Espai de Dissidència

És el que demana Mas Collell als treballadors públics. És el que vinc fent des de que fa més de vint anys, vaig entrar a la funció pública. Com la major part de docents, en els darrers anys se’ns han complexificat les tasques, se’ns exigeix molt més, se’ns diversifiquen tasques i funcions, se’ns augmenta el nombre d’alumnes, se’ns porta alumnes cada vegada menys educats de casa. Se’ns exposa a la primera línia de foc d’una societat creixentment desestructurada.
Com a premi, se’ns llença sovint als peus dels cavalls. O les llopades mediàtiques, a partir de la sobredosi de tòpics sobre els funcionaris, no paren de mossegar-nos. Per descomptat, les crítiques, sovint molt injustes, sobre perquè no surten alumnes suecs amb recursos albanesos.
I cobrar menys… En vint anys, com altres, he patit tres congelacions, una reducció de salari del 5,75%, i quatre anys consecutius de pujada de salari d’inflació prevista (2%) amb una pujada oficial del 3-4%, i d’un 5-8% de real. El nostre sacrifici era aleshores per tal de poder complir amb els criteris de l’euro.
Certament, com a servidor públic, també he signat el vot de no-riquesa. Si vull tenir una segona activitat, no puc guanyar més de la meitat del meu sou públic poc generós i devaluat. Mentre tot eren vins i roses, austeritat per a nosaltres. Quan les coses anaven mal dades, gent que cobra milions de fundacions sufragades per milions de milionaris, em diu que he de treballar més, per menys.
El problema és que, des que vaig entrar a treballar pel bé públic (i no per a especuladors privats) he perdut a la vora d’una quarta part del meu poder adquisitiu. Que ja fa massa temps que treballo més del compte per menys del que em correspon, d’acord amb la pròpia evolució de la situació econòmica.
Per tant, senyor Mas-Collell, això no cola. Potser no ho diu de mala fe, perquè sovint els més brillants catedràtics són els més fàcils d’entabanar pels mullahs neoliberals. Tanmateix, escolti’m bé. Aquesta política que vostè ja voldria implantar, ja està inventada. Es va aplicar els anys vuitanta amb molta intensitat a Mèxic. Li sóna?
Avui ja han aconseguit els darrers objectius. Es degrada el funcionariat, es desballesta l’estat, i finalment arribem al somni neoliberal. Una societat sense defensa davant les diverses màfies. On tot és privat. On ningú és defensat davant dels grups armats, ja sigui amb pistoles, ja sigui amb diners.
Senyor Mas-Collell, vagi fent allò que diu, que aviat serem Monterrey.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!