Chào ông Viêt Nam

Avui dia de Pasqua la mort de la mare d’una persona a la que estimo molt m’ha trasbalsat, no per esperada, ja gran amb més de vuitanta anys i molt feble de salut; però més i més sóc conscient que a Occident i encara més entre nosaltres, la mort passa de puntetes, no en volem saber rès i si pot ser no parlar-ne. No és el cas a Viêt Nam.
Podeu veure en aquesta fotografia, novament al Delta del Mekong, diferents caixes de morts o taüts, per ser venuts on hi han escrites les paraules següents ( amb una certa filosofia panteística, per cert ): ‘ Hòa thàn hoàn vû’.
(la metamorfosi del cos torna a l’univers.

‘Suposem que una persona amb una salut envejable a San Francisco, Estocolm, Londres, Paris o Tunísia, reb un bon dia un regal : un taüt molt ben treballat ! El primer pensament seria : Qui ha estat el bromista de tant mal gust o qui és el que em vol enviar a l’altra món ????
Això no passa a Viêt Nam. Aquest costum vé de lluny, i encara que avui no està ja tant extès, sí encara es fa en les zones rurals, com en aquest cas al Delta del Mekong.

La persona que reb la caixa de mort no es sorprèn; és una atenció generosa i d’amor d’una persona que l’estima, sigui familiar o amic. També es dona el cas que un mateix es fa fer un taüt i el posarà en el millor lloc de casa seva fins el dia de la seva mort .Podríem dir que és una continuació, d’una senzillesa sorprenent, dels grans mausoleus dels reis i emperadors que es feien construïr en el passat.

És una filosofia que no separa sistemàticament la vida de la mort. És evident que la mort és un cop fort, un tall, una desaparició, però a Viêt Nam sempre hi són presents en qualsevol festa, sigui en l’aniversari de la seva mort, en casaments, en la festa del Têt i se’ls convida, oferint el menjar i els regals als altars que sempre són presents a casa.

La filosofia continúa: La vida és temporal mentres la mort és la vida definitiva;la persona torna al món, a l’univers, a la terra.

Per això parlar de la mort a Viêt Nam és quelcom d’habitual i es preparen encarregant un taüt. Molts han d’estalviar per aquest motiu , ja que no volen que els seus fills hagin de pagar.
El cos és enterrat a la terra dins la caixa que ja ha escollit fa temps i després de dos o tres anys es procedeix a l’exhumació i es torna a enterrar en un lloc més petit de la terra.

Dins a casa hi ha l’altar amb les fotografíes de les persones estimades que han mort i en cada aniversari es deixen unes flors, un got d’aigua i diversos plats de menjar. Es dónen tres cops al pit i s’inclinen tres vegades davant les fotografíes.
L’ànima dels éssers estimats sempre hi són presents a casa.
No només hi han fotografíes dels familiars, també n’hi posen d’amics estimats.

Els morts són considerats com part de la família en el present, a casa, i se’ls fa les ofrenes quan hi ha aconteixements importants per anunciar ; el naixement d’un nou infant, el primer dia d’escola del nen o nena, el prometatge, la construcció d’una nova llar, l’exàmen, tant difícil, aprovat, i també fins i tot un daltabaix econòmic.
El culte als ancestres segueix encara viu, i molt viu, al Viêt Nam del secle XXI.

El llibre del meu admirat Hü’u Ngoc m’ha ajudat per intentar escriure aquests mots en un dia trist i sense saber-ho, tot passant amb una barca per els canals del Riu Mekong, vaig fer aquesta fotografia dels taüts i que ara sí té un sentit.

Torno a Ho Chi Minh / Sài Gòn. Aquests díes que les carreteres han estat invadides per milers de cotxes, a Viêt Nam el canvi constitueix en deixar la bicicleta i comprar una moto. És el progrés. La pol.lució en les grans Ciutats està servida. Milers i milers de motos, això sí , l’espai molt ben aprofitat. La família al complet, pare, mare i dos infants en una sola moto. Pots seure al carrer, igual que en Harvey Keatel a la pel.lícula ‘ Tres estacions’ ( premi a Sundance) i no cal moure’s. La càmara a punt i a començar …. Els que ténen més poder econòmic es compren una moto de marca italiana i la resta una del Japó. Els cotxes encara no estàn a l’abast de la gent. Els preus són més cars que a casa nostra.
‘null’

Desconec si en els pobles encara es representen els espectacles dels putxinel.lis a l’aigua, als camps d’arròs.
Segurament sí que hi són presents en les festes populars
d’avui. Però jo vaig anar al Teatre de Hà Nôi a veure aquest espectacle cultural tant bonic com sorprenent.
M’agrada el fet que la cultura rural del delta del Sông Hông, el riu Roig, es representi a les Ciutats.
Es coneix amb exactitud que ja es feien representacions als pobles del delta al secle XII del nostre calendari.
Però no va ser fins l’any 1969 que es va ‘importar’ els putxinel.lis d’aigua del món rural a la Ciutat de Hà Nôi.
‘És el que vaig veure al teatre, però m’agrada imaginar que sóc en un poblet. De fet l’escenari és el mateix, però a l’exterior, en un camp d’arròs.
En un lloc espaiós, davant mateix d’una pagoda i ens reunim una munió de gent que espera amb impaciència que comenci l’espectacle.

El Thúy dính, escenari, està fet de bambú, on es veu la caixa on es mouen les titelles i és sobre l’aigua, i una pared de color verd on es situen els titellaires al darrera dins l’aigua, fins a la cintura. Fan moure els putxinel.lis amb un muntatge molt peculiar de palanques, vares de bambú i frontisses.
Un grup de músics són al costat mateix de l’escenari d’aigua i els tambors comencen a sonar i després els altres instruments de percusió.

Tot és punt de començar i els diferents personatges surten en fila portant diferents banderes. Dues veus, un home i una dona, comencen a parlar i a fer-se preguntes sobre diferents fets que han passat al poble.
Apareix en Têu, un fornit noi de poble, el mestre de cerimònies, i ens farà una acurada descripció de cadascuna de les representacions.
També apareix el bufó que és el mofeta de la resta de personatges, però també de la gent del poble i sobretot dels mandarins i la gent benestant.

Hi han unes escenes veritablement encisadores, com el nen que juga amb el búfal o les fades ballant al sò de les flautes de bambú o les aus fènix començant el seu festeig o un dia qualsevol en la collita de l’arròs o uns infants volent pescar el peix més gran del riu. També es representa tota la història de l’espasa perduda del llac Hom Kien de Hà Nôi com també del teatre tradicional vietnamita, el ‘cheo o tuong’. Són històries rurals senzilles on es demana una bona collita d’arròs i s’escenifica l’amor a la terra i a la natura.
Totes aquestes històries representades per els putxinel.lis moguts per els titellaires dins l’aigua.
La música és importantíssima en cada representació, en directe, amb els instruments del país i unes veus excepcionals.

La Companyia del teatre de Hà Nôi surt de gira per diversos països del món, i crec que han estat a Barcelona, pels anys 1994 o 1995.
La foto que podeu veure són dos ninots titellaires i personatges d’aquest espectacle.
No vaig fer fotografíes durant la representació.

Recomano entusiàsticament anar al teatre de Hà Nôi, el Thang Long, situat al costat mateix del llac Hom Kien i a l’entrada del barri dels 36 carrers.

‘

Tot just ben retornada a la gran Ciutat ahir la tarda, i a contracorrent de la resta de la gent, vaig obrir el correu. Molts díes sense saber res, i em trobo amb una notícia i un escrit que m’ha impactat.
El dia 4 d’abril de 1967, ara fa 40 anys, a Riverside, Nova York, confereciant Martin Luther King, títol de la conferència:
‘ Beyond Viêt Nam – A time to break silence ‘.
– A propòsit o més enllà de Viêt Nam – Ja és temps de trencar el silenci –

En aquest bloc no volia, i així ho vaig manifestar, entrar en el tema Viêt Nam = guerra, però aquest discurs de Martin Luther King m’ha fet canviar els meus arguments i m’agradaria compartir les seves parales amb vosaltres.

Va fer unes reflexions absolutament reals i si la conferència s’hagués organitzat avui, les seves paraules seríen perfectament vàlides per tot el que passa en aquest món, no sé si del poble, o només d’algunes persones.
Denuncía al seu propi país, els Estats Units de sembrar l’odi, la guerra, violència consentida i acceptada, quan en la seva constitució estàn escrites les paraules pau, fraternitat, tolerància i felicitat.

Aniré desmembrant part del seu discurs en propers blocs, de tant en tant, ja que crec són importants les seves paraules per entendre millor el Viêt Nam d’avui i del passat.

Una fotografia d’una dona vietnamita d’avui, pagesa, regant el seu camp d’hortalisses i protegint-se del sol.
Terra viva avui, ferida de gravetat fa uns anys, i recuperada per la gent d’aquest país que vol protegir-la i treure’n els seus fruits.