La súplica de Georges Brassens
Brassens és, o millor dit, va ser un dels culpables de la meva afecció per la cançó francesa. A casa teníem un disc (de vinil, és clar) en què el cantant, amb l’únic acompanyament, si no recordo malament, d’una guitarra i un contrabaix, presentava algunes de les que han estat les seves cançons més famoses. De totes elles, la Suplique pou être enterré a la plage de Sète és la que podria atribuir-se el mèrit de la meva francofília cançonera. El disc era de finals dels anys seixanta, de la casa Phillips, que dèiem llavors. Hi havia inclosos alguns temes com ara Le fantôme, o La mauvaise réputation, que he tornat a recuperar gràcies al Youtube… i al fet d’haver “heretat” dels meus sogres un reproductor de vinils, gràcies al qual estic tornant a gaudir de molts dels discos que creia que quedarien arxivats en un prestatge, fins que un dia em decidís a llençar-los.
Us deixo, si seguiu l’apunt, la cançó de Brassens, en una filmació de quan l’home ja estava granadet. Senzillament sensacional. Us l’aconsello.
Us deixo, si seguiu l’apunt, la cançó de Brassens, en una filmació de quan l’home ja estava granadet. Senzillament sensacional. Us l’aconsello.