Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Ahir llegia aquest titular al diari el PAÍS. I m’hi vaig fixar una miqueta. Un malalt de càncer decideix morir sol i en la indigència per tal de no fer sofrir la família. El seu cadàver fou trobat davall un pont de l’Ebre cinc anys després d’haver-se-li detectat el càncer. Fins ací la traducció de la notícia feta d’El PAÍS. L’home s’anomenava Luis i morí als 67 anys. Va decidir marxar de casa on vivia sol. I es perdé pel món després d’haver-li estat diagnosticada la malaltia. Estava divorciat i tenia una filla, dues germanes i una neboda. Va morir diumenge passat i fou trobat per Ángel, l’home amb qui compartia la canonada. Les darreres paraules foren: “Jo, en aquesta vida,  ja no faig res.” Mai no li digué res, encara que notava el seu deteriorament. I el que és més trist ( o no) no era pobre. Tenia una pensió d’uns 2.200€. L’home s’anomenava Luís Huertas. 

Davant d’aquest fet, som humans? O ja hem perdut qualsevol tret d’humanitat que teníem? No sóc qui per a respondre. Però és, com a mínim curiós, que morira el Dia de La Família. Mentre a Madrid, Rouco i uns quants bisbes més, i molts Kikos celebraven l’Eucaristia per la Família. I m’agradaria equivocar-me però, segurament, també degué assistir l’Arquebisbe de Saragossa, el valencià (sic) monsenyor Manuel Ureña Pastor.  

PD: Ací teniu la notícia del diari. La imatge és d’Ángel Vrga, el seu company.