Tot just en un angle d’Àsia ens trobem amb dos riqueses de la natura, aigua i terra, Delta del Mekong al sud on arriben les aigües de l’Himalaia al mar i al nord el delta del Riu Roig on arriben les aigües dels rius de la Xina. Així és com anomenen els vietnamites el seu país : ‘dat-nuoc’ / terra i aigua. Els francesos van ser més pràctics i com van veure un país entre dues potències, la Xina i la Índia, van inventar-se el nom d’ Indoxina. Té doncs una característica especial, un país situat entre les dues forces religioses més importants, el confucionisme i el budisme. És així que aquest país s’ha vist sempre obligat al llarg de la seva història a defensar la seva terra, la seva identitat, la seva cultura.
””Aquest esperit de lluita és en tota la literatura vietnamita i en saben molt. Durant les guerres contra el colonialisme i els americans, els poemes patriòtics, l’heroísme del poble, les lectures del Kieu, són algunes claus per entendre el pensament i la qualitat d’aquest poble. Van guanyar la seva llibertat a Xina després de 1000 anys de conquesta, van resistir i guanyar les tentacions de conquesta dels mongols i de Kublai Khan al secle XIII, o novament a la dinastia Ming de Xina al secle XIV, el colonialisme francès i japonès, l’imperialisme americà. Sempre amb desavantatges. Per combatre la força amb la feblesa, cal concebre formes molt particulars de lluita, conèixer la terra pam a pam, aprofitar les millors ocasions, el moment oportú, i adaptar-se a les conjuntures polítiques del moment.
Es van convertir tant hàbils amb les armes de foc com amb la ploma per escriure texts èpics que repartíen entre els soldats com a la gent dels pobles.
Sempre teníen en el seu pensament – Que la pau constitueixi l’objectiu principal de la nostra lluita. Aquesta terra que vé de lluny sempre serà la nostra -.
Però el gran llibre de poesia, 3,254 versos, el Kim Van Kieu ( secle XIX ), no és un llibre patriòtic, però d’amor. La major part dels vietnamites coneixen un dels poemes d’aquest llibre.
La història d’aquest país no és la de les grans dinastíes o de pensadors memorables, però d’un país de gent del poble, amb una perfecta simbiosi entre la terra i l’aigua i que es van convertir en pagès-soldat. Aquest pagès-soldat està reconegut en la majoria de la literatura vietnamita al mateix nivell de l’heroi nacional.
Avui encara hi han llibres de grans escriptors. Sobretot el de Bao Ninh – ‘El dolor de la guerra’ – Ediciones B. És un trencament de les novel.les èpiques; és la realitat de la crueltat de la guerra escrita per un soldat vietnamita.
” Trenta anys després de la guerra de Viêt Nam, encara ens sorprèn que la millor novela d’aquella guerra sigui una de les millors noveles bèliques que mai s’han escrit i precisament per un vietnamita – La Vanguardia.”
El Govern actual del país no va donar el seu vist-i-plau i encara avui ignora, més o menys, aquest llibre ( per en Tim Page – The Guardian – mereixedor del Premi Pulitzer ).
Els encontres del poble vietnamita amb altres cultures i pobles va ser difícil i cruel de vegades, però sempre han assimilat tot allò que els semblava ‘aprofitable’.
Com per exemple els ideogrames xinesos; durant el secle XIV van adaptar aquests ideogrames amb un de propi, i van crear l’escriptura dita ‘ nôm’, sistema de transcripcio de la seva llengua nacional i utilitzada encara avui per desitjar-se tot el millor en la festa del Têt.
El francès Alexandre de Rhodes (secle XVII) va concebre l’escriptura anomenada ‘quoc-ngu’ una fonètica romanitzada de la llengua i que definitivament és la que utilitzen. Curiós: dels ideogrames xinesos als valors de la cultura occidental.
A Hà Nôi, sobretot, ens adonem de que és una Ciutat molt europea, però també asiàtica. Els carrers i les avingudes presenten un ordre que no ténen les altres ciutats asiàtiques.
Edificis i parcs evoquen una ciutat acollidora i plena de mercats, botigues, arbres, desgavell en el tràfic, i al carrer se’ns proposa comprar ‘baguettes’; però veritablement és una incongruència comprar el pà al carrer, una baguette, en un país asiàtic ???
””
