Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Debatre sobre els “antisistema” resulta sovint un parany. Els amants d’un ordre amb pocs beneficiaris sempre usen i abusen de la caricatura del dissident social, batejat indefectiblement com a “antisistema” a fi de dignificar, per contrast, la seva opinió. D’altra banda, i com és obvi, ningú suficientment raonable ningú no justificaria la violència gratuïta i nihilista amb què sovint culmina qualsevol acte col·lectiu, busqui o no empara ideològica.
Com ve a ser habitual, la crema d’un cotxe de la guàrdia urbana, el saqueig d’un Zara i el trencament d’alguns aparadors esdevingué la notícia que eclipsà mediàticament la vaga general del 29-S. Fet curiós, atès que les mateixes accions, multiplicades per cinc, no aconseguiren desviar l’atenció del fet que el Barça guanyés la seva tercera copa d’Europa. La jugada és clara. Focalitzar la mirada sobre un fet anecdòtic (uns indocumentats que trenquen coses) evita analitzar l’essencia (milions de persones irritades davant una situació econòmica on els mafiosos determinen les polítiques laborals del govern). Podem parlar d’infiltrats? Podem parlar d’eixelebrats a qui agrada el protagonisme? Podem parlar que, si no hi fossin, Díaz Ferran els podria contractar com a publicistes?
El fet és que és trist haver de començar afirmant una cosa que hauria de donar-se per suposada. Que l’autor d’aquest blog detesta la violència, que li fa ànsia les concentracions de gent emprenyada, car la massa sempre és previsiblement imprevisible, que pensa que tota acció bàrbara no només és èticament reprobable sinó políticament estúpida. Ara bé, la policia podrà comprar un altre cotxe, el Zara disposarà de més roba, i les botigues podran encarregar un altre vidre. Res, irreemplaçable. Les trencadisses materials no són, malgrat tot, irreversibles. Els antisistema no van fer res que no es pugui reparar. En canvi…
En canvi el que han fet alguns bancs (i l’okupat entre ells) ha infringit mals encara més terribles. El que han perpetrat empresaris de l’estil Díaz Ferran han causat danys irreversibles. El que està fent el govern amb les seves reformes causarà patiment, depressió, dolor. Quanta gent està perdent la feina per aquestes polítiques de protecció de les grans fortunes? I quanta gent perd la casa, la dignitat, la família? Quantes vides malaguanyades pels danys col·laterals de l’especulació immobiliària, l’alimentària, els derivats? Quanta gent s’ha suïcidat després de veure reduïda la seva existència a cendres?
Avui he llegit que Ziegler demanava un Nüremberg als especuladors internacionals, que ens han dut a aquestes polítiques de banalització del mal, en què els governs no vetllen pels seus ciutadans, sinó la manera més fàcil de com els empresaris se’n puguin desfer més fàcilment de persones.
Al costat seu, els “antisistema” són com la mare Teresa de Calculta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Està molt ben explicat. Aquestes accions s’han convertit en una oportunitat d’or pels que rebutjaven la vaga. A més, es indignant llegir o escoltar els “tertulians” creadors d’opinió situant-se en una posició de suposada independència i credibilitat, emprant aquesta categoria d’antisistema… com si el que s’oposa al capitalisme hagi d’estar unit a la violència i el desordre. De fet jo crec que es al contrari. Però es que el problema, siguem sincers, procedeix tambe d’alguns col-lectius socials, que pensen que determinades idees son el refugi per adoptar nomes una actitud estètica i ultraradical. La lluita es fa al carrer… però cada día. La estetica de la caputxa i les pedres em dona fàstic. Es una actitud que està influida pel que suposadament rebutja. No podem deixar que aquesta sigui la imatge de l’alternativa al sistema, no te res a veure amb un pensament social i transformador. I efectivament, tambe sempre hi ha joves polícies, formant-se en la molt noble tasca d’infiltrar-se i animar a la violència. Tambè disfresats amb caputxa.