Arran de la beatificació de 498 membres de l’Església Catòlica el passat 28 d’octubre, us vull penjar un article d’En Gil-Manuel Hernàndez, del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, Màrtirs per la fe, publicat avui al LEVANTE-EMV:
El 28 d´octubre passat tingué lloc a Roma la beatificació conjunta de 498 persones, considerades per l´Església Catòlica màrtirs de les persecucions religioses del 1934, 1936 i 1937, amb la qual cosa l´Església s´alineava implícitament amb les tesis dels historiadors revisionistes que sostenen que la Guerra Civil va començar el 1934 amb la revolució socialista d´Astúries. Fa ara un any, el papa Benet XVI va adreçar una significativa missiva al cardenal José Saraiva Martins, prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants. En el text havia deixat escrit que per a definir amb precisió el martiri calia que hi fóra sempre present l´odium fidei (odi del perseguidor) contra la fe cristiana del màrtir, un element sense el qual no hi hauria vertader martiri segons la «perenne doctrina teològica i jurídica de l´Església».
Tanmateix, com ha recordat el jesuïta espanyol José María Tojeira, rector de la Universidad Centramericana del Salvador, en el cristianisme primitiu, abans que l´Església es transformara en una institució de poder, l´odium fidei no era un element definidor del martiri. Aquest, expressat en positiu, significava un testimoni de fe en el compromís solidari amb els altres, amb la pau, amb la transformació del món contra els poders opressius, de denúncia de la injustícia social, de fraternitat, amor, igualtat i esperança, de compassió per l´ésser humà i de defensa integral de la vida, exemplificada en la metàfora de la resurrecció. Però, en lloc de la idea primigènia de martiri com a testimoni actiu (amb la vida o amb la mort) del valor de la dignitat humana, la institucionalització de l´Església com a poder jeràrquic, dogmàtic i polític va canonitzar el requisit de l´odium fidei com a referent bàsic del martiri, entenent la fe com fe cega en el dogma i en la institució, més que una fe lliure en el missatge cristià originari. D´aquesta manera, la nova definició del martiri permetia utilitzar-lo com a eina política en la lluita contra els enemics de l´Església, negant-li la condició de màrtirs a aquells cristians excomunicats i exterminats per la seua condició de desviats o heretges.
En conseqüència, atès que el concepte oficial de martiri en l´Església té a veure amb la defensa de la fe en el dogma i en el poder d´aquesta com a institució terrenal, el suposat odi a la fe es transforma en un eufemisme per a estigmatitzar l´oposició politicoideològica a la definició dogmàtica i institucional de la fe, salvaguardada per l´Església com a poder temporal. Per aquesta raó, la beatificació dels 498 màrtirs de la Guerra Civil és, en última instància, un acte d´afirmació bel·ligerant de la institució eclesiàstica (el recompte i exaltació dels nostres morts) contra allò que aquesta defineix com un pervers, odiós i malvat procés de laïcització de la societat. I per la mateixa raó, els sacerdots, monges i creients cristians assassinats per les dictadures d´Amèrica Llatina no són considerats màrtirs a ulls de l´Església, ja que segons la seua definició de martiri aquells no foren morts tant per un odi a la fe cristiana -de fet, l´Església donava suport a aquells règims dictatorials-, sinó per causa de la seues postures i actituds polítiques o socials, çò és: la defensa dels més pobres i perseguits, la crítica de les dictadures i la denuncia del vergonyós col·laboracionisme de les jerarquies catòliques, actituds que els assassinats jutjaven com a indissociables del seu compromís cristià. De la mateixa manera, els religiosos bascos o catalans assassinats durant la Guerra Civil tampoc serien considerats màrtirs, perquè moriren essencialment per la seua militància demòcrata o nacionalista, no per l´odi a la fe dels seus perseguidors, que com tot el món sap eren cruzados beneïts per l´Església de Roma. Reconèixer unes i altres víctimes com a màrtirs suposaria que l´Església hauria d´admetre el seu lamentable comportament com a soci protector dels martiritzadors. I és ben sabut que a l´Església oficial li costa molt rectificar perquè es creu en possessió de la veritat absoluta.
A més resulta que, com va destacar el psicoanalista i sociòleg Erich Fromm, hi ha una considerable diferencia entre la fe racional i la fe irracional. Aquesta última és una creença basada en la submissió a una autoritat irracional, autoritària, totalitària o dogmàtica, en la renuncia al propi jo a favor de la massa o de la institució presentada com a omnipotent i omniscient, en el convenciment que hom té la veritat i la virtut i els altres estan en l´error o en el pecat. Per contra, la fe racional no és tant una creença en alguna cosa com la qualitat de certesa i fermesa de les nostres conviccions, derivades del pensament racional. Implica confiança en el propi criteri, observació i judici, en un actitud crítica i independent, en la pràctica del dubte i l´acceptació dels riscos, en l´autoconeixement permanent i la confiança en la humanitat. El problema és que, com assenyala el mateix Fromm, la fe i el poder s´exclouen mútuament, ja que tots els sistemes religiosos i polítics que es construeixen originàriament sobre una fe racional (cristianisme, islam, judaisme, socialisme, liberalisme, nacionalisme) es corrompen, de manera que acaben potenciant una fe irracional destinada a legitimar la conservació del poder institucionalitzat. Aleshores és quan els poders instituïts necessiten els màrtirs, convertits en peons simbòlics al servei d´estructures que es presenten com a eternes i inqüestionables, ja es tracte de l´Estat, l´Església Catòlica o la Revolució.
Tornem al començament, ja que la dreta espanyola justifica la beatificació dels màrtirs mentre critica la dèria progressista de la recuperació de la memòria històrica. La qüestió és que és ben lícit i saludable la restitució de la memòria dels massacrats pel franquisme, sempre que es defuja un martirologi paral·lel al catòlic, i es fonamente la restitució en la dignificació d´unes vides injustament oblidades i menyspreades. Per contrast, la massiva beatificació dels màrtirs de la Guerra Civil es planteja en clau revengista i defensiva, ja que l´Església no sols es nega a entonar el mea culpa per la seua santificació de la dictadura, sinó que, obrant com obra, aposta per una cega fugida endavant, atesa la gran dificultat d´encarar els reptes socials que li planteja la modernitat avançada. L´alarmant esclerosi de l´Església la porta a refugiar-se suïcidament en el passat i a pensar el present en termes de croada defensiva, una postura que dissortadament resta molt lluny d´un compromís real amb la reconciliació, la fraternitat i la compassió.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!