Apòstata desficiosa

Sóc a Nova York, retrobant-me amb la ciutat durant uns pocs dies, en el camí de tornada a casa des d’Idaho, i patint un temps horrorós (que és el que fa gairebé sempre en aquesta ciutat).

Hui he refet el camí que durant uns mesos feia a primera hora del matí, i he recorregut de nou el carrer Spring, al Soho, d’est a oest. I allà estava ella. Ja ni me’n recordava, però quan l’he vista l’he reconeguda immediatament. La veia cada dia i, a falta de nom, quan hi pensava li deia la ‘ladybag’ del Soho.

‘Ladybag’ és la paraula que diuen els americans per dessignar les dones sense casa, que viuen al carrer, i que normalment es mouen d’un lloc a l’altre carregades de bosses amb no se sap ben bé què a dins. Aquesta ‘ladybag’ només té dos o tres bosses. Motxil·les, de fet. Ella deu tenir alguna edat indeterminada entre els 25 i els 35. I sempre, sempre, està llegint. Llibres ben grossos, en edicions barates, normalment clàssics. Durant els tres o quatre mesos en què la veia sovint, eren autors russos. Hui era un Dickens.

No demana diners, no sembla beure, va relativament neta, i la veus si fa no fa a la mateixa cantonada a totes les hores del dia, sempre llegint. I cada vegada que la veig, el cor em tremola i no me la puc treure del cap en una bona estona.

P.S.: Evidentment, no m’he parat a fer-li una foto.