va matar a un altre home, parella de la seva ex-dona. 

No, no és una crònica del diari franquista ‘El Caso’. És avui, any 2011, mes de maig.
I aquestes denúncies han de ser publicades una i una altra vegada. No m’agrada fer-ho, però cal continuar.

Unes flors de marge en un camí de muntanya de terres llunyanes.

He escollit aquest video de Europa Press per el seu títol ” Batalla campal” …… Quina ?
Jo no en veig cap. Gent sentada pacíficament i els mossos abusant del poder i la força.
Aquesta no és la democràcia que vull per el meu país. 
Les autoritats han manifestat que han fet una bona neteja i que senzillament s’han defensat.
( No han netejat els urinaris i només es poden veure cops de porra de mossos contra gent de totes les edats sentades pacíficament a terra ). 
No sé, segurament no veiem les mateixes imatges o el Photoshop ha fet de les seves …
Tot el que han arreplegat ho han deixat al Sot del Migdia, com a runa; per recuperar alguna pertinença ho tindràn una mica difícil …..

Baixar a Plaça Catalunya, cassolada a les 9 del vespre …… 

Ahir vespre, passades les deu, vaig sortir al balcó i va començar la meva cassolada particular. El soroll va irrompre pel carrer i algunes finestres es van obrir i alguns caps van xafardejar. I alguns veins també hi van participar. Deu, quinze minuts ? És igual.
Cansada i indignada de tots els polítics. Si no volen escoltar al poble, és que no han entès res de res.

En el meu país tenim moltíssimes possibilitats de votar a gent ‘diferent’.No existeix el bipartidisme, mai ha existit, però és que també estem cansats dels que ja fa anys es dediquen a ‘gestionar’ no a fer política, no a estar al costat del poble treballador. Els poderosos, els més forts econòmicament no han tingut mai problemes i les corrupcions van i venen, les portes són obertes.

Està claríssim que en aquestes eleccions cal votar als nous partits, que n’hi han molts. Ep, excepte un de feixista, xenòfob i vergonyant que fa mal a l’estomac i a la dignitat d’un país, el que encapçala el senyor Anglada i d’altres com aquest.

La independència és ja l’únic camí. Occident està malalt. La recuperació i rehabilitació cal començar-la JA ! –Per una transició a la democràcia — // catalan revolution //

Qualsevol nit pot sortir el sol ! Fotografia des d’un balcó a València.

El nou president d’un país que estimo molt, Thein Sein, en la seva primera declaració en el nou Parlament va anunciar que hi hauría una amnistia, una prova de ‘bona voluntat’ per un full de ruta democràtic. Té feina l’home. Aquest país és a la cua dels paísos més pobres, més corruptes i en el no acompliment dels mínims drets humans.

Sí, més de 17,000 presoners han estat posats en llibertat, i només 50 són presoners polítics. És a dir, més de 2,100 presoners polítics, escriptors, advocats, periodistes, metges, polítics, estudiants, gent del carrer, actors, monjos, homes i dones, continúen patint l’empresonament.

Molts d’ells van ser enviats a presons molt lluny de les grans Ciutats, prop de la frontera amb Xina, més de 1,100 kms. Saben que el desplaçament dels familiars en aquests llocs remots és impossible, pel cost, per les males comunicacions. Doncs bé, alguns d’aquest presoners han estat alliberats i deixats al carrer en aquests llocs fronterers sense res. No ténen diners. El cost del transport aeri és de 90,000 kyats (105 US$) i el salari mitjà en aquest país és de 30.000 a 40.000 kyats / mes. Va ser el govern que els va enviar lluny de casa, i si es dona una amnistia és la seva responsabilitat de tornar-los a casa.

Aung San Suu Kyi ja ha declarat obertament que aquesta és una amnistia enganyosa, una clemència si parlem clar,  i així no es pot arribar mai a una reconciliació. 16,950 presoners, delinqüents comuns són ara lliures. 2,150 presoners polítics continúen patint. Els drets humans en aquest país no existeixen, les Nacions Unides segueix mirant el què passa, moltes declaracions de suport i rebuig, els negocis dels països veíns continüen, la classe polìtica en el poder augmenta les seves riqueses, la gent viu com pot, amb dignitat i fent la seva revolució pacífica, no violenta.

Guanyaran, un dia guanyaran.

A Noya, Galiza, fa dos díes, la dona, molt jove, dinou anys, va ser morta a ganivetades. El seu fill petit en va ser testimoni. El presumpte assassí va fugir, i encara no l’han trobat. Sembla que es tracta de l’ex company de la dona i la relació s’havia trencat. Mort, crueltat, injustícia, brutalitat.

Però continúo llegint a la premsa internacional i la del nostre país.
Kènia: Samuel Wanjiru, maratonià, medalla d’or als Jocs Olímpics de 2008, ha mort a conseqüència d’una caiguda des del balcó de casa seva, i no en saben les causes, si d’accident o suicidi. El desembre de l’any passat va ser jutjat per violència en contra la seva dona, a la que va maltractar i va disparar la seva arma contra ella després d’una discusió. Sortosament la dona no va morir.

Un senyor molt important, president de la FMI, on controlen els diners i el món financer, ha estat acusat, presumptament, de voler forçar sexualment una cambrera de pis quan va entrar a l’habitació de l’hotel a Nova York del senyor Strauss-Kahn per fer la neteja. Sembla que aquest senyor ja té antecedents, però evidentment cal aclarir les circumstàncies. Avui, els problemes es redueixen a sexe i diners. 
No és trist ?

En Sebastià Alzamora al diari ARA escriu un article interessant i es mulla: 
De criminals i barruts.
L’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) ha tingut l’encert de suprimir del Festival Grec d’enguany l’espectacle ”Des femmes’ del dramaturg libanoquebequès Wadji Mouawad, perque hi participava el músic Bertrand Cantat.

Bertrand Cantat és un cantant de rock, no gaire conegut, però després d’haver colpejat i assassinat la seva parella, Marie Trintingnant, filla de l’actor Jean-Louis Trintingant i Nadine Marquand, el seu nom va sortir a primera plana de tots els diaris.
Ha complert presidi per la mort de la seva companya ( cinc anys ) i després ha intentat, i ho ha aconseguit, aprofitar la ‘seva notorietat’ per tornar a la seva carrera musical.
El ‘barrut’ és el senyor Mouawad, que ha ideat un muntatge teatral a partir de les tres tragèdies de Sòfocles (Les Traquínies, Antígona i Electra), i que tots sabem tenen en comú que les dones són les protagonistes. Aquest dramaturg titula l’espectacle ”Les Femmes” i encarrega la banda sonora a Bertrand Cantat, i que també surt a escena per interpretar la música del cor grec !!

Ha conseguit que se’n parli del seu espectacle, però de moment ni a Avinyó, ni a Montreal i ara a Barcelona, no en volen saber res, i no els ha impressionat gens. El barrut encara té el ‘morro’ de dir que li han censurat l’espectacle !!

En Sebastià Alzamora acaba el seu article: Bertrand Cantat, com qualsevol altre d’aquests subjectes que peguen o maten dones, no és res més que una vergonya per a l’espècie humana, l’escuma de la púria. I qui, com el tal Mouawad, vol aprofitar-se’n per obtenir una mica de visibilitat, no és gaire millor que ell. Tots dos hauríen de ser declarats persones no grates als teatres d’arreu del món, a veure si després encara tenen coratge de seguir queixant-se que els censuren.

Una flor blanca, trista, entre unes fulles ben vives.

La tercera. I s’ha guanyat bé, molt bé. Per a qui els agrada l’esport saben de la dificultat de jugar més de 38 partits al llarg de nou mesos. No recordem ara com es va començar; molts dubtes i el contrincant blanc molt reforçat esperava guanyar-ho tot. Lesions. Absències. Problemes interns. Atacs sense cap ni peus des de l’altra banda de l’Ebre. Un entrenador que no sap perdre ni guanyar. Insults. Acusacions.

En Pep navegant per aigües turbulentes, però amb una fe i perseverància inigualables. Confiant en la seva gent, en el futbol, en els seus jugadors. 3/4 parts del Campionat de forma brillant i 1/4 part sense tanta brillantor, però competint molt i molt bé. Un gol del gran Messi, una maneta de’n Victor Valdés, una arrabassada de’n Mascherano, una visió de joc de’n Xavi, una croqueta de’n Iniesta, una posició de’n Busquets, unes corredisses i desmarcatges de’n Pedro, eixamplar el camp i fer gols de’n Villa, un cop de cap de’n Keita, una tornada de’n Puyol, una recuperació increïble de’n Abidal, capoeiras de’n Alves, Adriano i Thiago, en Bojan que comença a rutllar, una altra maneta de’n Pinto, la discreció de’n Maxwell, el sacrifici de’n Milito, els pocs minuts, però brillants de’n Jeffren, l’aprenentatge de’n Affelay, el físic, l’alegria i el bon joc de’n Piqué, joves del planter .. Fontàs, Sergi Roberto, Montoya …   i tot aquest equip amanit per el gran Pep Guardiola i tot el seu equip d’ajudants.

Penso que en un primer any on ningú, ningú, ni periodistes, ni aficionats, ni el més culers de tots, ni la pròpia Junta del Barça s’ho va creure, en Pep Guardiola va guanyar tres títols i continúa …. no para. El joc del Barça és admirat arreu del món. Jugadors del planter, i d’altres equips, però tots formant un grup, un equip, i aquest planter nodreix al primer equip quan és menester. Un equip que sap guanyar i sap perdre.

Ara a Wembley nois ….. El dia 28 de maig tornarem a somiar i de ben segur vosaltres posareu la vostra màgia al camp. Bona sort i endavant ! Guanyar és possible i perdre també. Però arribar a la final ja no és tan facil i ho heu aconseguit !

Avui en G. també s’ha posat la samarreta del Barça.

La fotografía d’un grup de culers en un país llunyà celebrant el passi a la final de Wembley !

Com tots sabem, Acció Cultural del Pais Valencià ( ACPV) ha de fer front al pagament d’una multa ignomiosa i vergonyant i tots hem de fer el pas d’ajudar sense parar, per omplir el compte i així poder pagar aquesta multa.
Ja han pogut pagar el primer termini. I tot per què ? Hem de defensar la llibertat d’expressió i totes les llibertats que calguin per continuar vivint com a poble i en una societat lliure.
Cada día més, la democràcia i la llibertat ja no forma part d’aquest el nostre país.
No hem de fer cas del que diu la faula de De la Fontaine: Els més forts són sempre els que guanyen, i jo també diria, i els mentiders també guanyen, i els corruptes també guanyen. Hem de consentir-ho ? O és que la nostra societat està malaltissa i tots són mentiders i tots són corruptes ? Jo no ho crec. Poden guanyar, però el poble som molts més …..

Us deixo el link per poder continuar ajudant a la bona gent del País Valencià.
La fotografía de l’edifici 9 d’Octubre de l’ACPV a València i que sembla el volen embargar per poder pagar la multa

CLICKEU ACÍ 

Ahir a Almeria. El presumpte autor, l’home l’esperava al carrer. La dona, jove, trenta anys i mare de dos fills, sortia de casa a passejar el gosset, quan el seu ex-company, i pare dels infants, l’ha assassinat a ganivetades. Havíen començat els tràmits per el divorci.
Ahir a Madrid. La dona va demanar auxili per la finestra i el presumpte criminal, la seva parella, la va fer entrar violentament dins a casa on la va matar a ganivetades.
Dos fills petits hauràn de viure amb la crueltat i la violència, sense entendre res.
És notori l’acarnissament dels assassinats en aquesta violència mai, mai justificada.

I continuarem denunciant sense parar i dissortadament les estadístiques van augmentant. Cruel, injust, violent.

El meu sincer condol i la tristor que sembla que mai podrà convertir-se en un somriure de pau i felicitat per no haver d’escriure més aquests apunts ni cercar més flors.

Una rosa emergent en un jardí bellíssim dels Pirineus.

És el mes de la poesia, per viure en mig de la natura, amb els amics, d’escoltar silencis i sorolls, de llegir, i avui m’agrada compartir aquest petit poema de’n Màrius Torres
amb tots vosaltres :

MAIG


Els murs dels jardins sobreïxen de roses, 

els murs de l’espai sobreïxen de blau.

La llum sobre totes les coses

ve tèbia com una pau.

Fotografía: Un jardí esplèndid de la Val d’Aran.

‘Aquest últim partit en Seve no el podrà guanyar, apassionadament com sempre feia, arriscant, salvant cops increíbles, lluitant.
Abans de publicar aquest esborrany, he mirat les notìcies: Seve ha mort.

Em van explicar un conte. Situem-nos al secle XV i veiem dos pastors avorridots, sentats, vigilant les ovelles prop de la mar, a Saint Andrews un poble petit a les highlands d’Escòcia. Se’ls va ocórrer agafar un pal, unes pedres (n’hi han moltes) i jugar a fer entrar una de les pedres dins els forats (n’hi han molts) del camp on pasturaven les ovelles. Els va agradar aquest joc i es van felicitar per haver pensat en aquesta futesa i així passar el temps més ràpidament i divertit alhora.

Sempre teníen al seu costat una garrafeta amb whisky i es van dir … Omplim el tap de whisky cada vegada que fem entrar una pedra dins el forat. I van continuar jugant fins que es va acabar el whisky de la garrafeta. Quantes pedres hem fet entrar als forats ? Divuit. Doncs ja tenim el joc al complet. Divuit forats són els que hem d’utilitzar i el que ho faci amb menys cops guanyarà la partida.

Fins que no va aparèixer en Seve, no tenia cap noció del que era l’esport del golf, bé sí, un esport d’èlit on el poble no podia jugar, si de cas, treballant en els diferents clubs.
L’aparició de’n Seve guanyant l’Open Britànic a Saint Andrews  ‘un latin teenager’ com el van titllar els britànics, em va entrar l’interès per conèixer la persona i el golf. Un jove de 22 anys, apassionat, d’arrels llatines, irreverent en totes les tradicions britàniques, de família pobre, humil, treballadora, d’un pais on el golf ni tan sols figurava com esport i tothom sabía que només  era ‘per a rics’, malcarat, impetuós. Va trencar absolutament amb totes les tradicions i és de lloar com els diaris més prestigiosos del Regne Unit i d’Amèrica i Austràlia, parlen i escriuen de’n Seve amb veritable devoció. Fins i tot saben pronunciar el seu nom correctament !!

Va ser el rei dels cops difícils, increïbles, impossibles. Més tard vaig conèixer a en J.M. i na T. esportistes i enamorats del golf. Ells em van ensenyar aquest esport, em van explicar tot el que s’ha de saber. Jugar a Saint Andrews és el paradís per els esportistes, però no per els ‘golfistes’. Entenc com a ‘golfistes’ els que reneguen de Saint Andrews perque hi han moltes pedres, ponts, forats, el mar, tolls, entrebancs.
Els golfistes volen gespa molt verda, ben cuidada, sense entrebancs i si pot ser amb aigua de rec diària. Vivendes de luxe, ‘alto standing’, tot en un país on no hi ha ni aigua suficient ni terrenys per aquestes catifes verdes.

En J.M. i na T. grans amics i excel.lents esportistes continúen donant lliçons de com s’ha de jugar el golf.

Seve, sembla que aquest cop tan difícil, quasi impossible, no el podràs realitzar. I mira que has lluitat i molt durant aquests últims anys. Ha estat miraculós. Però no has pogut. La piloteta no ha anat on tú volíes que arribés.

No he estat mai a Saint Andrews i penso anar-hi, no sé quan ni com, però pensaré en els pastors i aniré bebent un Lafroaigh fins els 18 forats. Després seuré davant la mar.
I recordaré aquell xicot de 22 anys que va aixecar els braços de vencedor de l’Open Britànic els anys 1979, 1984 i 1988, vencedor (primer europeu) del Master d’Augusta els anys 1980 i 1983; capità i jugador de la Ryder Cup vuit vegades i guanyador per primera vegada contra els EE.UU. a Valderrama l’any 1997 i vint punts guanyats per ell mateix. 

Sempre és difícil entrar des del món humil, pobre i treballador en el món financer, ric, de classe alta. Però més d’un jugador de golf, esportista, gràcies a ell, ha pogut arribar a jugar amb l’èlit.
Descansi en pau.

Fotografia: 1991 British Open – Cop ‘impossible’

Avui a Bescanó. El presumpte autor, el seu home, maltractador i amb ordre d’al.lunyament. Ha entrat a casa i ha comès l’assassinat disparant la pistola.
Escoltant els veïns, tothom coneixía els maltractaments de l’home i les amenaces.
La dona havia demanat el divorci. Fets cruels, sense justificació. Matar, violència.
Indefensió. I denunciar, sempre.
El meu sincer condol i moltíssima tristor, molta. Una flor bellíssima que vaig trobar en un camp mentre caminava per uns paisatges en terres llunyanes.

En aquest video de 0:58 segons podem veure molt bé com es juga a futbol.
I no cal dir res més.

Primer toc, córrer, eixamplar el camp, i definició. Magnífic !

Salir jugando vs RM Gol 3 de mayo 2011 per paradigmaguardiola