Encara no he començat i ja estic farta de la declaració de la renda

El mes de maig sempre comença per a mi amb un ‘ai’. Sóc de les que intenta fer la declaració el més prompte possible, perquè si m’han de tornar, es donen pressa, que ja se n’han aprofitat de tindre els meus diners massa temps. I si he de pagar, doncs mira, m’ho trec de sobre i arreglat.

Però mai és fàcil. Enguany m’han enviat l’esborrany famós. Que s’ha de dir que està molt bé… si està ben fet. Perquè d’entrada ja diu que he guanyat més del que és cert. I ara supose que em tocaran el nas.

Tot això a més a més del ‘trasllade a la casella 73 la suma de les caselles 21 i 84 menys el logaritme neperià de les últimes xifres del telèfon del veí’. Segur que no poden fer-ho més senzill?

Ja sé que m’esperen diverses trucades i barallar-me amb l’ordenador, que una volta tot fet em dirà que alguna casella no quadra i no pot imprimir. Però ho aconseguiré!

La bona notícia és que, segons l’esborrany famós, enguany em tornaran diners. I això sempre dona alegria, oi?

P.S.: A tot això, sembla que ni tan sols podré fer la declaració en el meu ordenata habitual, perquè no he trobat enlloc el programa en versió mac. Algú l’ha vist, o desistisc directament?

La meua Carrasqueta

Conec molt bé el port de la Carrasqueta. Durant molts anys el pujava, al seient del copilot, els divendres en eixir d’escola. I el baixava els diumenges en acabar de dinar.

La Carrasqueta és per a mi un record de revolts i revolts que fan difícil evitar el mareig, és la por a les motos que fan carreres descontrolades els diumenges al matí, és la meua germaneta -quan no alçava dos pams de terra- dormint al seient de darrere, és la visió de la ciutat d’Alacant des de dalt i -si fa molt bon temps- de l’illa de Tabarca al fons, és l’alegria de veure el cartell que marca els 1.020 metres perquè indica que estem a mitjan camí, és el sotrac -agradable- a l’estómac si la mama accelera en passar per la costereta de la Sarga, és creuar Xixona -tot i els semàfors- per veure el pessebre que posen cada nadal a la vora de la carretera, són hores i hores de música hortera al radio-casset del cotxe -i d’ací ve el meu ampli coneixement de lletres de cançons coentes, és aquell dia en què el cotxe ens va deixar tirades i vam haver de buscar aigua per al radiador en la bassa d’un mas abandonat…

No ho sabia aleshores, però fa temps que tinc clar que per a mi la Carrasqueta és una part important dels records d’infantesa.

I m’ompli de goig saber que ara, a més, aquesta Carrasqueta meua ha esdevingut tantes altres coses per a molta gent.

Ja tinc ganes de tornar-la a creuar.

Ja he vist ‘Ja en tenim prou’

Al CCCB de Barcelona, òbviament, no va haver cap problema per passar la pel·lícula (només faltaria que la junta electoral valenciana poguera estendre els seus tentacles fora del territori Camps&cia). A hores d’ara desconec si s’ha hagut de cancel·lar alguna de les projeccions.

Pel que fa al contingut, i tot que uns dels curts que hi formen part em van agradar més que d’altres (i segur que dels que s’han quedat fora i es podran vore online en els propers dies també n’hi hauran de bons), he de dir que s’ha d’admirar la feinada que han fet els realitzadors, i els organitzadors per posar-ho tot junt i donar una certa coherència.

Genial l’Artur Balaguer rememorant els seus temps donant la cara per Canal 9. Fantàstica la peça sobre el dia que els músics en valencià es van tancar al palau de la música. Sorprenent, per menys coneguda, la història de la parella que va tardar 30 mesos en aconseguir el certificat de matrimoni en valencià. Impactants i certeres les declaracions de la filla d’una de les víctimes de l’accident del metro.

I així, fins a hora i mitja. Destrucció de patrimoni natural. Expropiació de l’horta. Visita del papa. Vida i miracles del senyor Fabra. Abandonament del casc antic d’Alcoi (gràcies, Verdcel). Escoles en barracons i sense mestres que parlen valencià…

S’ha de dir: la pel·lícula no t’alegra el dia. Però si podeu, aneu a veure-la.

La Junta Electoral hauria de prohibir els informatius de Canal 9, no?

La Junta Electoral valenciana, a petició del PP, prohibeix la projecció als centres municipals de la pel·lícula col·lectiva ‘Ja en tenim prou’ perquè (tot i que encara no l’han vist), "el documental orienta el vot en la precampanya". I diu que demanar el vot, només poden fer-ho els partits polítics.

Si això és així, i hi ha lleis escrites que ho especifiquen, com és que no han clausurat els informatius de Canal 9? I no els d’ara, sinó tots els que s’han emés, com a mínim, des de 1995. En campanya, precampanya o qualsevol dia de la setmana. Perquè, que jo sàpiga, oficialment Canal 9 no és un partit polític. I sobre si orienta el vot o no, crec que no fa falta dir res més.

20.000 visites i algunes novetats

Per celebrar que el bloc ha arribat a les 20.000 visites (es són moltes!) he decidit dedicar-li una mica de temps i organitzar un grapat de categories perquè siga més fàcil trobar apunts de temes relacionats. Pensava fer-ho d’ací uns dies, quan faça un any que vaig encetar el bloc, però no m’he pogut esperar.

Fent el repàs, me n’he adonat que tinc obsessió pel que diuen, i com ho diuen, els mitjans de comunicació (i sí, tinc una fixació especial amb Canal 9, però és que hi ha motius!), i també he anat parlant una miqueta sobre la secta catòlica, els meus viatges, l’obra i miracles d’alguns polítics i algunes altres coses.

Espere poder seguir escrivint molt de temps, perquè més enllà de pensar si em llegiu molta gent o poca, i si us agrada o no el que dic, el ben cert és que m’ho passe molt molt bé!

300 anys d’Almansa, versió Canal 9

Canal 9 parla hui del concert d’Al Tall d’anit a Almansa. Sembla mentida. Quant de temps feia que no hi havia cap menció a la música en valencià a la tele pública?

Això sí, és clar, les interpretacions dels serveis informatius de la cadena sobre el que que representa el dia de hui són… peculiars. Ací teniu el que diuen a la web:

"Hui 25 d’abril el Parlament valencià celebra el dia de les Corts. Una
celebració que, enguany, coincideix amb tres commemoracions molt
importants: el tercer centenari de la batalla d’Almansa, el 25
aniversari de l’Estatut d’Autonomia, i el primer any de la reforma del
nostre Estatut, que recupera el dret foral".

Sense comentaris.

ACTUALITZACIÓ: Si a algú li queda esma després de llegir-ho, podeu veure ací el vídeo que han dedicat el tema. Reiteren que ‘hem recuperat els furs’. I ni parpallegen ni res mentre ho diuen.

Mai no em van parlar d’Almansa

Vaig fer tot el meu ensenyament a diferents escoles i instituts públics del País Valencià. Que jo recorde – i sóc persona de bona memòria – mai no em van explicar el que va passar a Almansa.

L’única referència, a tercer de BUP, en algun cantonet d’un llibre, on deia alguna cosa així com "Felipe V -l’ensenyament va ser en castellà- consiguió unificar el modelo jurídico de toda España, bla, bla, bla."

No sé què estudien ara els xiquets i xiquetes al(s) meu(s) poble(s) d’infantesa, però espere que, siga als llibres aprovats pel PP o no, tinguen algun mestre que els done una miqueta més d’informació.

TV3 al PV: estem d’enhorabona?

No hi ha dubte que la negativa de la jutgessa de fer-li el joc al PP valencià ens ha d’alegrar. Si la cosa es queda ací, podrem seguir veient les televisions del Principat al País Valencià. I potser, la cosa encara va a més i s’aconsegueix, per fi, la reciprocitat a tot el territori.

La justícia ha dit que tancar els repetidors suposaria una vulneració als drets fonamentals (al de rebre informació). I si això és així, amb les lleis a la mà, a qui hem de denunciar per tot el temps que no hem pogut veure TV3 o C33 a molts barris i ciutats del País Valencià? O per no poder veure Canal 9 més amunt de l’Ebre? O per encara no haver pogut veure IB3 fora de les illes?

O és que el dret a rebre informació en català comença hui amb aquesta sentència i fins ara no el teníem?

Així que alegria sí, però només perquè se’ns comença a donar allò al que tenim dret, no perquè ningú ens estiga fent un favor. (Tot i que si algú proposa fer-li un monument a la jutgessa en qüestió, m’apunte a la iniciativa).

Un Sant Jordi avançat

Hui no he comprat cap llibre, i això que aquest matí he estat pel centre de Barcelona. Però és que ja havia fet l’adquisició dels llibres que volia enguany per a mi i per regalar mentre vaig estar a Nova York.

A la llibreria Barnes and Noble de Union Square vaig anar per buscar un parell de títols que m’havien encomanat. Quatre plantes de llibres perfectament organitzats i plenets d’exemplars interessants em van ‘obligar’ a acabar comprant-ne quasi una dotzena. Entre ells, l’últim d’Alexander McCall Smith, el nou de Mark Haddon (l’autor d’allò del curiós incident del gos a mitjanit), un parell dels clàssics de Kapunscinski, una biografia d’Einstein (per regalar)…

També vaig comprar alguna cosa a la llibreria Oscar Wilde, al Village, i em vaig haver de resignar i no entrar a Strand perquè la maleta ja era incapaç de encabir més paper.

No era Sant Jordi i no hi havia roses, però va ser un dia fantàstic.

Canal 9 i l’himne de festes d’Alcoi

Ahir vaig intentar veure una miqueta de l’himne de festes d’Alcoi a l’informatiu de Canal 9, per la transmissió online (per cert, que han millorat la qualitat -tècnica, s’entén, no de contingut).

La decepció va ser magnànima. Efectivament, com fan cada any, hi van connectar passades les nou, quan s’interpretava l’himne. Però mostrar-ho, no ho van mostrar, perquè es van limitar a donar pas en directe a la periodista perquè explicara que Paquito Camps estava allà, com es van encarregar de mostrar en diverses imatges, i en unes ‘declaracions’ sobre el tema en les que no deia res. De la gent cantant, ni un pla.

I això després d’haver mostrat ja en el mateix informatiu no sé quantes altres coses que havia presidit o inaugurat o honrat amb la seua presència ‘el president’ en un sol dia. Fa uns dies, el bloc carabassa deia que el Vaticà i França són els únics que trien monarca per sufragi. Li va faltar afegir, vista la ubiqüitat del senyor Camps, que els valencians devem ser els únics que votem un semi-déu. I que paguem l’edició televisiva del seu evangeli de les nostres butxaques.