Apòstata desficiosa

Ja sé que no és políticament correcte, i que els amics i coneguts que acaben de tindre criatures probablement m’odiaran pel que ara diré, però és que no puc més. He viatjat durant 24 hores seguidetes, i a tot això en arribar a la destinació, la maleta no apareix. Amb sort, arribarà en unes hores. Si no, no vull ni pensar-ho.

Però anem al que volia dir: no podrien fer una zona dels avions per a les persones que viatgen amb xiquets? Ja sé que costa fer-los callar, i que si comencen a bramar no paren, i que els pares poc poden fer (i alguns ni ho intenten). Però quina culpa tenim la resta de passatgers? Si estigueren tots junts, almenys la resta podríem estar una mica en pau, que prou fastigós és ja passar-se tantes hores de viatge.

Exemples de hui: matrimoni de jueus ortodoxos jovenets. Ella no devia tindre més de 18 anys. Amb xiqueta d’uns mesos que en el trajecte Barcelona – Nova York ha començat a plorar més o menys per Finisterre i no ha parat fins Terranova (m’encanta el mapa que et permet veure per on vas passant). Els pares no han fet cap intent per calmar-la. Ni alçar-se i passejar-la una miqueta, o canviar-la de postura… Res. Només se l’han passada de l’un a l’altre en l’estona de menjar, per poder tindre les mans lliures.

Segon exemple: parella coreana de Nova York a Seattle, amb xiquet d’un any i mig. Abans de despegar ja ha mostrat la capacitat pulmonar. Amb breus descansos, el concert ha durat fins les muntanyes rocoses. El pare ha passat de tot. La mare ha intentat passejar-lo una mica, sense gaire èxit.

Tercer exemple: xiquet d’uns cinc anys en trajecte Seattle-Spokane; avió per tant xicotet i sense tele. No ha parat de remugar en els cinquanta minuts de vol, que ell volia una tele, que quina merda d’avió, que s’avorria, ha començat a anar passadís amunt i avall. La mare, com qui sent ploure. Les hostesses han intentat donar-li unes pintures perquè s’entretingués. Els ho ha despreciat. Tot en volum dolby sorround.

I això només el que hi havia al meu voltant. D’altres punts dels avions arribàven ecos de situacions semblants. Per això, si els que han triat tindre els fills i pujar-los a un avió de llarga distància ja saben que ho han de patir, que els ajunten a tots i així evitaran, també, que la resta ens tregam del cap la idea de procrear en una bona temporada.

Ara resulta, segons un reportatge de El Mundo TV per a Telemadrit, que van emetre anit i que podeu veure (si teniu molta santa paciència i res millor que fer) ací, que a Catalunya només es viu en català: escoles, universitats, rètols… Fins i tot els jutges el parlen!
Osti, i jo sense adonar-me’n!
I no, no, no penseu que els exemples són d’un poblet perdut al mig de l’Empordà. Sembla que tot això passa a Barcelona, Badalona i Sitges. Impressionant.
Per un moment m’he pensat que tot el que explicaven era veritat i ha estat un somni meravellós.
Això, i pensar en el colapse que es devia registrar anit a la Comunidat de Madrit pels atacs d’urticària dels espectadors.

Ara que ja heu tornat tots i totes, me’n vaig jo uns dies. Per feina, però amb temps per fer la turista també, o això espere.
Així que hui és dia de fer la maleta, i és una cosa que sempre m’ha posat una mena de neguit a la panxa que no puc controlar. Segur que em deixe alguna cosa (normalment, els cinturons i els pijames). I vols dir que aquest jersei em farà falta? No porte massa coses? O massa poques? I ara on he posat l’adaptador d’endolls? I el carregador de mòbil i del portàtil i de la càmera i …? I si fa més fred del que diu el Yahoo Weather? (Com ho sabíem això, abans d’internet?) Ai, el paraigües.
I quan ja està tot dins, veus que no pot ser. Que són deu dies, no tota la vida, i que a més a més la maleta ja no tanca i la intenció és que tinga lloc buit perquè vols comprar coses durant el viatge…
De vegades faig llistes del que m’he d’emportar. Aquesta vegada no. A veure com m’eixirà la maleta. I el viatge.

Com que no he trobat mones de les meues per ací dalt (no he mirat el Mercadona, que potser en tenia), he decidit passar a l’acció. Afortunadament, ma mare va prendre nota fa uns anys de la recepta. La meua àvia ja no se’n recorda bé de les mesures, però he parlat amb ella de totes formes perquè em donara un parell de consells, i perquè sabia que li faria il·lusió.

Així que per primera vegada a la vida m’he posat a pastar, i això de la foto n’és el resultat. No és ben bé com les de forn de poble, però per ser la primera no està malament del tot. I de sabor, boníssima, que ja l’he tastada.

Per si algú té interés, ací teniu els ingredients per fer la massa (això per unes sis mones):

3 ous
2 o 3 creïlles (patates, per als del nord)
un got xicotet d’oli
un got i mig d’aigua
250 grams de sucre
un quilo de farina
ralladura de llima (llimona)
uns 80 grams de llevadura de barreta (compreu-la a un forn si podeu)

Heu de bullir les creïlles, pelades, i després xafar-les, i mesclar-ho amb la resta d’ingredients, una bona estona fins que està tot ben lligat. Ho deixeu reposar una horeta, tapat amb un drap net.

Després ho torneu a pastar una miqueta i dividiu la massa segons la mida que vulgueu per les mones. Poseu els ous damunt, i els creueu amb dos tires de la mateixa pasta. Amb un pinzell o amb cotó-en-pèl, pinteu les mones amb una miqueta d’ou, i poseu sucre per damunt.

Al forn mitja horeta, i ja teniu les mones!

… ací em menge la mona i ací et trenque l’ou.

Ja sé que resulta estrany que una apòstata puga tindre-li cap devoció a la setmana santa, però mira per on, ara m’han entrat ganes de menjar-me una mona. Però una de les meues, de les que he menjat sempre, senzilleta: coca boba i ou al mig.

Més senzilla que la de la foto i tot, però és que no he trobat cap imatge de les que vull dir. D’aquelles redonetes si són d’un ou, o allargades si en tenen dos. I prou. Sucre i forn i para de comptar.

Que no tinc res en contra d’això que fan per ací dalt, amb tanta xocolata, fruites i mandangues, però a mi les que m’agraden són aquelles. I poder trencar-li l’ou a algú, clar, que és la gràcia.

Enguany no podrà ser… O algú sap on es venen mones del sud a Barcelona ciutat?

M’enfronte per primera volta a fer la declaració trimestral de l’IVA, i encara no sé si també el pagament avançat de l’IRPF, perquè ningú no m’ha sabut aclarir si això és obligatori o no.

Primera sorpresa: a la web d’Hisenda posa, dalt a la dreta: bienvenido, benvingut, benvido i benvingut. No sé a quin dels ‘benvingut’ he de clicar, però m’ho jugue a sorts i continue endavant. Trobe els formularis i les instruccions corresponents. Això sí, ara ja només en castellà.

Però vist el que diuen, no crec que m’arreglara massa les coses si ho tingueren traduït, la veritat. Un exemple clar: instruccions per omplir la casella 2 de l’imprés 130:

"Se incluirá en esta casilla el importe de las amortizaciones fiscalmente deducibles correspondientes a la depreciación experimentada por el inmovilizado afecto a las actividades
desarrolladas en el período comprendido entre el primer día del año y el último día del trimestre, así como, en su caso, el importe de las provisiones que, correspondiendo al citado período temporal, tengan, asimismo, la consideración de fiscalmente deducibles".

On nassos estudien llenguatges críptics els recaptadors d’impostos?