Espai de Dissidència

L’any passat vaig haver de passar una mala estona. Vaig mirar-me íntegre el capítol del programa electoral del PP dedicat a educació. Reguitzell de mentides, falses veritats, estadístiques manipulades, exageracions i llocs comuns pretenien esdevenir justificacions. La justificació de solucions falses a problemes imaginats. I, des d’una perspectiva orwelliana, es va fonamentar un “Ministeri de la veritat” per falsejar la realitat, i fer servir, a l’estaliniana manera, un seguit de mesures destinades a: eliminar l’educació pública com a ascensor social, recuperar la cultura franquista, reprendre el nacional-catolicisme, i practicar l’eutanàsia activa a l’Espanya que va gosar fer-se escoltar en llengua no castellana.
En l’esmentat programa ja es veien les intencions d’eliminar el català, com una veritat incòmoda, del sistema educatiu, liquidar la llengua parlada per nou milions de persones, reduir-nos a la condició de patois.
No sé de què s’estranyen tants opinadors. La destrucció del català no esdevenia una possibilitat, sinó una certesa. Tot era qüestió de temps.
 

Ara bé, com he confessat aquest matí a una bona periodista, això no és cap improvisació. Wert, abans d’ésser nomenat ministre havia estat un dels principals guionistes del PP actual. Sospito que aquest tertulià havia estat un dels ideòlegs de la reforma educativa preparada des de la foscor de la caverna mediàtica. El ministre, de fet, no actuava sol, sinó que és el cap visible d’una tendència de l’autoritarisme que es destilava des del carrer Génova de Madrid. De fet, aquesta onada”ultra”, es venia covant des del Tea Party madrileny. El mateix que no tolerava l’educació de la ciutadania (com pot ser d’una altra manera si sabem que la dreta espanyola considera els propis espanyols com a súbdits?). Aviat veurem com es prohibirà parlar de Darwin per imposar el creacionisme. O com es farà servir un nacionalisme ranci de banderes llargues al més pur estil turc.
Davant d’aquestes circumstàncies, l’única defensa efectiva (i de justícia poètica) és una declaració unilateral d’independència. I per als espanyols, una revolució que enviï el PP, i tot el que representa, al lloc que li hauria reservat la història: a l’abocador de la història europea, al costat de l’antic règim i el feudalisme.  El PP és més nociu que les set plagues d’Egipte. Convindria plantejar la seva il·legalització.