Secundària Memòria

He acabat de llegir La muntanya màgica, de Thomas Mann. En tancar el llibre he tornat aquella sensació estranya que provoquen els finals dels llibres que t’agraden. D’una banda l’emoció i la satisfacció similars a les de quan acabes una feina o culmines un repte; d’altra un cert sentiment per al que l´única paraula que trobo com a prou descriptiva és pena. I ja sé que no és precisament la millor de les paraules per fer una descripció.
(segueix) 

Sempre, doncs, que acabo un llibre que m’agrada sento alguna cosa similar a una pena. És com quan un amic, un amor, alguna persona propera marxa i saps que difícilment tornaràs a veure-la. Enrere queden aquells moments compartits, alguns d’ells difícils, fins i tot amb conats de desafecció –un mot que s’ha posat una mica de moda, ara-. Enrere queden les hores d’aprenentatge que cada llibre, però alguns més que altres i en aquest cas per damunt de molts altres, ens aporta al nostre dia a dia.
A La muntanya màgica, més enllà dels discurs sobre el temps i la seva percepció assistim a un procés de creixement personal gairebé enciclopèdic. Els personatges que hi desfilen acaben conformant un compendi de coneixement, i també de saviesa. El què passa no és més important del com i en quina fracció de temps passa. Les convulsions de l’Europa de l’època immediatament prèvia a la Primera Gran Guerra són només una remor de fons que contextualitzen el quefer diari d’individus que pertanyen a un temps en decadència, a una època que es mor.

D’alguna forma he tingut la sensació d’arribar tard al llibre. Vull dir que és un d’aquells llibres que quan n’has de fer balanç pots dir que és Literatura, així, en majúscula i que per tant l’hauria d’haver llegit fa deu o quinze anys. No seria ni més savi ni més ric, però potser ara n’estaria fent una segona i, encara més, enriquidora (permeteu-me la redundància) lectura.

Però l’he de deixar enrere, altres m’esperen a la tauleta de nit i als prestatges. Ai, com envejo la vida d’aquells que se la guanyen llegint llibres…!