Chào ông Viêt Nam

És un lloc sorprenent i poc usual. Si algun blocaire viatja alguna vegada a Nordjylland, no es pot perdre pujar fins dalt de les dunes de Rubjerg i veure el ‘ Rubjerg Knuden Fyr’ . Avís: Hi ha una escaladeta per la sorra amb molta pendent …. i fa molt de vent, i si és hivern, el fred és més que considerable. El far va ser construït l’any 1899 i va donar servei fins l’any 1968 quan la sorra va començar a acorralar-lo. Es troba dalt d’un pujol de les dunes a uns 60 m sobre el nivell de mar. Fins l’any 2002 va ser museu marítim, però ara ja només es pot veure la part de dalt del far, perque les tempestes de sorra han anat per feina.
Nordjylland és la terra de la llum. Cert, de dia i de nit. En un cel clar, per la nit es pot veure tot el firmament, estrelles, planetes, satèl.lits; és un veritable ‘planetarium’. Durant el dia, la llum és intensa, com el fred.
Les platges són de sorra finíssima, grans, no veus on acaben. Les dunes espectaculars i encara més a l’hivern, ja que la sorra està glaçada i és un gust poder trepitjar-la i caminar fàcilment. La majoria són dunes bellugadisses, i per aquest motiu és interessant pujar fins el far; està ja a més de la meitat engolit per la sorra.
Lofentrup és un bon lloc per fer una estada de dos a tres díes. El poblet és molt bonic i té tot tipus de serveis. Es poden fer excursions a peu, en bicicleta o en el meu cas amb cotxe. Hi han granges que han deixat de ser-ho per convertir-se en hotelets comfortables, agradables, bon servei i menjar, i preus assequibles. 
Quan arribes al lloc on has de deixar el cotxe, el far no el veus. Milers d’ocells volàven i volàven cercant menjar. Vaig començar la petita i curta ascensió per les dunes i per la meitat de camí, ja començo a veure la torre del far. Quan arribes a dalt de tot, la panoràmica és immensa. El Mar del Nord és davant teu i el far en mig d’unes dunes de sorra finíssima va deixant-se engolir poc a poc per aquest sorra transportada per el vent.
Pots anar caminant per uns camins, per dalt de les dunes fins arribar a l’esglèsia de Marup, que de fet, ja no existeix. En aquest cas ha estat també el fort vent i els forts temporals del Mar del Nord que l’han fet desaparèixer. 
Prop de l’esglèsia de Marup, desapareguda, hi han vàries cases d’estiueg. M’han dit que són a la venda per un preu molt barat …. comprensible … d’ací uns anys les tempestes del Mar del Nord les ferà desaparèixer.
En aquests pobles viuen molts artesans i pintors, i és una delícia entrar en les petites botigues i xafardejar tot el que fan. En saben molt de treballar el vidre; pinten molt bé; i sobretot ténen una perícia especial per el disseny.
La fotografia és prou eloquent i en l’arxiu en podeu trobar un parell més.
 

Viure a Dinamarca no és fàcil per una persona del Mediterrani. Malgrat és el país escandinau amb el clima més templat, Dinamarca es troba a la mateixa latitud del centre d’Escòcia i el sud d’Alaska. Les corrents del mar en tota la costa oest dona aquesta ‘escalfor’ que fa que les temperatures no baixen gaire més de – 4 o -5, però la màxima tampoc puja més de 3 positius. Però l’hivern és llarg i és molt humid i el cel quasi sempre està ennuvolat; plovisqueja o neva;  el sol no surt fins a les nou del matí i s’amaga a les quatre de la tarda; el vent bufa amb força, i aquests -2 graus et donen la sensació de fred de quasi -15. I així van anar passant els més de quinze díes en que he estat en aquest país. És el cor d’Escandinàvia. A Jylland podem trobar moltes tombes neolítiques en unes terres habitades fa 4.000 anys AC. Els vikings van anar navegant fins a Escòcia, o Groenlàndia  fins arribar a les costes de Canada. La monarquia danesa és la més antiga d’Europa, i el Rei Gorm va establir el primer regne tot començant el secle X. 
Mentres viatjava per la carretera que em portava des de Skjern a Skagen, anava pensant en els vikings, en aquestes terres de Jylland, en un camí en línia recta fins el nord. No veia res de res; boira, gebrada, fred. En un descans, vaig necessitar un cafè ben calent. El paisatge místic, misteriós m’anava atrapant de mica en mica. Els cotxes i camions eren nombrosos; el seu destí Frederikshaven, el port des d’on salpen els vaixells per anar a Oslo o Goteborg. 
Per cert, tots els cotxes a Dinamarca necessiten una protecció, si volen que el vehicle funcioni més de 3 anys; la sal que tots els díes llencen a les carreteres per evitar accidents i poder circular, és també l’enemic dels cotxes per la corrosió que provoca. El vent bufava de valent, i poc a poc vaig començar a veure escletxes al cel i de sobte, com un miracle, la boira va desaparèixer, els núvols van marxar i un cel blau, lluminós, net,  se’m va presentar davant meu, tot just entrant a Frederikshaven. Vaig percebre enseguida que aquesta llum és diferent de la del Mediterrani. Mirar al sol, era una tasca difícil. Baixo al port uns minuts; els vaixells entren i surten continuament. Les ciutats escandinaves són netes, brillants, pulides. Arribo a Skagen. En aquest poble hi viuen molts pintors. Existeix l’Escola de Skagen, de finals del secle XIX. Les obres de la pintora PS Kroyer són bellíssimes, com també les de Michael Ancher i Anna Ancher. Són quadres d’estil surrealista que et transmeten romanticisme,  pau, felicitat, solitud. Continua la carretera fins arribar a Grenen. A les dunes encara es veuen els búnkers que els alemanys van construïr al llarg de tota la costa danesa durant la segona guerra mundial. Van creure que els aliats podríen atacar. Fa molt vent. Abans de començar a caminar, comença la sessió d’abrigar-se; mitjons gruixuts; botes altes; anorak, bufanda, guants, gorra. Començo a caminar per les dunes i arribo a una platja; moltes gavines i en una roca, vàries foques prenent el sol. El sol il.lumina la platja i els mars, sí dos mars, el Mar del Nord i el Mar Bàltic. Arribo a la punta després de caminar uns trenta minuts; ja sóc al punt més al nord del país; un trocet petit de sorra on es troben les aigües del Kattegat i el Skagerrak. Les onades del Mar del Nord es troben amb les onades del Mar Bàltic, i és com un ball o més ben dit, com una fusió dels dos mars. Els dos mars estàven tranquils. Vaig tenir sort, perque habitualment estàn enfurismats. Durant els mesos d’estiu és completament prohibit banyar-se. Les corrents són fortíssimes.
La sensació de fred arribava ja a uns límits, per a mí, difícils de suportar. Val més tornar i caminar novament fins on és el cotxe.
És hivern, i no hi havía ningú. Segurament a l’estiu aquest indret ha de ser un lloc molt visitat. Aquesta sensació de llibertat i solitud i  de ser-hi amb els meus amics en P. i na E. i respirar un aire tan net, em va fer oblidar que malgrat el sol, el fred era intens. 
Vaig agafar unes pedretes i uns cargolets de mar. Sempre m’emporto alguna cosa dels llocs on m’hi trobo bé.
Arribem al cotxe i ens treiem roba. Els entrepans eren ja prests per menjar; d’areng, cogombre, formatge i embotits. El pa no és gaire gustós ni molt bò; crec que és per aquest motiu que en els seus entrepans hi afegeixen cogombres, tomàquet, remoulade, unes fulles verdes com els crèixens.
La fotografia la va fer en P. i podeu veure a n’E. i a mí mateixa; som a la punteta de Grenen i les onades de l’esquerra són del Mar del Nord i les de la dreta les del Mar Bàltic. Es troben i es saluden i s’estimen. Va ser un dia plàcid.

Vaig llegint els apunts escrits depressa i corrents en una llibreta. Han estat disset díes magnífics. Només he vist el sol durant tot un día a la punta nord de Jylland. Estones també l’he vist. Des de la finestra de casa els meus amics, on dormia, tres, o potser, quatre matins a 2/4 de 10 apareixia el sol entre les branques seques i nues dels arbres. Durant màxim una o dues hores. Després els núvols, la boira, el fred, novament el color gris. He vist ciutats i pobles molt, molt bonics; Arhus, Silkeborg, Ribe, Skagen, Lonstrup, Lokken, Hvide Sands, Ringkobing, Skjern, Hjoerren; dunes bellugadisses; aiguamolls; fjords; penya-segats; he comprat peix a la mateixa platja; vaig anar de concert d’any nou a Arhus; he trepitjat sorra glaçada;  he pujat per unes dunes fins arribar a un far engollit per la la mateixa sorra; he vist centenars de rètols ‘ Til salg – en venda o Til leje – lloguer’; he après paraules en danès, les més usuals … god dag, god nat, favel, tak; sild-areng; aplekage – pastís de poma; m’he sorprès moltíssim en veure com els serveis socials del país han sofert una davallada molt gran i ara ja no ténen ni de bon tros els serveis que sempre hem admirat; també han d’esperar un o dos mesos per fer-se una scanner, o un tac …..; el pa no és gens gustós i si vols comprar una barra de pa bona i ben feta, ja pots preparar uns 4 Euros …. ; he admirat els treballs d’artistes artesans; continúen amb la seva moneda i s’han de canviar els euros; 100 Euros aprox. 737.50 Dkk.
La millor mostra del sol lluminós i el cel blau la puc ensenyar penjant aquesta fotografia de ‘Tilsandede Kirke’ construïda el secle XV i engollida per les dunes  a les acaballes del secle XVI. Encara es pot veure la part alta del campanar. És a només 5 kms al sud de Skagen. El sol de la tarda anava caient i el rellotge ( 2/4 de 4 ) ens deia que faltàven pocs minuts per amagar-se fins … l’endemà ? Va ser el dia més lluminós de tota la meva estada en aquest país, Jylland-Danmark, sorprenent, bonic, misteriós. A Sjaelland es troba Kobenhavn; la gent de Jylland anomena l’illa ….  Djaevleoen – l’illa del diable ……..
En l’arxiu podeu veure una fotografia on comencen a treure el cap uns brots d’unes flors del jardí. Va per dues blocaires … un pèndol amb petites oscil.lacions perque torni a treure el cap i viatgem amb ella amb l’autobús de bon matí i un hidroavió que ja estem esperant que torni per apagar els focs.

Del 25 al 27 de gener 2009, es celebra el nou any Llunar dels vietnamites ( a Xina el celebren del 26 al 29); enguany és l’any del búfal. En el meu bloc ja he explicat aquestes celebracions durant els dos díes i els preparatius la setmana anterior; només heu d’anar a la categoria de ‘ Festa del Tet – Menjar – Beure ‘.
Els vietnamites, a l’igual que altres països del sudest asiàtic o Corea, per exemple, no celebren mai els aniversaris. El primer dia del Tet és l’aniversari dels més de 86.000.000 mil.lions de persones que viuen a Viêt Nam i els altres mil.lions que viuen fora del seu país. Els desitjos són nombrosos. En la fotografia podeu veure l’arbre que tots han de tenir dins a casa; en aquest cas és un ‘ Hoa Mai’ un albercoquer en flor. Es poden veure papers escrits a mà dels desitjos que entre tota la família s’escriuen per tot l’any. Una semana abans, els carrers són plens d’aquests arbusts; albercoquers, presseguers, tarongers  en flor.
L’any del búfal simbolitza paciència i treball. Aquest any serà un període lent, amb un progrés continuat i ferm en el que s’han d’assolir les fites amb paciència; un any perfecte per els científics. És el simbol tradicional de la primavera i l’agricultura, per la seva associació en llaurar el camp i gaudir del fang i l’aigua. Els nascuts en aquest any són persones que posseixen aquests trets singulars del búfal; plàcids, constants, estables, però també molt tossuts i irritables si les coses no els van bé. Les hores millors del dia són entre la 1 i les 3 de la matinada, que és quan el búfal menja per preparar-se anar al camp a treballar amb el pagès.

Ch’uc Mù’ng Nàm Mói Ky Suu – Feliç Any Nou del búfal
és el meu desig per a tots els blocaires durant aquest any ; placidesa, treball, paciència, constància. 
1949 – 1961 – 1973 – 1985 – 1997 – 2009. Aquests són els anys del búfal. 

Vaig tornar ahir a casa. De la placidesa de les terres escandinaves cobertes per la neu, vent encalmat, fred, boirós, gris, paisatges plàcids ( em van recordar la pel.lícula dels germans Cohen ‘Fargo’) el vol de Santa Ryanair es va enlairar i més de cent persones vam volar direcció sud. Vint minuts abans d’arribar, el comandant ens informa ‘ I’m afraid, but we will have a complicated landing; it’s windy’ – Ho sento molt, però l’aterratge serà complicat; fa molt de vent. Bé, vaig pensar, estem en terres on bufa la tramuntana, i ja és el que toca. Van ser quinze o vint minuts de salts bruscos, d’una banda a l’altra, de dalt a baix, i el comandant intentant estabilitzar l’avió per la força del vent. Va fer un bon aterratge i així li vaig dir en sortir. El que no podía pas pensar és el mal que aquest vent ha fet a casa nostra. Ha estat una arribada trista; uns infants practicant esport un dissabte matí, com cada setmana, un xicot vigilant casa seva i altres persones, mortes per aquest vent sobtat que ha bufat i ens ha dit que ‘ febles sou els humans davant la natura’. 
Per la ràdio, al cotxe, un locutor que no m’agrada gens el seu parlar, va obrir les notícies tot dient ” Avui la gran notícia ha estat el vent ….. ‘ Penso que hagués pogut començar tot dient, avui és un dia trist ……
Vaig dinar en una fonda i vaig passar per davant la casa on va nèixer el nostre gran poeta Salvador Espriu. Millors vibracions. Tornar a taula amb les menges de casa; peus de porc estofats amb salsafins; entrar a casa. En Monty donant salts d’alegria.
Torna el dia a dia, i demà comença la festa del Têt a Viêt Nam, l’any nou llunar, l’any del búfal. Bon anys, segons les seves creences. Ja us ho faré saber.
La notícia al barri, trista novament … Can Benet, el ‘nostre bar’ el nostre racó, tancarà portes definitivament el dia 1r de febrer, per tornar a obrir, tots ho esperem, d’ací a dos anys.  Els okupes van marxar. El graffiti ja no hi és. Ahir s’ho van passar molt bé tornant a veure per la tele al Barça.
Tornen els matins de diumenge. Vaig a comprar El Punt, esmorzar, i a veure na F. que segur que ja m’està esperant.
La fotografia de la placeta del barri …… novament a casa. 

Volia i no podia; podia i no volia; tinc enyor, però no en tinc. Escric o no al bloc ? Una confusió. De tant en tant veig llum entre els núvols de color gris, o la boira espessa que cobreix tot el paisatge. Quan vaig arribar a Jylland sí que la llum de la lluna va tenir la seva oportunitat i va poder il.luminar les terres planes d’aquest país; cada día més sorprenent. Sobretot en aquesta terra, Jylland, perque quan es parla de Dinamarca sempre es pensa en la ciutat de København. He vist paisatges absolutament inversemblants i plens d’imatges per poder inspirar a qualsevol dels poetes o escriptors blocaires, o pintors, o fotògrafs. Encara em queden díes per anar coneixent més i millor Jylland. E. i P. són mestres d’escola, ara ja jubilats i aquests dos últims díes hem viatjat per el nord. Ja sé pronunciar correctament les lletres å, ø, æ …… Ahir vaig menjar unes mandarines clementines de les terres ebrenques de ‘categoria’ com deia el meu avi. Vaig veure una benzinera a Herning construïda per Jørn Utzon, l’arquitecte de la òpera de Sydney. M’agraden les fàbriques i els polígons industrials d’aquest país. Ténen una arquitectura bonica, i sempre hi trobes escultures a la porta principal. Molins eòlics sovintegen molt i molt, però tampoc et fa mal als ulls veure’ls ….. Esglèsies blanques, brillants, donen el color al cel gris i neutre. Fa fred i sempre bufa el vent. No saps de cert el dia que ferà.
Puc llegir de tant en tant els blocs; notícies bones, dolentes, tristes, alegres, sorprenents, de tot una mica. Més aviat parlo molt amb E. i P., i llegim, i passegem encara que faci fred, hi hagi boira, o plovisquegi. Cuinem plats de la terra, o els que jo cuino a casa, com un ”all cremat”. E. fa el pa ella mateixa, i el cert és que el tast és molt millor que el pa que pots comprar a les ” bageri ”.
A 3/4 de 4 de la tarda ja és fosc. Fins a les 9 del matí no comencem a veure la llum i aleshores puc sortir al jardí i els poso menjar als ocells. N’arriben a centenars i diferents. Mentres esmorzem podem veure el vol dels ocells com aterren per cercar el menjar que els hem proporcionat.
Avui, ens ha nevat una mica i com ens hem quedat a casa, he vist la llum i m’he dit a mí mateixa … avui sí, escriuré un bocinet.
Bon diumenge família blocaire !

Demà,  dijous 8 de gener,  s’enlairarà l’avió de na Santa Ryanair des de l’aeroport de Girona, ben aviat pel matí, i em portarà fins a Billund, a la península de Jutlàndia. E.A. companya d’escola serà a l’aeroport amb en P. i marxarem a casa seva. Viuen en una casa molt gran, una antiga escola, en mig del camp, allunyats d’un petit poble que s’anomena Ejstrup. M’hi estaré fins el dia 24 de gener. Així començaré aquest any 2009. La maleta plena de mitjons de llana, gorra de llana, guants, sabates de muntanya, anoraks ben gruixuts ; de fet tinc poca roba per viure en un país on fa molt fred, i on la llum de dia té una durada de cinc a sis hores aproximadament,  durant aquest període d’hivern. De ben segur que els meus amics tindràn roba per deixar-me, si és precís. Vaig visitar a n’E.A. l’any 1990 durant la setmana santa. Vaig anar-hi amb en G. quan tot just tenia 11 anys. El dia 8 de gener faré un desplaçament a destí; l’any 1990 vam viatjar amb tren des de Barcelona fins a Ginebra; Ginebra, Basilea, tot atravessant Alemanya fins a Hamburg. Nit a la ciutat del nord d’Alemanya, i al dia següent novament amb tren fins a Kolding, Jutlàndia. Va ser un viatge especial, únic, llarg, però interessant. Tens temps per tot; jo em quedo com esbalaïda mirant per la finestra els paisatges, la gent, els pobles. Quan el tren arribava a una Ciutat important, Frankfurt per exemple, baixàvem del tren per caminar per l’estació i en G. em deia tot cofoi: ‘ Ja he estat a Frankfurt’.
N’E. A. va nèixer a Barcelona. És la més petita de set germans; els seus pares eren danesos. Va viure entre nosaltres fins l’any 1965 quan van marxar al seu país d’origen.
Sempre ens hem escrit alguna que una altra postal; o alguna telefonada. Parla i entén el català, encara que amb una mica de dificultats. Està contenta de que hi vagi precisament ara, mes de gener: ‘ L’hivern serà més curt’ …..  De moment diu que el dissabte dia 10 de gener anirem a un concert d’any nou a la Ciutat de Arhus que no és gaire lluny d’on viuen i després a sopar a casa d’un dels seus germans. Ja m’esperen, perque saben que els portaré llonganissa de Vic, xoriço i pernil de glà. Ho tinc ja a la nevera preparat. Tinc curiositat de veure una làmpara que hi ha al menjador, i que encenen per esmorzar; la lluminositat és  com si fós el sol, il.lumina la taula i la cambra ! També de veure el paisatge cobert per la neu ( i que avui també el tenim a casa nostra ! ) i sobretot viure el dia amb més hores de foscor que de llum.
Recordo la seva casa, on pots trobar racons càlids i comfortables. Seràn uns díes per xerrar, recordar vells temps, canviar impresions i opinions, llegir, comentar situacions del moment i sortir a passejar, si no plou o neva, o anar fins els pobles de la costa del Mar del Nord o del Mar Bàltic.
La fotografia correspòn a Skagen a la punta nord de la Península de Jutlàndia; a l’esquerra el Mar del Nord, a la dreta el Mar Bàltic.
Aprofitaré el màxim la poca llum del dia per fotografiar tot el que desperti la meva curiositat.
Fins la tornada !
 

La flaire del llessamí del pati de na tieta Carme sempre ha impregnat els patis interiors de l’illa de cases. De menuda quan era al costurer amb ella i la seva germana Martina, amb les finestres obertes, la flaire ens feia reviure les olors de poble. Els seus pares, l’avi Pasqual, va venir a Barcelona des d’Alcanyís i la seva mare, l’àvia Amàlia de Sos del Rey Católico, comarca de las Cinco Villas. Van viure per sempre més en un petit carrer d’un barri benestant, però on també hi viuen immigrants i treballadors. Van tenir deu fills, sis nois i quatre noies, i com la casa era molt petita i tots no teníen espai ni llit, la meitat vivíen al costat, a casa els oncles Joan i Martina que no teníen fills. Na tieta Carme va morir diumenge. Tenia 90 anys. Ha estat la última dels deu germans que ha començat el llarg viatge. Era la filla número 9, ha mort l’any 2009 i tenia 90 anys. El número 9 es repeteix ….  Era riallera, presumida, brodava i feia ganxet meravellosament, estimava les flors, el seu pati era un jardí. El dia de Sant Esteve anàvem tots a casa seva, de fet, la casa pairal de la família per menjar torrons, beure un gotet de cointreau o chartreuse, xampany, neules, cafè. Ens aplegàvem un munt de gent (tants germans … ) i tots apretadets ens buscàvem un lloc prop de la taula. Na tieta Carme i el seu somriure mirant-nos a tots al seu voltant, i en doble fila!!!!
He trobat un poema de l’estimat pèndol de les petites oscil.lacions ; m’han vingut ganes de transcriure’l en aquest moment i amb la fotografía de la flor del llessamí:

De vegades ….
els braços de la mort són branques.
Esperen dolçament pacients, com la mar.
Gronxen les angúnies.
Cobreixen el fred.
Esbrinen l’absurd.
Culminen.
Assoleixen.
Comprenen.
Acullen.
Fermen una ferida.
Acaben un retret.
Pentinen la vida.
Donen una oportunitat.
Tanquen el cercle.
– Maria Victòria Secall –

Manuel, Joan, Josep, Ramon, Miquel, Martina, Pasqual, Miquela, Carme, Lola … Giner i Cortés. El cercle s’ha tancat. Ara som ja una nova generació la capdavantera, i una tercera i una quarta……

He llegit aquest matí que han mort assasinades 584 dones en mans dels seus ex companys dins l’estat espanyol. És una estadística, un número, però al darrera hi havía vida. 584 dones mortes entre els anys 2000 i el 2008. 5 dones mortes cada dia durant vuit anys  (és un error, llegiu els comentaris, gràcies). Moltes, moltíssimes. I com ja he manifestat moltes vegades en els meus apunts, tampoc podem saber quantes més  han desaparegut, o han trobast el cos sense identificar, són considerades com ‘ morts sense resoldre’.
No ha servit de gaire totes les iniciatives governatives. El problema és greu, molt greu, no només a l’estat espanyol, però a tot el món. Ja vaig indicar en un comentari que segons estadístiques d’Amnesty International i de les Nacions Unides, si posem les morts de dones per enfermetats com el càncer o la malària i accidents de tràfic tot junt, les morts per violència en mans dels seus companys és superior.
És un resum en acabar l’any, com tots els que es fan, però pocs he llegit sobre aquest fet.
La fotografia correspòn a flors de les muntayes, lliures, i amb molta vida, i que totes les primaveres tornen a florir. 

Un home bo, un català valent, discret, lluitador, activista, ferm. ‘La societat civil’, ‘un mecenes pobre’.  Tenia 83 anys. En aquestes últimes setmanes han aparegut diferents entrevistes i informacions sobre la seva persona; fins ara molt desconeguda, però no per a tots aquells que en sabíem de la seva trajectòria, sense fer soroll, dia a dia.
N’Enric Borràs del bloc El Llamp (ací) el coneixia molt bé i ens ha parlat moltes vegades del senyor Passola. Avui Vilaweb ens informa igualment amb diferents links.
Recomano fortament de llegir totes les entrevistes, i escoltar la seva veu i bonhomia.
El meu sincer condol a la seva família i a tots els seus amics.