Arxiu mensual: octubre de 2008

Avui Lou Reed a L’hora del lector

M’he assabentat que aquest vespre, prop de les onze, l’Emili Manzano entrevista Lou Reed al programa L’hora del lector, que s’emet al Canal 33. A través de les seves lectures de poetes en la nostra llengua, com ara Blai Bonet o Joan Margarit, Lou Reed s’ha convertit en un molt bon ambaixador de la nostra cultura, tot i que segur que l’interés de l’entrevista anirà més enllà d’aquest aspecte, per endinsar-se en la publicació d’un volum amb les lletres de les seves cançons, entre altres temes.
Personalment, no m’ho penso perdre.

Arrels d’escuma, d’Aleix de Ferrater

Vaig conèixer l’Aleix de Ferrater a través de la correspondència diguem-ne electrònica que vam encetar en presentar-nos ara fa dos anys al IV Premi de Poesia del portal Joescric. Aquell concurs, del què jo en vaig ser un dels finalistes, el va guanyar ell amb el poemari Escoltant la sal, però des d’aquell moment vam encetar una amistat que aviat va transcendir de la virtualitat al món real. L’Aleix és una persona d’una extrema sensibilitat, no sé si innata o desenvolupada al llarg dels anys que fa que arrossega un problema visual amb el què ell conviu d’una manera extraordinàriament natural. La seva veu pausada i greu dota d’un profund lirisme els seus poemes quan és ell mateix que els recita.
L’Aleix de Ferrater acaba de publicar, ara, el seu segon llibre, Arrels d’escuma, un poemari que, com el seu primer, ens porta olors i ressons de sal i de mar, que donen forma i cos a la presència permament de la figura femenina a la què l’autor dedica la major part sinó la totalitat de tots els versos.
Arrels d’escuma és un poemari ple de poemes concisos i en certa manera senzills, sense que això no signifiqui que siguin fàcils, carregats d’un erotisme subtil, on es posa de manifest aquesta extrema sensibilitat de què parlava abans i on es nota la influència d’alguns dels clàssics referents de la nostra literatura.
Si seguiu llegint, hi trobareu un dels poemes del llibre, que en llegir-lo m’ha fet venir a la memòria la tarda plujosa d’ahir, en què vam coincidir, de nou, a la Casa del Llibre.

TARDA

Asseguts esperarem que ens citi la nit
en aquesta tarda, prematurament fosca
i remorosa d’infants en corredissa.
Plou. La veu arraulida en constància del fred,
el prec d’un coixí per escalfar la panxa,
i la fressa del somriure al voltant de la mirada
que et conec perversa, i m’incita, i ens vessa.
El rellotge ha perdut les agulles.
Però la nostra pell ha guanyat esgarrifances.

Llibres i amics

La relació que tenim de vegades amb els llibres és com la que fa que els amics siguin o deixin de ser amics.
(segueix…)

Un llibre, doncs, és com un amic. Complementari, sempre se n’aprenen coses, t’agrada passar-hi estones, al seu costat. De vegades, però, et sents traït per ell, ja sigui per alguna part del seu contingut o bé, més sovint, pel final. El final d’un llibre és sempre com el final d’una amistat, que pot acabar -metafòricament, en el cas de l’amistat- a la foguera.
El meu avi sempre deia que cremar un llibre era un dels pocs pecats mortals de veritat que existien. Jo he crescut en aquest convenciment que ha tingut a la meva família característiques quasi religioses. Per això, a casa, hi tinc un munt de llibres sobre els que no tornaré a posar els meus ulls, però que malgrat tot em sobreviuran.

La Muntanya Màgica: Finis Operis

He acabat de llegir La muntanya màgica, de Thomas Mann. En tancar el llibre he tornat aquella sensació estranya que provoquen els finals dels llibres que t’agraden. D’una banda l’emoció i la satisfacció similars a les de quan acabes una feina o culmines un repte; d’altra un cert sentiment per al que l´única paraula que trobo com a prou descriptiva és pena. I ja sé que no és precisament la millor de les paraules per fer una descripció.
(segueix) 

Sempre, doncs, que acabo un llibre que m’agrada sento alguna cosa similar a una pena. És com quan un amic, un amor, alguna persona propera marxa i saps que difícilment tornaràs a veure-la. Enrere queden aquells moments compartits, alguns d’ells difícils, fins i tot amb conats de desafecció –un mot que s’ha posat una mica de moda, ara-. Enrere queden les hores d’aprenentatge que cada llibre, però alguns més que altres i en aquest cas per damunt de molts altres, ens aporta al nostre dia a dia.
A La muntanya màgica, més enllà dels discurs sobre el temps i la seva percepció assistim a un procés de creixement personal gairebé enciclopèdic. Els personatges que hi desfilen acaben conformant un compendi de coneixement, i també de saviesa. El què passa no és més important del com i en quina fracció de temps passa. Les convulsions de l’Europa de l’època immediatament prèvia a la Primera Gran Guerra són només una remor de fons que contextualitzen el quefer diari d’individus que pertanyen a un temps en decadència, a una època que es mor.

D’alguna forma he tingut la sensació d’arribar tard al llibre. Vull dir que és un d’aquells llibres que quan n’has de fer balanç pots dir que és Literatura, així, en majúscula i que per tant l’hauria d’haver llegit fa deu o quinze anys. No seria ni més savi ni més ric, però potser ara n’estaria fent una segona i, encara més, enriquidora (permeteu-me la redundància) lectura.

Però l’he de deixar enrere, altres m’esperen a la tauleta de nit i als prestatges. Ai, com envejo la vida d’aquells que se la guanyen llegint llibres…!

El 28-0 vestim de llarg la gàrgola

El proper dimarts 28 d’octubre, a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia de Barcelona farem la primera presentació pública del llibre La mirada de la gàrgola. Tot i que el llibre va sortir al carrer tot just començat l’estiu, raons diverses, entre elles la proximitat de la presentació del meu anterior llibre van fer aconsellable posposar-ho fins aquests dies. La presentació anirà a càrrec de la Maria-Isabel Segarra, i no cal dir que hi sou convidats i després de l’acte podrem prendre tots plegats una copa de cava (una cadascú, és clar).
Si seguiu llegint l’entrada podreu trobar un dels poemes del llibre, que duu per títol Modelatge.

MODELATGE

Les meves mans modelaven silencis
al teu costat i el teu dir res obria
camins sense final a tots els dubtes.
Entre llençols cercava els breus petons
dels dits: llavors només era una absència
el tacte adust amb què es fongué la còrpora.

Aviat, però, vingué el fred per corprendre’ns
en el neguit dels xiscles del naufragi.

Definicions malintencionades: “refundar” el capitalisme




Refundar el capitalisme:

1. Fer que el sistema econòmic que consagra les desigualtats de classes i l’explotació dels països abans anomenats del tercer món, però no només ells, pels països anomenats rics, i que permet que la major part dels recursos del planeta estiguin en mans d’una exigua minoria no trontolli i evitar que una part d’aquesta minoria no pugui veure’s en el risc d’incorporar-se a la precarietat de la majoria.

2. És a dir, seguir com ara, però disminuint el risc per als especuladors.

A propòsit de la “relliscada” de Rajoy

Ara ja no tinc cap mena de dubte que si hi ha una cosa que humanitza els polítics són els micròfons. Aquests petits estris que es fan servir per tal de fer arribar la seva veu als racons més intricants de les sales de premsa són també a la vegada els portadors dels seus neguits i sentiments més irrefrenables. No ha estat el primer cas (recordeu el “manda huevos” de Trillo o els comentaris de Jordi Sevilla sobre el caràcter xarnego de Montilla?).
Però en aquest cas, ens han permès descobrir que, fins i tot la dreta pot arribar a trobar raonablement pesada (“coñazo”) la desfilada militar, cosa que ens alleugereix als que els vèiem, veiem i veurem com militaristes vocacionals.
A micròfon obert, però, les desqualificacions que determinades baby-booms socialistes n’han fet, ens semblen grotesques, patètiques i ridícules. Si una desfilada  militar és una “cuestión de estado”, com va dir crec que la ministra Pajín, és que probablement en aquest estat no hi ha problemes importants més enllà de la velocitat i el pas que marca la cabra de la Legión. Perquè en una desfilada de l’exèrcit espanyol, això és el més important.

Antònia Font a Rubí

Dissabte dia 11, els Antònia Font van aterrar amb la seva gira a Rubí. Ho van fer al Teatre La Sala i van emplenar gairebé el local amb un públic transgeneracional, encara que majoritàriament jove, però unit per les ganes de passar-s’ho bé.
Durant gairebé dues hores el grup mallorquí va anar desgranant el bo i millor del seu àlbum Coser i cantar, acompanyats per una orquestra de cambra composta per catorze membres.

(segueix)

El concert va començar una mica fred, però poc a poc va començar a pujar la temperatura del local (en tots els sentits) fins arribar al clímax, que sense cap dubte es va aconseguir amb la genial cançó Astronauta rimador, un tema que en viu guanya molt, i en el que la combinació entre el rapejat de la lletra, l’electrònica i l’orquestra que acompanyava el grup va fer que el públic arribés gairebé al deliri.
Ens ho vam passar molt bé, i amb la sensació que, per molts discs que comprem del grup, difícilment podran superar el directe que ens van oferir ahir. Us deixo, encara que ja sé que no és el mateix, la versió que circula al youtube, precisament de l’Astronauta rimador.


Margarit

Fa 72 hores, i abans de saber que Joan Margarit seria condecorat amb una nova distinció per la seva obra, vaig penjar un poema seu que lligava la pel·lícula A qui estima Gilbert Grape? amb el sofriment de i per la seva filla Joana. Suposo que és una d’aquestes circumstàncies coincidents que sovint es donen, però que no acaben de ser del tot coincidències, ja que, pel que he anat veient, Margarit ha passat de ser un nom gairebé desconegut a ser reconegut i, el que és més, citat fins i tot per gent que dubto que l’hagi llegit, o si més no que puguin entendre (i ho dic en la més àmplia de les accepcions, i sense intenció pejorativa), la seva obra. I és que, darrerament, la presència mediàtica de l’autor i el seu nom i obra ha vingut resultant notable, si més no considerant el poc o nul ressò que la poesia té als mitjans de comunicació a casa nostra.

(segueix)

En algun altre lloc, que ara no sóc capaç de trobar, ja vaig explicar que el meu primer contacte amb el poeta de Sanaüja va ser a través d’un volum doble de la col·lecció de Llibres de L’escorpí, que incloïa els llibres Raquel i La fosca melangia de Robinson Crusoe.Aquests dos llibres em van marcar molt, sobre tot pel que fa al gust per una determinada estructura mètrica i temàtica. Reincidir en la importància i transcendència que algunes de les seves darreres obres com Joana o Càlcul d’estructures, tenen, no és més que posar de manifest que estem davant d’una de les plomes (potser n’hauríem de dir, ara, un dels teclats) més prominents de la nostra literatura, i no només de la nostra.
Qualsevol guardó que li sigui donat serà sens dubte merescut. Estic segur, però, que si fins ara ningú no discutia el mestratge del poeta-arquitecte, ara començaran a sortir i sorgir els dubtes, els crítics, els que diran que Joan Margarit no és tan bon poeta, i fins i tot alguns que l’anomenaran mediocre.
Amb d’altres ha passat, i no fa pas massa temps. Però mentre passa el temps, i les capelletes de sempre no aconsegueixen que ens n’oblidem i caigui en l’oblit al que semblen condemnats els (bons) escriptors del país, aprofiteu per llegir-lo, perquè en cada un dels seus llibres hi ha veritables joies i obres d’art que ens fan descobrir que el dolor, la por, el neguit, la mateixa introspecció poden ser dites i expressades amb un vocabulari ric i, sempre, entenedor.
Us deixo, aquí sota, un poema, precisament, de La fosca melangia de Robinson Crusoe, que vaig emprar com a citació d’encapçalament del meu primer llibre publicat.

Si et manca el finestral damunt la mar,
no oblidis mai la mètrica i escriu
segons la teva força:
l’enigma pels teus mots, resta finit.
Ara que arriben les edats del fred,
i de vent, i de gloria ajornada;
ara que arriba el temps de valorar
els llibres ja llegits i els carrers calms,
la llum del celobert cau amb tristesa
en cada finestral.