Chào ông Viêt Nam

Viure a Dinamarca no és fàcil per una persona del Mediterrani. Malgrat és el país escandinau amb el clima més templat, Dinamarca es troba a la mateixa latitud del centre d’Escòcia i el sud d’Alaska. Les corrents del mar en tota la costa oest dona aquesta ‘escalfor’ que fa que les temperatures no baixen gaire més de – 4 o -5, però la màxima tampoc puja més de 3 positius. Però l’hivern és llarg i és molt humid i el cel quasi sempre està ennuvolat; plovisqueja o neva;  el sol no surt fins a les nou del matí i s’amaga a les quatre de la tarda; el vent bufa amb força, i aquests -2 graus et donen la sensació de fred de quasi -15. I així van anar passant els més de quinze díes en que he estat en aquest país. És el cor d’Escandinàvia. A Jylland podem trobar moltes tombes neolítiques en unes terres habitades fa 4.000 anys AC. Els vikings van anar navegant fins a Escòcia, o Groenlàndia  fins arribar a les costes de Canada. La monarquia danesa és la més antiga d’Europa, i el Rei Gorm va establir el primer regne tot començant el secle X. 
Mentres viatjava per la carretera que em portava des de Skjern a Skagen, anava pensant en els vikings, en aquestes terres de Jylland, en un camí en línia recta fins el nord. No veia res de res; boira, gebrada, fred. En un descans, vaig necessitar un cafè ben calent. El paisatge místic, misteriós m’anava atrapant de mica en mica. Els cotxes i camions eren nombrosos; el seu destí Frederikshaven, el port des d’on salpen els vaixells per anar a Oslo o Goteborg. 
Per cert, tots els cotxes a Dinamarca necessiten una protecció, si volen que el vehicle funcioni més de 3 anys; la sal que tots els díes llencen a les carreteres per evitar accidents i poder circular, és també l’enemic dels cotxes per la corrosió que provoca. El vent bufava de valent, i poc a poc vaig començar a veure escletxes al cel i de sobte, com un miracle, la boira va desaparèixer, els núvols van marxar i un cel blau, lluminós, net,  se’m va presentar davant meu, tot just entrant a Frederikshaven. Vaig percebre enseguida que aquesta llum és diferent de la del Mediterrani. Mirar al sol, era una tasca difícil. Baixo al port uns minuts; els vaixells entren i surten continuament. Les ciutats escandinaves són netes, brillants, pulides. Arribo a Skagen. En aquest poble hi viuen molts pintors. Existeix l’Escola de Skagen, de finals del secle XIX. Les obres de la pintora PS Kroyer són bellíssimes, com també les de Michael Ancher i Anna Ancher. Són quadres d’estil surrealista que et transmeten romanticisme,  pau, felicitat, solitud. Continua la carretera fins arribar a Grenen. A les dunes encara es veuen els búnkers que els alemanys van construïr al llarg de tota la costa danesa durant la segona guerra mundial. Van creure que els aliats podríen atacar. Fa molt vent. Abans de començar a caminar, comença la sessió d’abrigar-se; mitjons gruixuts; botes altes; anorak, bufanda, guants, gorra. Començo a caminar per les dunes i arribo a una platja; moltes gavines i en una roca, vàries foques prenent el sol. El sol il.lumina la platja i els mars, sí dos mars, el Mar del Nord i el Mar Bàltic. Arribo a la punta després de caminar uns trenta minuts; ja sóc al punt més al nord del país; un trocet petit de sorra on es troben les aigües del Kattegat i el Skagerrak. Les onades del Mar del Nord es troben amb les onades del Mar Bàltic, i és com un ball o més ben dit, com una fusió dels dos mars. Els dos mars estàven tranquils. Vaig tenir sort, perque habitualment estàn enfurismats. Durant els mesos d’estiu és completament prohibit banyar-se. Les corrents són fortíssimes.
La sensació de fred arribava ja a uns límits, per a mí, difícils de suportar. Val més tornar i caminar novament fins on és el cotxe.
És hivern, i no hi havía ningú. Segurament a l’estiu aquest indret ha de ser un lloc molt visitat. Aquesta sensació de llibertat i solitud i  de ser-hi amb els meus amics en P. i na E. i respirar un aire tan net, em va fer oblidar que malgrat el sol, el fred era intens. 
Vaig agafar unes pedretes i uns cargolets de mar. Sempre m’emporto alguna cosa dels llocs on m’hi trobo bé.
Arribem al cotxe i ens treiem roba. Els entrepans eren ja prests per menjar; d’areng, cogombre, formatge i embotits. El pa no és gaire gustós ni molt bò; crec que és per aquest motiu que en els seus entrepans hi afegeixen cogombres, tomàquet, remoulade, unes fulles verdes com els crèixens.
La fotografia la va fer en P. i podeu veure a n’E. i a mí mateixa; som a la punteta de Grenen i les onades de l’esquerra són del Mar del Nord i les de la dreta les del Mar Bàltic. Es troben i es saluden i s’estimen. Va ser un dia plàcid.