L'Hereu Riera

Ho hem comentat manta vegades: les paraules no són innocents, diuen, i és ben cert. En el moment present, en què l’estira-i-arronsa infinit entre Catalunya i Espanya és més viu que mai, resulta altament instructiu practicar el joc de desmuntar el joc de paraules amb què aquesta entelèquia dita Estat espanyol ens ha distret tants anys per sortir-se’n  (com a complement del seu inveterat ús de la força bruta) sempre amb la seva. S’atrapa primer un mentider que un coix, sí, però en aquest cas s’ha de reconèixer que el mentider s’ha rigut dels bonifacis dels catalans anys i panys –i continua rient-se’n, per bé que ja no tant─ amb la mateixa patxorra amb què els trilers de la Rambla es queden amb els passavolants que piquen a la seva canya de pescar una vegada rere l’altra.

El joc és molt fàcil de desmuntar, tanmateix, només dient les coses pel seu nom: ho prova el senzill experiment de dir o escriure “Castella” allà on ells diuen o escriuen “Espanya”. La caverna integrista posa sempre el límit de la seva paciència (uix, quina por!) envers les vel·leïtats separatistes dels catalans en el trencament de la “unitat d’Espanya”, i amb això en fan prou per tenir entretingudes totes les tertúlies, on els sobiranistes catalans es fan un tip d’acumular arguments, sempre “en positiu”: que si amb la independència ningú va contra Espanya, sinó a favor de Catalunya, que si serem uns veïns collonudament afables i enrotllats, que si la separació encara farà un favor als espanyols, que es podran treure de sobre els seus impresentables governants actuals i fer un “país millor”…, i més ara, que diuen que Podemos puja com l’escuma i amb aquest actor inesperat es trencarà l’inveterat bipartidisme “espanyol”… Etcètera. Un moment, sisplau, parem el carro.

Obviant, com solen fer ─inexplicablement─ les tertúlies, la incontestable veritat històrica que la suposada unitat d’això que en diuen Espanya (els espanyols castellans, i tot darrere tots els altres) és producte de la violència militar, i que mai ha estat ratificada pels espanyols no castellans de Catalunya, ni per referèndum ni de cap altra manera), i que per tant a aquestes altures de la història, en l’Europa del segle XXI, és una anomalia insostenible (digui el que digui –o per molt que calli─ la Unió Europea), obviant aquest detallet, l’Argument (en majúscula, perquè és l’únic que tenen, i per això s’hi arrapen com a un clau roent) de “la indissoluble unitat d’Espanya” perdria tota la (pobra) força que té si parléssim de “la indissoluble unitat de Castella”. Oi? Amb la independència de Catalunya la unitat de Castella no es trencarà pas, oi que no? El 1714 hi va haver una addició, i ara hi haurà una sostracció, res més. (Vegeu el “mapa político” adjunt, de 1845: “España uniforme o puramente constitucional, España foral, España incorporada o asimilada y España colonial”: més aclaridor, impossible).

Hi havia una unitat (un element), Castella, i una altra unitat, Catalunya, i de la suma, perpetrada per les forces borbòniques de l’execrable Felip V, en va sortir un resultat (1 + 1 = 2), que en diuen Espanya. Ara les forces ciutadanes de Catalunya pretenen –amb més raons que un sant─ fer l’operació contrària: restar del total anterior una de les unitats (un dels elements), de la qual operació matemàtica n’han de resultar altra vegada les dues unitats anteriors, separades i senceres, així de senzill. Ningú vol trencar Castella: només ens en volem separar. Tant costa d’entendre?

Una altra de les bones pràctiques que ens ajudarien a situar les coses a lloc seria la de desmuntar el concepte de “nació espanyola” (l’única que “reconeix” la reconsagrada Costitución Española, recordem-ho) i la impunitat amb què l’entaforen en l’imaginari col·lectiu a través de l’ús i l’abús dels derivats gramaticals, particularment de l’adjectiu “nacional”. Aquí n’hi ha prou de no seguir-los el joc i deixar de traduir, és a dir, d’adaptar, de “naturalitzar” denominacions artificials com ara Audiencia Nacional, Premio Nacional, Instituto Nacional de Estadística, Policía Nacional, Instituto Nacional de Meteorología…

És desesperant veure com des de TV3, la Televisió Nacional de Catalunya, els fan el favor (perquè no hi estan pas obligats) de “traduir” el nom d’aquestes i la resta d’institucions que l’Estat castellà decora amb el màxim cuidado amb l’etiqueta “nacional”: hem dit que les paraules no són innocents, i cada vegada que des dels mitjans informatius catalans se’ns parla d’aquestes institucions com a institucions “nacionals” estan ajudant a mantenir l’invasiu marc mental espanyol com la cosa més natural del món. I això, compte, mantenint sense cap empatx deontològic la contradicció de parlar de les institucions nacionals paral·leles catalanes (on n’hi ha), fins al punt que en determinats casos els ciutadans de Catalunya no saben de què els informen: quan un escriptor rep el “Premi nacional de literatura”, per exemple, de quina nació el rep?, quan parlen de la “policia nacional”, es refereixen a la policia de l’Estat o als Mossos d’Esquadra, que són la policia nacional de Catalunya?…

Si la premsa catalana la fes habitualment, aquesta pràctica tan senzilla, ¿també protestarien, els guardians de les essències, per aquesta deixada de tennis, com fan amb la nimietat del polititzat mapa del temps de TV3, només perquè informa de la meteorologia de totes les terres de parla catalana? Ja seria el súmmum (entre altres coses perquè els delataria)… Però tampoc és descartable, veient les jugades de pallús que han fet al llarg dels últims moviments de la interminable partida d’escacs que celebrem des de fa tants anys, i amb tanta intensitat (a mesura que s’acosta l’escac i mat) aquests últims anys, mesos i dies.